La societat en la què vivim està impregnada d’un evident sentit neoliberal, una aparent necessitat econòmica i d’autoafirmació material que s’ha convertit en el modus vivendi de moltes persones, algunes d’elles dedicades a la política, sovint de forma exclusiva. Potser moltes persones tenen la motivació de guanyar diners -com més millor-, exclusivament per sortir de la seva situació en risc d’exclusió social, sempre amb l’espasa de Dàmocles sobre el cap, ja sigui per una angoixant hipoteca, un lloguer inflat, pels seus fills o per deutes personals. Però hi ha una altra classe de persones, acostumades a un nivell de vida per sobre de la mitjana, que viuen aliens a la realitat per la que transiten cada dia milions de persones, cada vegada més esgotades, estressades, enfonsades, humiliades i enfadades, per un sistema que les condemna de per vida a uns treballs mal pagats, menys agraïts i amb drets cada vegada més minvats.
Ahir dijous, el president del PP balear, Miquel Vidal, que percep uns 80.000 euros bruts anuals (55.000 euros com a sou de diputat i 28.000 per dietes, és a dir, gairebé 7.000 euros al mes), va realitzar unes desafortunades i ofensives declaracions en les que ha demostrat viure fora de la realitat comuna de les persones treballadores d’aquest país. Vidal va afirmar que “una cambrera de pis cobra més que jo per dedicar les 24 hores al partit. No hi ha ningú que faci un treball de tantes hores per tan pocs diners“.
Per a més burla, va afegir que “Realment sabia que cobrava molt poc i que ho feia per gust, però quan a més es fa públic sé que la gent es sorprèn pel sou que guanya un president del PP“.
No són aquestes les primeres declaracions que un polític espanyol realitza sobre el seu sou, comparant-lo amb el de gent molt més humil, recalcant que els seus nivells de dedicació i patiment diari són equiparables. Des de Pirates de Catalunya, en la nostra aferrissada defensa dels Drets Humans i de la justícia social, manifestem sentir-nos especialment ofesos per les sorprenents i malintencionades paraules del senyor Vidal, que desconeix -o prefereix ignorar- la sacrificada, dura i esgotadora vida laboral, no només de les cambreres de pis, sinó de milions de treballadors i treballadores d’aquest i altres sectors que sobreviuen -apunti, si us plau, senyor Vidal- amb un sou de misèria i treuen endavant les seves famílies de forma agònica.
És més, ens avergonyeix, senyor Vidal, que d’alguna manera algun ciutadà o ciutadana pugui comparar la seva activitat política remunerada amb la nostra, que es nodreix sobretot del voluntarisme de centenars de persones que lluiten diàriament pel bé comú, sense ànim de fer d’això una professió, i de vegades amb disposició total o gairebé total al partit. Molta gent lluita en el terreny polític en aquest país, i vostè, senyor Vidal, i els que es manifesten sobre el seu sou en aquest sentit, ens omplen d’estupefacció en el seu intent de normalitzar la seva esperpèntica visió de la política i de la societat en la qual vivim. Pregunti vostè a alguna cambrera de pis, a alguna netejadora, a algun peó de la construcció. Potser aconsegueixen, encara que ho dubtem, que obri els ulls.
Nosaltres els tenim ben oberts, i per això lluitem, cobrem o no.