Traducció lliure d’un fragment de l’ultim article de Cory Doctorow, The real cost of free

El tema, pel que deixo la meva família i el meu escriptori, per parlar amb gent de tot el món són els riscos per la llibertat que sorgeixen del fracàs dels gegants dels drets d’autor  per adaptar-se a un món on és impossible evitar la còpia. Perquè això és impossible.

Després de 15 anys de guerres pels drets d’autor, tot i les  draconianes lleis i les sancions salvatges, malgrat els tractats secrets i la censura generalitzada, amb milions malbaratats en eines inútils de prevenció de còpies, avui en dia se’n fan més que mai a la història. Com he escrit aquí abans, fer còpies mai tornarà a ser més difícil. Els discs durs no es tornaran, màgicament, més voluminosos, ni tindran menys capacitat, ni pujaran de preu.

Les xarxes no es tornaran més difícils d’utilitzar. El ordinadors personals no es tornaran més lents. La gent no deixarà d’aprendre a escriure “Toy Story 3 BitTorrent” a Google. Qualsevol que digui el contrari està tractant de vendre alguna cosa: en general algun tipus d’inviable  poció miraculosa anticòpia amb la que juren que, aquest cop sí, funcionarà de veritat.

Així, assumint que els propietaris de drets d’autor no seran mai capaços d’aturar (ni tan sols fer minvar) les còpies, què és el que cal fer?

Per a mi, la resposta és simple: si regalo els meus llibres electrònics, sota una llicència Creative Commons que permet l’intercanvi no comercial, atrauré lectors que compraran còpies impreses. Això m’ha funcionat – he tingut llibres a la llista dels més venuts del New York Times, durant els últims dos anys.

Què haurien de fer altres artistes? Bé, jo no estic gaire preocupat. La trista veritat és que gairebé tot el que pràcticament tots els artistes intenten per guanyar diners fallarà. Això no té res a veure amb Internet, és clar.

Tingueu en compte l’afirmació de l’advocat d’Alanis Morissette al Future of Music Conference: el 97% dels artistes subscrits a un segell important abans de Napster rebien de la discogràfica 600 dòlars o menys a l’any. I aquests eren els afortunats, el minúscul 1% que va aconseguir un contracte per gravar.

Gairebé cada artista que es proposa guanyar-se la vida amb el seu art no ho aconseguirà (jo vaig trigar 19 anys abans de poder-me permetre el luxe de renunciar a la meva feina diària), tant si regala el seu treball com si no, o si signa amb una discogràfica, o si el reparteix bústia a bústia.

Si ets un artista i estàs interessat en regalar la teva obra per vendre més, tinc alguns consells per a tu, que vaig escriure aquí – crec que poden ser d’ajut, sobretot si ja disposes d’una altra via (un segell o un editor) per a fer que més gent s’interessi per la teva obra, en primer lloc.

Si, jo entenc que parla d’obtenir més “fans”, però no m’importa gens si vols tractar d’impedir que la gent copiï el teu treball a través d’Internet, o si tens plans per construir un negoci al voltant d’aquesta idea. Vull dir, la idea em sona ximple, però ja m’he dut sorpreses abans.

Però vet aquí el que sí m’importa és si el teu pla:

• Involucra l’ús de tecnologies DRM (Digital Rights Management – Gestió de Drets Digitals) que prohibeixen a les persones d’obrir i millorar els seus propis béns.
• Requereix que els serveis en línia censurin els enviaments dels usuaris.
• Consisteix a desconnectar a famílies senceres d’Internet pel fet de ser acusades d’infracció.
• Inclou vigilància massiva a Internet per atrapar infractors.
• Necessita lleis extraordinàriament complexes que s’ha d’imposar al Parlament sense debat democràtic
• O m’impedeix mantenir vídeos en línia de la meva vida privada personal, ja que no seràs capaç d’atrapar infractors si no pots espiar tots i cadascun dels vídeos.

I aquest és el pla que les indústries de l’entreteniment han perseguit en el seus intents, condemnats al fracàs, d’impedir la còpia. La indústria discogràfica d’Estats Units ha demandat a 40.000 persones. La BBC ha rebut l’aprovació d’Ofcom per usar la nostra taxa de llicència obligatòria per restringir les seves emissions amb DRM, amb l’objectiu no permetre’ns experimentar (o millorar) amb els nostres propis televisors i gravadores (si creus que això no és gran cosa, recorda que tota la Web va ser creada per aficionats experimentant amb els sistemes del seu voltant).

A més, Apple, Audible, Sony i d’altres han forçat a diversos canals de distribució digital a tenir DRM com a requisit obligatori, de manera que els titulars de drets de còpia no tenen la opció de decidir com distribuir la seva obra.

A França, la llei “tres avisos” HADOPI just acaba d’entrar en vigor; estan enviant 10.000 amenaces legals a la setmana, i han promès 150.000 a la setmana a curt termini. Després de fer-te tres acusacions sense fonament, es desconnecta a tota la teva família d’Internet – se’ls desconnecta del treball, de l’educació, de la participació cívica, dels parents llunyans, de la informació sanitària, de la comunitat. I, per descomptat, en breu tindrem el mateix règim aquí, gràcies a la Llei d’Economia Digital (n.d.t: promoguda al Regne Unit, similar a la Ley de Economía Sostenible d’Espanya, però més centrada en els drets d’autor i més dura, en la línia de HADOPI), aprovada en els últims dies del Parlament sense cap tipus de debat substancial, tot i els milers i milers de britànics que van demanar als seus legisladors que almenys discutissin aquesta legislació tècnica extraordinària abans d’aprovar-la.

Viacom és només un dels molts gegants de l’oci que demanden a companyies com Google, per permetre a la gent pujar contingut a Internet cada dia, sense revisió prèvia del dret de còpia. No importa pas que cada minut es pugin 29 hores de vídeo a Youtube, que no hi hagi suficients advocats a tot el món per a dur a terme una revisió d’aquesta magnitud, i que limitar els vídeos (cobrant a qui ho puja el cost de la revisió legal, per exemple) implicaria fer fora a pràcticament cada persona que troba a Youtube la oportunitat per expressar-se personal i creativament.

No importa que si aquest principi es convertís en llei, bloquejaria de cop tots els taulers de missatges, Twitter, xarxes socials, blogs i llistes de correu en un segon. Això ja és suficientment dolent, però a més d’això, Viacom ha demanat al tribunal que ordeni a Google de fer públics tots els continguts pujats pels usuaris, perquè Viacom pugui verificar que no infringeixen els drets de còpia – Viacom creu que la seva necessitat de veure els meus vídeos és major que la meva necessitat de, per exemple, marcar com a privat un vídeo de la meva filla de dos anys a la banyera, per tal de que sigui visible només per a mi i els seus avis.

Mentrestant, les indústries de l’entreteniment continuen empenyent arreu del món per a implantar una sèrie de tallafocs nacionals de censura, com el de la Xina. Al Regne Unit, l’ex-executiu de BPI Richard Mollet presumia d’introduir aquesta legislació a la Llei d’Economia Digital.

Aquest és un enfocament que les estrelles milionàries del pop, com Bono d’U2, recolzaven de tot cor – el Nadal passat, va escriure un article d’opinió al New York Times, cridant a la censura a l’estil xinès a tot arreu. I just aquest mes, els representants de la MPAA va dir als governs del món que l’adopció de règims de censura nacionals a Internet pel dret de còpia també els permetrà bloquejar informació compromesa als seus governs, com Wikileaks.

La MPAA es dirigia a una reunió per a l’ACTA (Anti-Counterfeiting Trade Agreement – Acord Comercial Contra la Falsificació), un tractat secret que s’està negociant fora de l’ONU, a porta tancada, i que inclou propostes per registrar els iPods, telèfons mòbils i discos durs a les fronteres de cada país, per cercar casos d’infracció.

Així que sí, si vols tractar de controlar les còpies individuals del teu treball a Internet, endavant, intenta-ho. Jo penso que és una tonteria, i el mateix pensen gairebé tots els experts tècnics del món, però què en sabem nosaltres?

Però mentre el teu pla consisteixi a incorporar el control, la vigilància i la censura al nucli mateix de la infraestructura de la societat de la informació, jo continuaré recorrent el món, de manera gratuïta, fent servir cada cèntim del que disposo i cada unça d’energia al meu cos en  combatre’t.

Com li he dit a tots els meus estudiants, comptar amb guanyar-se la vida amb el seu treball, sense importar com ho promoguin o ho alliberin, és una mala idea. Tots els artistes haurien de tenir un pla alternatiu per a alimentar les seves famílies. Això no té res a veure amb Internet – ha estat així des dels temps de les pintures rupestres.

Saps qui pregona falses esperances als ingenus aspirants a artistes? Les persones que van dient que, si no fos pels pirates d’Internet, hi hauria plena ocupació per a tots nosaltres. Que la raó de que els artistes guanyem tan poc és que el nostre públic no és de refiar, i que una vegada que tinguem aquest molest tema d’Internet resolt, hi haurà fortunes per a tothom.

Si vols maleir a algú per enganyar als creatius, persegueix als venedors de DRM amb les seves ridícules afirmacions dels fitxers a prova de còpia; ves després als segells que afirmen que fer demandes massives contra els fans (en nom dels artistes, encara que si hi ha guanys, se’ls queden els segells) són un bon negoci; ves a pels estudis que estan demandant per fer impossible que qualsevol pugui posar vídeos independents a Internet, sense el recolzament d’un pressupost jurídic descomunal, només a l’abast d’una empresa.

Si vols trobar algú que dóna suport a artistes, visita organitzacions com l’Electronic Frontier Foundation, que han avançat la causa de llicències generals per a la música, vídeo i altres obres creatives a Internet. Un compositor obté un 3% cada vegada que algú realitza les seves cançons a l’escenari. La EFF ha demanat el mateix tracte per a la xarxa: deixar que els ISPs comprin llicències generals en nom dels seus clients, llicències que els permetin compartir tota la música (que, de totes maneres, compartirem) i, d’aquesta manera, als artistes se’ls paga. Larry Lessig ha donat suport a aquest recolzament.

Han passat 15 anys des que l’audiència del National Information Infrastructure d’Estats Units va iniciar la guerra digital pels drets d’autor. I, des de llavors, amb tots el poders extraordinaris que han obtingut els gegants, les patents de cors, el poder de desconnectar, de censurar i d’espiar, res d’això està pagant als artistes. Aquells que diuen que poden controlar les còpies estan equivocats, i no treuran profit de la seva estratègia.

Ells han de tenir dret a arruïnar les seves pròpies vides, les seves empreses i les seves carreres professionals, però no si es volen endur per endavant a la resta de la societat en el procés.

Això és el que jo dic a la gent quan faig les meves conferències, ja siguin retribuïdes o gratuïtes.

Cory Doctorow

Nota del Capità Pirata: Article, text i foto són propietat de Cory Doctorow. Alguns drets reservats.