Si ens preguntem per què les patents farmacèutiques tenen efectes negatius, podem afirmar que:
- Eviten que milions de persones sense recursos econòmics, de països on la sanitat no és a l’abast de tothom, rebin els tractaments que necessiten. Encara que existeixin i puguin salvar-los la vida.
- Influeixen en la priorització de la recerca farmacèutica, ja que es prioritza la investigació de les malalties que afecten a percentatges elevats de població i amb un alt nivell de vida, on els medicaments puguin donar major rendiment econòmic.
- Incrementen substancialment els costos dels medicaments, amb un escàs control per part de les administracions públiques.
Però, són realment necessàries?
Malgrat tots aquests efectes negatius, hi ha persones que defensen les patents farmacèutiques, argumentant que la recerca farmacèutica és molt cara, amb el que cal assegurar-ne els recursos per a desenvolupar nous medicaments i que, degut a la facilitat per a copiar una substància farmacèutica, que ha costat milions d’euros en recerca per a desenvolupar-la, s’ha de permetre a les companyies farmacèutiques tenir el monopoli dels nous medicaments.
Però això no és cert.
La primera argumentació és, òbviament, vàlida, d’una manera o altra cal assegurar que hi hagi diners per a la recerca farmacèutica. Però afirmar que el sistema de patents és l’únic sistema concebible per aconseguir aquests diners, és simplement, fals.
Els pressupostos del govern destinats a recerca, avui.
Actualment, el sector públic (o governs) son qui paga la major part de tots els medicaments que s’utilitzen a Europa, gràcies a diversos sistemes de cobertura mèdica universal, com la seguretat social. Així doncs, és aquest qui costeja la investigació farmacèutica, mitjançant el pagament dels alts preus dels medicaments patentats a les companyies farmacèutiques .
Un model més raonable que l’actual seria que “el govern” financés directament la investigació i posés els resultats a lliure disposició, enlloc de mantenir els monopolis privats de les companyies farmacèutiques.
La pregunta rellevant és quin model proporciona la manera més eficient per finançar el cost de la recerca farmacèutica.
Tenint en compte que l’estat ja és qui proporciona la major part dels ingressos de les companyies farmacèutiques, un primer pas raonable seria saber quina part d’aquests ingressos va realment a la investigació.
Afortunadament, això és senzill de saber, totes les grans empreses farmacèutiques tenen els seus informes anuals a Internet. Com a exemple, podem mirar els números de Novartis (pàgina 143), Pfizer o AstraZeneca.
Tots ells destinen només al voltant del 15% dels seus ingressos en recerca. L’altre 85% va destinat a altres ítems, d’acord amb les seves pròpies xifres. Aquest percentatge és habitual en la majoria de companyies farmacèutiques.
Així doncs, ens preguntem: és el sistema de patents el que ens dona als ciutadans, el màxim profit de la investigació farmacèutica amb els diners que es gasten en medicaments?
Si el govern dediqués un 20% del que actualment gasta en pagar els medicaments, en finançar directament la investigació, hi hauria més diners que actualment per a fer recerca. Si a més els resultats de les investigacions fossin lliurement disponibles,les companyies farmacèutiques serien capaces de produir nous medicaments sense gastar diners en investigació.
Els medicaments sense patents són barats
Com afectaria al preu dels medicaments si no hi hagués patents farmacèutiques? Per respondre a aquesta pregunta, podem mirar a l’experiència que tenim de medicaments genèrics lliures de patents. En aquest segment de mercat es dona una situació on els fabricants de medicaments competeixen entre si, i el govern compra els millors i més barats.
I funciona!
El preu dels medicaments es redueix de mitjana un 70% quan s’alliberen de les patents després que aquestes hagin esgotat, passant a ser medicaments genèrics. Tot i això, Espanya esta a la cua d’Europa en consum de medicaments genèrics entorn a un 15-20% de quota de mercat.
Per als nous medicaments, les companyies farmacèutiques afegixen un recàrrec encara més gran a la patent, de manera que l’estalvi real, si les patents farmacèutiques es suprimíssim gairebé segur que seria força més del 70%. Però anem a seguir sent conservadors i utilitzem aquesta xifra.
El preu d’una substància llavors, es reduiria a un 30% si ens desfem de les patents. Afegint un 20% per finançar la investigació futura d’acord amb la proposta presentada aquí, reduïm el la despesa que paguem els contribuents en medicaments al 50% de l’actualitat I donant més diners a la investigació farmacèutica.
No creieu que val la pena?
Quins arguments hi ha per a seguir mantenint les patents farmacèutiques, rebutjar un gran estalvi de costos, no beneficiar a una major investigació de nous medicaments i continuar amb l’actual sistema?
La posició dels partits pirates
Des dels partits pirates volem abolir les patents farmacèutiques com a un objectiu a llarg termini, però ens adonem que això requereix sistemes alternatius de finançament de la recerca farmacèutica. Creiem que la introducció d’un nou sistema s’ha de fer a nivell europeu.
Per tant, fem una crida a tots els ciutadans, a la Comissió i altres òrgans pertinents a estudiar els efectes del sistema d’alternatives diferents, com la que proposem aquí, i que prenguem entre tots, iniciatives per posar aquest tema en l’agenda política europea.
Fotografia d’Erich Ferdinand sota llicència CC-BY
Traducció d’Aïda Regi
Estic força d’acord en el que s’exposa en l’article, em falten dades per saber si seria viable o no un model de fàrmacs lliures, però aplicar el concepte del programari lliure al món farmacèutic és una idea que fa temps que somio.
Es bo somiar, però s’ha de coneixa la realitat i en aquest article es veu el desconeixament de la realitat existent en aquest païs ara.
Algú pot pensar que actualment el govern d’Espanya deixarà anar un sol euro en investigació. Qui ha escrit aquest article no sap que el govern marca el preu de venda dels medicaments, no sap que els laboratoris farmacéutics pagan una taxe al govern pels medicaments que el metge recepta, no sap que a les farmacies no se’ls hi paga el medicament al preu que el govern ha marcat, que ells marcan el preu i desprès es fan un desconte que pot arriva a mes del 13%.
Quantes mol.lecules s’han d’investigar perque en surti una que curi una maleltia???
A mi m’agradaria que no hi haguessin rics ni pobres, que tothom fos feliç i que no hi haguès ningú que patís, però fillet, la vida no es igual per tothom i es una realitat que s’ha d’acceptar per poder ajuda a qui necessita ajuda.
És cert que no és pas tant fàcil, però crec que l’essencial en aquest article és la idea de “rentar” el sector farmacèutic de les tècniques de mercat, despullar el desenvolupament de fàrmacs per a que la investigació sigui la base d’aquest mercat.
Quants diners es destinen anualment a consultors mèdics? De fet hi han empreses farmacèutiques que tenen més consultors en el seu personal que investigadors. Aquest és un element que el lliure mercat necessita, però que en un sistema públic ens el podem estalviar sense problemes.
Perquè el mercat de la salut ha estat fins fa pocs anys el mercat que generava més benefici pels inversors? En un sistema públic no hi ha beneficis per a inversors que provingui del consumidor, és un estalvi immens.
Però no coincideixo del tot amb aquest article, per exemple, per molt que es digui d’estalviar costos, en un sistema públic treure al mercat un fàrmac seguiria costant al voltant de mil milions de dòlars, ja que aquí només s’inclou el desenvolupament. A més a més si apliquem unes majors restriccions ètiques (en probes animals i humanes) aquest cost es dispara.
Tampoc crec que treure les patents faciliti la investigació sobre malalties orfes (malalties minoritàries), ans el contrari, ja que uns dels incentius per a investigar sobre aquestes malalties actualment és que es permet una prorroga de la patent de fins a 10 anys. Per molt que anul·lem les patents la situació serà la mateixa, és impossible investigar sobre malalties minoritàries sense assumir que tenen un important sobrecost (n’hi ha milers d’elles, i el cost d’investigar-les pel nombre de malalts és molt més gran).
Espero poder col·laborar en el proper article sobre aquest tema ja que m’interessa molt però sembla que sempre vaig una mica tard.
Salut!
Hola, Maria, gràcies per comentar.
Crec que tens raó, que la persona que ha redactat l’article desconeix la realitat espanyola. Més que res, perquè ha estat redactat, si t’hi fixes, en l’àmbit del Parlament Europeu, pensant en un conjunt de 27 països, on Espanya n’és un més.
Com totes les propostes que es fan en tots els parlaments del món, no té per objectiu descriure la realitat (això ja ho fan, o ho intenten, les enciclopèdies), sinó posar els recursos per canviar-la per a millor. Ara bé, si creus que el que aquí es proposa canviaria el món per a pitjor, explica’ns, si-us-plau, el per què, i què hi proposaries tu.
Aquesta societat s’ha cregut una realitat que li han contat, i l’ha acceptat; el resultat ha estat perdre la jubilació als 65, una conquesta que havia costat anys i sang.
Massa bé sabem que la vida no tracta igual a tothom, però estem convençuts que tots tenim els mateixos drets i hauríem de tenir les mateixes oportunitats. Utopia? Sí, això van dir dels antiesclavistes, o dels que demanaven el vot per a la dona, o dels que pretenien el dret universal a l’educació o dels que lluitaven per una setmana laboral de 40 hores.
No volem perdre més conquestes, seguirem treballant. Som pirates.