Quan participava activament al Myspace (ara ja no hi sóc), van esborrar “Fly me to the moon” (Frank Sinatra”) del meu perfil.

Qui ho va fer? La resposta és simple: la cobdícia i la ignorància.

La cobdícia que no entén que aquest món ha canviat. La ignorància que pensa que si la música és a l’abast de franc, la gent no la comprarà en CD.

a) Alguns diran: ets prou ric per a permetre’t alliberar els teus textos.

És cert que sóc ric (com ho va ser Frank Sinatra i els seus hereus), però aquesta no és la qüestió. El tema és que volem primerament, i sobretot,  compartir. Si aneu a la majoria de llocs web, què hi veieu? Dibuixos fantàstics, grans blogs, fotografies sorprenents. De franc. Els meus textos aquí són gratuïts. I qualsevol els pot reproduïr a qualsevol lloc mentre esmenti el nom de l’autor.

b) La indústria dirà: els artistes no poden sobreviure sense cobrar.

Però la indústria està pensant en la direcció oposada de la nostra realitat actual. Segueixo la Hilal a Twitter (fins i tot encara que només piuli un cop l’any). Hilal és turca, però viu a Rússia (i és el personatge principal d’ALEPH) Primer va llegir una edició pirata de “L’alquimista”. Va descarregar el text, el va llegir i va decidir comprar el llibre. A data d’avui, he venut més de 12 milions de còpies en paper a Rúsia, i la xifra segueix augmentant.

c) També vaig decidir crear “The Pirate Coelho”, una pàgina no oficial de fans que permet que les persones es descarreguin texts complerts en diferents idiomes. Estic venent més llibres que mai. (El perquè? Bé, no és difícil de trobar-lo…)

d) Com han començat totes aquestes comunitats socials?

Al principi només era ganes de parlar amb altres persones. Però parlar no és suficient – hem de compartir la música, el llibre o la pel·lícula que més ens agrada. Quan no era ilegal, aquesta informació s’intercanviaba lliurement. Finalment, quan la indústria de l’entreteniment se’n va adonar, va començar la repressió.

e) L’art no és una taronja.

Si compreu una taronja i us la mengeu, n’haureu de comprar una altra, i té sentit dir que les taronges no es poden donar gratuïtament, perquè el consumidor consumeix un producte. L’art és bellesa. La música és bellesa. Si visito una pàgina i m’agrada la música, estic segur que compraré el CD, perquè vull saber més del treball de l’artista.

f) Una dona va anar a un mercat i va veure dos pots.

Va preguntar al venedor quant costaven: “deu monedes”, va respondre.

La dona estava sorpresa: “però un dels pots està decorat per un artista!”

El venedor va respondre: “Venc pots. La bellesa no té preu.”

Traducció de Josep Sánchez