Creieu que només els “pirates” i els “tot de franc” s’oposen a les lleis actuals de drets d’autor? Doneu-li una altra volta: fins i tot a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units se li ha acabat la paciència. El motiu és la conservació dels enregistrament d’àudio i, en un extens i profund estudi de 181 pàgines, la Biblioteca del Congrés conclou que, a banda de les complicacions tècniques, les lleis de drets d’autor dels EE.UU. fan que sigui pràcticament impossible que ningú preservi enregistraments sonors. El resultat de l’informe és realment pessimista.
S’ha trigat 10 anys a confeccionar aquest detallat i profund informe, que va ser promogut dins de la National Recording Preservation Act de l’any 2000. El seu objectiu era informar el Congrés nord-americà de l’estat de conservació dels enregistraments sonors, els problemes que s’han trobat en el procés, quina mena de procediments calen per a la seva conservació, etc. El tema pinta, com a mínim, molt malament.
Problemes
Com que nosaltres, els més habituats a les tecnologies, podem entendre que 150 anys d’enregistrament poden complicar la tasca als documentalistes moderns (imagineu-vos quants sistemes d’enregistrament diferents han aparegut i desaparegut durant aquest període), passem directament als devastadors efectes de les normatives de drets d’autor que afecten a aquests enregistraments.
“Si es segueix fil per randa la legislació de drets d’autor, amb prou feines es podria conservar res. Si s’aplica de manera restrictiva, qualsevol forma o sistema de conservació de registres sonors és il·legal,” conclou l’estudi, “Les lleis de drets d’autor no s’apliquen de forma estricta, ni persegueix especialment el tema. En conseqüència, es conserven alguns registres d’àudio.”
Tot i que se suposa que les biblioteques tenen certa llibertat d’acció per a preservar aquests enregistraments, troben “virtualment impossible assolir l’equilibri entre la seva responsabilitat de conservar i mantenir accessibles els enregistraments sonors d’importància cultural amb l’observació de la normativa sobre drets d’autor”. El problema és que les disposicions legals actuals en aquest tema, són “restrictives i anacròniques” en la nostra era digital.
Però hi ha més problemes. Tot i que la indústria discogràfica duu a terme algunes tasques de conservació, només ho fan amb els enregistraments que creuen que els poden aportar beneficis en un futur (quina sorpresa). Per exemple, penseu en un investigador que faci recerca sobre el vodevil i tingui interès en els enregistraments disponibles en cilindres.
“Aquests intèrprets poden haver estat capdavanters en el seu temps, però avui els seus noms són pràcticament desconeguts,” detalla l’estudi. “Malgrat que l’interès del món acadèmic en aquests enregistraments és alt, el seu valor econòmic per a qui n’ostenta els drets és insignificant. Tot i això, les restriccions que imperen sobre l’accés a un cilindre produit l’any 1909 són les mateixes que té un CD fet el 2009, tot i que és altament improbable que l’enregistrament de 1909 generi cap ingrés potencial al propietari dels seus drets.”
L’informe també ressalta els problemes que provoca la considerablement complicada història de la legislació sobre drets d’autor dels EE.UU. “Tots els enregistraments dels EE.UU., tant els publicats comercialment com els no publicats, creats amb anterioritat al 15 de febrer de 1972, estan protegits per una complexa i forassenyada teranyina de lleis civils, penals i consuetudinàries,” explica l’estudi. La conseqüència de tot plegat és que els drets d’autor de tots els enregistraments anteriors a 1972 no expiraran fins l’any 2067 – 95 anys després de ser posats sota l’empara de la protecció federal l’any 1972. Això significa que els enregistraments més antics dels EE.UU, que daten de 1890, passaran al domini públic 177 anys després.
I l’assumpte encara és més profund. Les institucions encarregades de la conservació dels registres sonors s’estan trobant problemes per a obtenir el finançament necessari per al seu costós treball, atès que els prohibeixen donar l’accés al material que intenten preservar. L’accés ha esdevingut una demanda tan important, que les organitzacions que no siguin capaces de proporcionar-lo, simplement, deixaran de preocupar-se per la seva conservació. Encara més, els col·lecionistes privats no volen deixar les seves col·leccions a les institucions perquè saben que el públic en general no hi tindrà accés. Com diu un dels participants a l’estudi, “La preservació de la música no té sentit si aquesta no és accessible.”
Una altra, i ben fonamentada, queixa que argumenta l’estudi és que els drets d’autor es veuen de manera tan restrictiva per part del públic, que la gent directament els ignora. “La percepció que en té el públic de les lleis de dret d’autor, és de que són excessivament restrictives,” diu l’estudi, “Aquesta percepció forja un sentiment de despreci cap a la llei en comunitats que difícilment es caracteritzen per la picaresca. El representant d’una institució ha destacat que, excepte o fins rebre ordres de cessar certes pràctiques, la seva organització es va veure obligada a actuar de sotamà per efectuar la seva missió.”
Solucions
L’estudi no només identifica problemes, també en proposa solucions; en concret cinc:
- Revocar la secció 301(c) de la Copyright Act – aquesta és la secció que promulga la fita de 2067 com s’ha explicat anteriorment.
- Despenalitzar l’ús i la còpia dels treballs “orfes” – que són els treballs dels quals no se’n poden determinar els propietaris dels drets.
- Modificar la normativa dels EE.UU. més en línia amb l’Europea – un màxim de 50-75 anys. L’estudi descobreix que a Europa hi ha disponible un 22% més d’enregistraments històrics dels EE.UU. per causa dels seus terminis més curts de dret d’autor.
- Terceres persones haurien de poder tornar a publicar treballs abandonats sense permís dels propietaris dels dret d’autor – mentre aquests siguin degudament recompensats.
- Les biblioteques haurien de tenir permès copiar i compartir material de manera més simple dins la biblioteca i amb altres biblioteques, i s’haurien d’eliminar les restriccions referents a la qualitat de les còpies.
Bloquejat
Aquest detallat estudi confirma quelcom que jo, i molts altres, hem estat dient durant temps: els drets d’autor actuals no estan fent la seva funció original, és a dir, promoure les ciències i arts. En el seu lloc, s’ha convertit en una llicència per a imprimir diners, gairebé existint exclusivament per assegurar ingressos exorbitants de les gran produccions.
El britànic Lord Camden va predir aquest resultat en el segle XVIII. “Tot el nostre aprenentatge estarà en mans dels Tonsons i Lintots de l’època. […] El coneixement i la ciència no estan fets per aquest tipus de cadenes.” Aquest terrorífic escenari, concebut fa gairebé 300 anys, ha esdevingut una realitat. Organitzacions com RIAA i MPAA (n.d.t: organitzacions nord-americanes similars a l’SGAE a Espanya), així com qui les recolza, no tenen cap interès en promoure les arts i ciències. El nostre aprenentatge està en les seves mans.
La crida a una reforma massiva dels drets d’autor està creixent de manera imparable, però els EE.UU. hauran d’esperar fins que l’administració Obama marxi abans de poder veure cap canvi seriós. L’administració americana actual ho té total i completament, al cent per cent, aturat en via morta, sense cap mena d’intenció de promoure les arts o les ciències.
En actuar així, l’administració Obama està contribuint a la destrucció d’un immens corpus de coneixement i art. Tal i com jo ho veig, això mostra un total despreci per l’art, la cultura i la història.