El cas Palau, l’afer Santa Coloma, la màfia de Ciutat Vella… Quanta brutícia! I tots pensem, horroritzats, quanta més n’hi deu haver quan mirem l’urbanisme a les nostres costes (el Maresme i la Costa Brava han ben bé desaparegut i el mateix val dir del litoral tarragoní, Costa Daurada, en diuen, deu ser pels qui s’han omplert les butxaques de valent…), a les nostres muntanyes i, fins i tot, a les valls metropolitanes. No hi ha manera de mirar un totxo sense veure-hi al darrere diners, diners bruts, diners de corrupció.

Però… I allò que no es veu? Perquè la corrupció urbanística la tenim davant, ben palesa. No sabem qui, ni com, ni quan, ni què, però podem ensumar la brutícia només veient el cos del delicte: el ciment, el vidre, l’acer… el totxo, és clar. Però hi ha molta més corrupció, un altre tipus de corrupció que no es veu, malgrat que és tan poc subtil com la urbanística, que canta de la mateixa manera, però que resta dissimulada darrere de matèries a les que la gran majoria de ciutadans és aliena (i ja n’hi ha qui es cuida de què segueixi així, en aquesta tan convenient i allunyada ignorància), com ara la tecnologia, o bé es tracta de coses elegants, ben vestides, com ara la cultura, que és una paraula que -no ens enganyem- també té un significat ben llunyà per a molts però, al contrari d’allò que passa amb la tecnologia, tothom s’amaga de reconéixer-ho.

Quan va arribar el tripartit -el primer tripartit- es va signar, amb molta pompa, molta cerimònia i molta mandanga, el famós Pacte del Tinell, amb l’acompanyament musical del clauer d’en Carod, recordeu? Aquell pacte del Tinell es va recordar, en un petit paràgraf perdut per allí al mig, de les tecnologies, i disposava l’adopció generalitzada de tecnologies lliures: formats, programari… Catalunya es disposava a avançar Extremadura com un Ferrari avança a un sis-cents en una recta d’autopista. Però res: ni Ferrari, ni autopista, ni res. Mig any escàs després, ja vam veure que aquí no passàvem de l’ase i el camí de carro. Després, amb el segon tripartit, ni ase, ni carro, ni res: simplement, s’havia acabat el bròquil i es tornava -si és que havien marxat- als amorosos braços del monopoli nord-americà. A tot els nivells: Generalitat, Ajuntament de Barcelona… a tot arreu. Ara, amb el tripartit a les portes de la morgue, l’únic saldo positiu -a banda d’un fotimer de paraules, impresos en paper couché, projectes, promeses i bestieses diverses- resulta ser la distro Linkat, obra d’esforçats activistes del coneixement lliure dins del Departament d’Educació, que ha restat com a plat de segona taula en el projecte «EduCat 1×1», una altra de bona, parlant de brutícia. La realitat, trista i terrible, és que, avui, Catalunya és territori conquerit per Micro$oft i que aquesta conquesta no patirà gens -ans el contrari- amb el probable ascens de CiU al Govern de la Generalitat. Moltes voluntats han estat, rodonament, comprades. Moltes.

El que veritablement és al·lucinant és que tot això -i més coses que veurem després- hagi pogut passar envoltat del silenci sepulcral dels ciutadans. S’explica per allò que he dit inicialment: l’analfabetisme digital del ciutadà mig és proverbial. Però… tampoc és del tot exacte, això del silenci sepulcral. És veritat que s’han aixecat veus de denúncia des de diversos àmbits del programari lliure i del coneixement lliure en general. El que succeeix, però, és que l’activisme català pro tecnologies obertes és fragmentari i atomitzat; no existeix a Catalunya una organització senyera com al comú d’Espanya ho és l’Asociación de Internautas o com en altres èpoques -ara resta molt lànguida- ho va ser Hispalinux. Com ja fa temps que vaig diagnosticar, a Catalunya només hi ha petits grups -microgrups, realment- vinculats i cohesionats per un projecte molt concret (i, no poques vegades, de gran qualitat) o per afinitats personals de molt de temps enrere. El seu activisme no va més enllà dels seus propis murs -físics o intel·lectuals- i, en algun cas, fins i tot hi ha afinitat o inclús vinculació amb alguna ideologia o partit polític. No hi ha, en tot cas, una societat civil forta que doni resposta, ni poc ni massa, a aquest estat de corrupció generalitzada en l’àmbit tecnològic.

Si anem a l’àmbit cultural, varia el decorat, però no el problema: ingents quantitats de diners públics es destinen a manifestacions musicals, literàries i cinematogràfiques assenyalades pels interessos de les grans empreses de la indústria de l’oci, secundàriament també al clientelisme de partit i, en últim termini, a la promoció lingüística. Sabem que hi ha ajuntaments que reben catàlegs d’artistes elaborats des del nucli central del partit al poder, a l’hora de decidir les actuacions de festes majors i d’altres manifestacions públiques. I si això és ben trist en sí mateix, és pitjor si pensem en la discriminació i l’abandonament que pateixen projectes culturals de base, treballs realitzats fora dels circuits comercials, en molts casos de gran qualitat; i no tal sols de gran qualitat artística, en un sentit formal, sinó de qualitat pròpiament intel·lectual, dotats de continguts que, de moltes enginyoses maneres, indueixen a la reflexió i a la conscienciació cívica, entesa no com l’assoliment de la consigna políticament correcta (això ja ho fan els comercialment consagrats) sinó com una estructura dinàmica de vector ciutadans. I això també és corrupció: no tan sols econòmica sinó també democràtica. I passa desapercebuda.

Cal, per tant, i urgentment, una veu, una veu pública, clara i forta. Hem de sortir, per pura supervivència tecnològica i cultural, d’aquest silenci -antic i molt llarg, que deia en Raimon- que ens ha estat imposat pel control dels mitjans de comunicació a càrrec de grups empresarials que canalitzen els seus interessos en l’àmbit públic apadrinant polítics; i, a sobre, sovint aquest padrinatge es paga amb diners de tots.

Ens cal, tant com l’oxigen que respirem, que Pirates de Catalunya tingui veu al Parlament, per tal que hi hagi alguna esperança de que aquesta tecnologia i aquesta cultura, que estan en mans de minories rodonament enemigues de la ciutadania, arribin a ser veritablement populars algun dia. Ens calen actes parlamentàries que recullin veritats, veritats dures i necessàries -no els llocs comuns dels polítics venuts- que els comunicadors podem reproduir, a la xarxa i forma de la xarxa. Necessitem que des del Parlament se sacsegi els ciutadans, se’ls tregui del marasme d’ignorància i de desinformació en què se’ls ha submergit i hom prengui consciència plena del que ens estem jugant tots, del que ja ens han robat i del que encara ens volen prendre.

La nostra defensa és a les nostres pròpies mans. Recordem-ho el proper diumenge 28.

Xavier Cuchí
cuchibeltran@internautas.org