Nota dels editors: aquest és un article d’opinió sobre una de les postures respecte al 9N i forma part d’una sèrie de quatre articles escrits per diferents pirates, un per opció (Sí+Sí, Sí+No, No+Sí i No). No representa al conjunt dels pirates ni és una posició oficial. A Pirates donem llibertat de vot i també veu perque cadascú pugui expressar les seves idees. Qualsevol diferència entre els articles és per decisió dels autors.

Com a pirata advoco per la democràcia directa, per això no puc posicionar-me en contra d’una consulta a la ciutadania. Per tant, el 9N aniré a votar; ens deixin o no, sigui una consulta no referendària, una consulta ciutadana o com en vulguin dir.

Així, per què escullo l’opció Sí+Sí?

A banda de tota la defensa de la llengua, la cultura i la identitat catalana, que tant ens agrada als catalans reivindicar, però que fins fa poc mai anàvem al 11S si feia sol, era pont i podíem anar a la platja, hem de fer memòria dels últims anys:

L’inici de tot aquest “merder” de forma seriosa va començar després d’escollir el nou estatut: després de passar pel Parlament, pel Congrés i superar positivament un referèndum a Catalunya.

Allà van aparèixer els del PP i l’Espanya més rancia recollint signatures pel carrer contra Cataluny… Vull dir, contra l’Estatut. Amb això es va acabar amb el Tribunal Constitucional usat per un interès polític i ens el van retallar.

Sumem-hi una campanya constant de menyspreu a la reforma de l’Estatut. Que això no interessava a “el ciutadà real de Catalunya però que després les altres autonomies van voler imitar. Tot plegat va degenerar en un atac mediàtic sostingut que ens ha portat esperpents com aquests.

Aquests atacs mediàtics i polítics contra la nostra gent, la nostra llengua i el model educatiu han estat continus des de la fallida reforma de l’Estatut, fent que la meva postura de catalanista no gaire convençut (el català és la meva llengua materna, m’agraden els correfocs, els castells i el nostre folklore; en especial el nostre dia dels enamorats, Sant Jordi; però mai he suportat el rock català, ni la sardana, i la Moreneta em resulta indiferent) hagi arribat a pensar seriosament en l’independentisme, quan en la meva joventut creia que la màxima aspiració dels “indepes” era tombar el Toro d’Osborne del Bruc.

Aquesta postura es va refermar amb dades econòmiques alternatives, reals i factibles sumant el fet que des del Govern central no es compleixen els acords sobre infraestructures, transferències, economia, etc. i que ha esdevingut quelcom endèmic en la relació amb l’Estat Espanyol.

Sentir que sempre et topes amb un mur des de les nostres administracions autonòmiques fa que un pensi que l’única alternativa possible és ser un país sobirà. Per això, cal tenir eines d’Estat. Per tant, cal independència i és la solució en què més confio.

L’estelada gigantina de Josep Palau Bellart

I aquesta sensació no ha canviat en els últims mesos. De fet, tot ha esdevingut un sense sentit encara més greu.

Cada dia ens trobem mostres de falta de qualitat democràtica del Govern central, deixant patent que la separació de poders (indispensable en una democràcia moderna) és una fantasia en aquest Estat que podem etiquetar “de pandereta”. Com afirmava Montesquieu a “De l’esprit des lois” (1747): “la independència del poder judicial ha de ser real i no merament aparent”.

A més, el fet d’emprar la Constitució i la Llei com a màxims per a anul·lar la voluntat ciutadana fa que donin ganes a la desobediència civil més activa possible i, cito a Henry David Thoreau, a “Esclavitud en Massachusetss” (1854): “La ley nunca hará libre a los hombres, son los hombres los que deben hacer libre la ley”.

No ho han millorat els tics totalitaris de polítics i medis, el soroll de sabres amb què ens han amenaçat des de tertúlies, la història de l’Espanya més rància i el “por cojones”, el “sois españoles queráis o no” al parlament de Catalunya mentre es fa el salut feixista, o el “que inventen otros” que ha fet de l’economia espanyola un cau d’oportunistes, corruptes i experts en tripijocs, que s’aprofiten de la innovació aliena tot canviant lleis per afavorir als quatre dinosaures empresarials inadaptats de sempre i enriquint-se tots junts.

Acabant amb la glorificació de la tortura animal com a fet distintiu cultural, passant per molts altres, fan que si volem ser un Estat modern, europeu i democràtic no sigui possible seguir a l’Estat espanyol, amb aquesta rèmora que t’insulta per parlar diferent en nom de la unitat constitucional. Constitució que diu que la teva llengua és oficial i que el país es forma de nacions i regions però aquests punts sovint són ignorats.

En una Catalunya independent ens traurem de sobre tota aquesta caspa, aquests corruptes i tarannàs propis d’èpoques anteriors en blanc i negre.

Però sóc realista i sé aquí no hi ha oasis. Ens queda la nostra pròpia caspa, que dóna per més d’un volum de l’Enciclopèdia Catalana: Millets, Pujols, “raholes” defensant defraudadors fiscals perquè juguen al Barça i buscant conspiracions espanyolistes, etc.

Ja serà cosa nostra que no ens governin de nou. Que no ens retallin els drets socials i bàsics que tant han costat aconseguir i que no es quedin el 3%. Serà la nostra responsabilitat fer net, però el primer pas és dir #AdéuEspaña, com els del hashtag aquest que s’inventà algun Community Manager.

Fer desaparèixer la burgesia catalana, tan “catalana”, però que vendrien els ciutadans per unes stock options d’alguna empresa espanyola, les oligarquies que fa anys i panys xuclen en el món empresarial i polític pel simple fet de “ser fills” o “nets de”, això serà després de desfer-nos de les castes espanyoles.

Amic lector, potser et preguntes, no podria haver estat factible la “tercera via? Potser sí, probablement en un altre moment històric però crec que ara “no toca”.

No s’hi ha mobilitzat gran part de la població demanant la tercera via. No veig a en Duran o Navarro, ara Iceta, fent sortir al poble a favor d’un estat federalista. De fet, el PSC, amb l’ajuda del PSOE, s’han encarregat de matar políticament ja fa anys a tothom qui ho proposava quan la reforma de l’Estatut. No, la gent ha sortit al carrer per la independència.

El que s’ha vist, com esmentava, que ni a l’Estat l’interessa modificar la relació amb nosaltres. Ni podem dependre que el partit de torn que governi a España no tingui majoria absoluta perquè, de cop, sigui amigable i desitgi pactar amb la Generalitat convenis, competències, finançaments, etc. que, fins al moment, no s’han complit. I el moviment més prometedor a Espanya per fer canviar les coses: Podemos, pràcticament no esmenta l’assumpte, possiblement, per por de perdre vots a les generals, fent que les seves marques catalanes facin ferum a lerrouxisme de forma preocupant.

Abans de tancar aquest text, vull parlar d’història. Votaré Sí+Sí també per història, però no el “folklore” dels 300 anys del 1714, de la pèrdua dels nostres drets per imposició del Decret de Nova Planta o de la bonica llegenda de Guifré. Sí, llegenda: a l’escola ens ensenyen que és una llegenda, no pas que va ser real com diuen alguns escrits que volten per la xarxa. Votaré Sí+Sí per l’historia recent de l’esquerra catalana.

Històricament, els moviments d’esquerres catalans, tant anarquista (veure Salvador Seguí, El Noi del Sucre), com trotskista (Andreu Nin) o comunista (el PSUC era en els seus estatuts un partit nacional català) no discernien el catalanisme de la lluita de classes. És una raresa entre els moviments d’esquerra però és que els catalans som així de rars.

Justament aquests moviments són més catalanistes en la defensa de la llengua, la cultura, d’identitat catalana i les seves institucions més que del territori, les fronteres, o la gent “true catalan people” pels seus gens, la seva sang, els seus avantpassats o el que sigui. Diguin el que diguin, la identitat catalana no s’ha basat en això i recomano llegir “Els altres catalans” de Paco Candel o un fragment d’aquest documental on és patent la integració del catalanisme en la lluita obrera sense distinció d’origen, sobretot el que succeïa aquí a la clandestinitat contra el franquisme (a partir del minut 47): http://www.tv3.cat/videos/ 5251051/Capitol-1-la-identitat

Finalment està el punt d’autodeterminació dels POBLES que és comú en tots els moviments socialistes o d’esquerres. Fins i tot ho defensava el PSOE quan era clandestí i després ho va treure dels seus estatuts. El discurs nacionalista català d’esquerres ha estat més sobre la sobirania nacional per poder canviar el model polític que pel nacionalisme per si.

Per tot això:

Pel menyspreu, pels insults de medis i polítics d’arreu de la península, per l’ús interessat dels catalans per guanyar vots, per sentir que ens tenen com súbdits i no com a ciutadans, per la falta de democràcia real, per impedir-nos votar amb mètodes totalitaris, per la il·lusió i l’esperança que amb la independència i les eines que un Estat propi ens poden donar i perquè la independència és un primer pas per desfer-nos de corruptes, oligarques, (ex)franquistes i demòcrates de pacotilla, el 9N aniré a votar de forma democràtica, cívica i pacifica pel Sí+Sí, encara que ho prohibeixin, treguin els tancs al carrer o amenacin que acabarem tots a la presó.

Un pirata pel Sí+Sí