Versió en català. Versión en castellano. English version.
Original: Swarmwise: What is a swarm?
escrit per Rick Falkvinge, fundador del Partit Pirata suec
Una “organització eixam” (swarm) és un nou tipus d’organització, possible gràcies a uns sistemes de comunicació de masses fàcils i assequibles. Fins ara es necessitaven centenars d’empleats a temps complet per a organitzar 100.000 persones; avui això ho pot fer (i es fa) qualsevol durant el seu temps lliure des de la seva cuina.
Circulen moltes idees errònies sobre què és una “organització eixam” [a partir d’ara: Eixam]. Començarem aclarint què no és.
No és un núvol amorf d’individus, on ningú té poder de decisió. Si bé aquesta seria una societat ideal per alguns, no és un Eixam.
Tampoc es tracta d’una organització jeràrquica tradicional, on s’emeten mandats de dalt a baix, que s’espera siguin seguits per la gent. Un Eixam pot tenir aquest aspecte des de l’exterior, però això no és un Eixam.
Més aviat és una bastida, creada per uns pocs individus, que permet a desenes de milers de persones col·laborar en un objectiu comú. Aquestes desenes de milers de persones poden ser molt diverses i provinents d’àmbits molts diferents, però han de compartir un objectiu comú. La bastida, creada per un o uns pocs individus, permet a aquests milers de persones formar un eixam al seu voltant i començar, junts, a canviar el món.
Aquesta estructura no ha de ser necessàriament molt complexa. En la seva forma més simple, és només un mitjà per comunicar-se i discutir els temes en què l’Eixam vol fer canvis, com pot ser un fòrum en un servidor. La complexitat arriba amb la meritocràcia, que és la que convertirà l’Eixam en un organisme que opera com a tal i decideix sobre les línies d’acció.
Com la pertinença a l’eixam és voluntària (perquè els seus membres pensen que l’Eixam pot ser un vehicle per al canvi en una àrea que els importa) l’única manera de lideratge és inspirar els altres a través de l’acció. D’aquesta manera, el fundador de l’Eixam té una gran influència inicial, però ell o ella està lluny de ser l’únic. En un Eixam típic, trobareu que els individus s’inspiren uns als altres, a través de tots els nivells i de totes les geografies, sent l’únic factor comú els objectius globals de l’Eixam que cada individu en particular opti per seguir.
Significativament, l’Eixam se centra sempre en el que tothom pot fer, i mai en el que les persones no poden o han de fer.
Això separa clarament l’Eixam de les empreses tradicionals i de les institucions democràtiques, que se centren sobretot en què ha de fer la gent i en els límits i restriccions a què estan confinats. Aquesta diferència és part del perquè un Eixam pot ser tan eficaç: tothom hi pot trobar sempre alguna cosa que li agradi fer, fora de la gamma d’opcions suggerides, que ajudi a desenvolupar els objectius de l’Eixam, i ningú li dirà mai com no es poden fer les coses.
En un Eixam, ningú pot dir-li a ningú altre què ha de fer. (Encara que la gent pot assumir funcions i compromisos de forma voluntària.)
Més aviat, la gent s’inspira mútuament. No hi ha línies formals d’avaluació entre els activistes. Com continuament tothom es comunica amb tothom, els projectes reeixits s’estenen ràpidament. Els de menys èxit fan que l’Eixam aprengui i segueixi endavant, sense culpabilitzar ningú.
Si vols lideratge en un Eixam, basta que t’aixequis i diguis: “Jo faré X, perquè crec que amb això s’aconseguirà Y. Qualsevol que vulgui unir-se a mi en fer X és més que benvingut.” En un Eixam qualsevol persona pot aixecar-se i dir això, i s’anima a tothom a fer-ho. D’aquesta manera es crea ràpidament una estructura de lideratge, informal però tremendament forta, on les persones busquen els rols que maximitzin el seu impacte en el desenvolupament dels objectius de l’Eixam. Tot succeeix orgànicament, sense una planificació central ni organigrames.
Les úniques persones que s’aparten d’això i assumeixen funcions i compromisos formals són els encarregats de mantenir l’estructura de l’Eixam, sent ells els punts de contacte amb els mitjans de comunicació i amb altres organitzacions externes que treballen d’una manera tradicional. A causa d’això, de vegades un Eixam pot semblar una organització tradicional. Però hi ha una diferència clau: es veu com una organització tradicional, des de fora, perquè decideix donar aquesta imatge, perquè la relació de amb les altres organitzacions és més eficient d’aquesta manera. No perquè realment funcioni d’així.
En el fons, el que diferencia un eixam de les organitzacions tradicionals és la seva encegadora velocitat operativa, els seus quasi nuls costos d’operació, i el gran nombre de voluntaris dedicats al projecte. Vistes des d’un Eixam, les empreses tradicionals i les institucions democràtiques sembla que funcionin a pas de tortuga. Aquesta és també la raó per la qual un Eixam pot canviar el món: els dóna cent voltes a les organitzacions tradicionals, en termes de qualitat i quantitat de treball, així com en eficiència dels recursos.
Original: Swarmwise: What is a swarm?
escrito por Rick Falkvinge, fundador del Partido Pirata sueco
¿Que es una Organización Enjambre?
Una “organización enjambre” (swarm) es un nuevo tipo de organización, posible gracias a unos sistemas de comunicación de masas fáciles y asequibles. Hasta ahora se necesitaban cientos de empleados a tiempo completo para organizar a 100.000 personas; hoy esto lo puede hacer (y se hace) cualquiera durante en su tiempo libre y desde su cocina.
Circulan muchas ideas erróneas sobre lo que es una “organización enjambre” [a partir de ahora: Enjambre]. Comenzaremos aclarando lo que no es.
No es una nube amorfa de individuos, donde nadie tiene poder de decisión. Si bien esta sería una sociedad ideal para algunos, no es un Enjambre.
Tampoco se trata de una organización jerárquica tradicional, donde se emiten órdenes de arriba abajo, que se espera que sean seguidas por la gente. Un Enjambre puede tener este aspecto desde el exterior, pero eso no es un Enjambre.
Más bien es una estructura, creada por unos pocos individuos, que permite a decenas de miles de personas colaborar en un objetivo común. Estas decenas de miles de personas pueden ser muy diversas y provenientes de ámbitos muy diferentes, pero tienen que compartir un objetivo común. La estructura, creada por uno o unos pocos individuos, permite a estos miles de personas formar un enjambre a su alrededor y empezar, juntos, a cambiar el mundo.
Esta estructura no debe ser necesariamente muy compleja. En su forma más simple, es sólo un medio para comunicarse y discutir los temas en los que el Enjambre quiere hacer cambios, como puede ser un foro en un servidor. La complejidad llega con la meritocracia, que es la que convertirá el Enjambre en un organismo que opera como tal y decide sobre las líneas de acción.
Como la pertenencia al enjambre es voluntaria (puesto que sus miembros piensan que el Enjambre puede ser un vehículo para el cambio en un área que les importa) la única manera de liderazgo es inspirar a los demás a través de la acción. De este modo, el fundador del Enjambre tiene una gran influencia inicial, pero él o ella está lejos de ser el único. En un Enjambre típico, encontrarás que los individuos se inspiran unos a otros, a través de todos los niveles y todas las geografías, siendo el único factor común los objetivos globales del Enjambre que cada individuo en particular opte por seguir.
Significativamente, el Enjambre se centra siempre en el que todo el mundo puede hacer, y nunca lo que las personas no pueden o deben hacer.
Esto es lo que diferencia el Enjambre de las empresas tradicionales y de las instituciones democráticas, que se centran en lo que debe hacer la gente y en las limitaciones y límites que no pueden traspasar. Esta diferencia es la que, en parte, nos explicaría el por qué un Enjambre puede ser tan eficaz: todo el mundo puede encontrar siempre algo que le guste hacer, dentro de la amplia gama de opciones, para promover los objetivos del Enjambre, y nadie les dirá nunca qué cosas no se pueden hacer.
En un Enjambre, nadie puede decirle a nadie qué debe hacer. (Aunque la gente puede asumir funciones y compromisos de forma voluntaria.)
Más bien, la gente se inspira mutuamente. No hay líneas formales de evaluación entre los activistas. Como continuamente todo el mundo se comunica con todo el mundo, los proyectos exitosos se extienden rápidamente. Los de menos éxito hacen que el Enjambre aprenda y siga adelante, sin culpabilizar a nadie.
Si quieres liderar cualquier tarea en un enjambre, basta que te levantes y digas: “Yo haré X, porque creo que con esto se logrará Y. Cualquiera que quiera unirse a mí en hacer X es más que bienvenido.” En un Enjambre cualquier persona puede hacer eso, y se anima a todos a hacerlo. De esta manera se crea rápidamente una estructura de liderazgo, informal pero tremendamente fuerte, donde las personas buscan los roles que maximicen su impacto en la promoción de los objetivos del Enjambre. Todo sucede orgánicamente, sin una planificación central ni organigramas.
Las únicas personas que se apartan de esta dinámica y asumen funciones y compromisos formales son los encargados de mantener la estructura del Enjambre, siendo ellos los puntos de contacto con los medios de comunicación y con otras organizaciones externas que trabajan de una manera tradicional. Debido a esto, a veces un Enjambre puede parecer una organización tradicional. Pero hay una diferencia clave: se ve como una organización tradicional, desde fuera, porque decide dar esta imagen, porque la relación de con las demás organizaciones es más eficiente de esta manera. No porque realmente funcione de esta manera.
En el fondo, lo que diferencia un enjambre de las organizaciones tradicionales es su cegadora velocidad operativa, sus casi nulos costos de operación, y el gran número de voluntarios dedicados al proyecto. Vistas desde un Enjambre, las empresas tradicionales y las instituciones democráticas parece que funcionen a paso de tortuga. Esta es también la razón por la cual un Enjambre puede cambiar el mundo: les da cien vueltas a las organizaciones tradicionales, en términos de calidad y cantidad de trabajo, así como en eficiencia en la utilización de los recursos.
Font: Swarmwise: What is a swarm?
written by Rick Falkvinge, founder ofSwedish Pirate Party
Swarmwise: What is a swarm?
A Swarm is a new kind of organization, made possible by available and affordable mass communication. Where it used to take hundreds of full-time employees to organize 100,000 people, today that can be done — and is done — by somebody in their spare time from their kitchen.
There are many misconceptions about what a Swarm is. Let’s begin by dispelling what it is not.
It is not an amorphous cloud of equals, where nobody gets any decision power. While this would be an ideal society to some, it is not a Swarm.
Neither is it a traditional hierarchical organization where commands are issued top-down and people are expected to follow them. A Swarm may look like this from the outside, but that’s not what it is.
Rather, it is a scaffolding set up by a few individuals that enable tens of thousands of people to cooperate on a common goal in their life. These tens of thousands are usually vastly diverse and come from all walks of life, but share one common goal. The scaffolding set up by one or a few individuals allow these thousands of people to form a Swarm around it and start changing the world together.
This scaffolding doesn’t appear very complex. At its simplest, it is just a means to communicate and discuss the issues the Swarm wants to make a change on, like a forum on a server. The complexity comes with the meritocracy that makes up how the Swarm operates and decides on courses of action as an organism.
As all the people in the Swarm are volunteers — they are there because they think the Swarm can be a vehicle for change in an area they care about — the only way to lead is by inspiring others through action. The founder of the Swarm has a great deal of initial influence in this manner, but he or she is far from the only one. In a typical Swarm, you will find that people inspire one another across all levels and all geographies, with the only common factor being the overall goals of the Swarm that every particular individual chooses to follow.
Significantly, focus in the Swarm is always on what everybody can do, and never what people cannot or must do.
This sets it sharply apart from a traditional corporation or democratic institution, which focuses sharply on what people must do and what bounds and limits they are confined to. This difference is part of why a Swarm can be so effective: everybody can find something they like to do all the time off a suggested palette that furthers the Swarm’s goals, and there is nobody there to tell them how things may not be done.
In a Swarm, nobody gets to tell anybody else what to do. (People can take on roles and deliverables voluntarily, though.)
Rather, people inspire one another. There are no report lines among activists. As everybody communicates with everybody else all the time, successful projects quickly create ripples. Less successful ones causes the Swarm to learn and move on, with no fingers pointed.
If you want leadership in a Swarm, you stand up and say “I’m going to do X, because I think it will accomplish Y. Anybody who wants to join me in doing X is more than welcome.” Anybody in the Swarm can stand up and say this, and everybody is encouraged to. This quickly creates an informal but tremendously strong leadership structure where people seek out roles that maximize their impact in furthering the Swarm’s goals — all happening organically without central planning and organization charts.
The only people who deviate from this and take on formal deliverables are the ones upholding the scaffolding of the Swarm — being points of contact from media and other external organizations that work in a traditional way. Because of this, a Swarm may sometimes look like a traditional organization. But there is a key difference: it looks like a traditional organization from the outside because it chooses to; because the Swarm is more efficient in interfacing with legacy-type organizations that way. Not because it actually operates that way.
At the bottom line, what sets a Swarm apart from traditional organizations is its blinding speed of operation, its next-to-nothing operating costs, and its large number of very devoted volunteers. Traditional corporations and democratic institutions appear to work atglacial speeds from the inside of a Swarm. That’s also why a Swarm can change the world: it runs in circles around traditional organizations, in terms of quality and quantity of work, as well as in resource efficiency.