Privacitat i consentiment en temps de coronavirus

Ara més que mai es debat públicament la posició del Govern i d’empreses privades respecte a les nostres dades, la seva privacitat i l’ús que se’n fa. Des de Pirates no només estem en contra de la violació dels nostres drets que vol fer el Govern aprofitant la crisi de la COVID-19, sinó que a més a més també estem en contra de les seves versions mal anomenades “cessions de dades voluntàries”, i que són similars a les que una gran part de la ciutadania fa sovint a empreses privades (Google, Facebook, etc.), ja que és molt discutible si aquesta cessió és consentida o no. De fet, normalment, NO és mai consentida.

1) Cal tenir en compte que no pots consentir quelcom del que no n’entens les conseqüències. De la mateixa manera que no es considera que els menors d’edat puguin realment consentir en certs temes que vulneren els seus drets perquè és obvi que encara no tenen prou maduresa i informació per a tenir un criteri ben format i prendre decisions amb coneixement de causa. Hi ha un gran desconeixement per part de la ciutadania de les conseqüències que implica tota aquesta invasió (“consentida”) del seu dret a la privacitat. Mai ningú no ens ha format sobre temes de privacitat personal, i quines conseqüències té la violació d’aquest dret fonamental, en part perquè no interessa que la ciutadania ho entengui. I si la decisió no és informada, no és lliure.

2) Si hi ha coacció de cap mena, no podem afirmar que el permís sigui consentit. En la majoria de casos reals hi solen haver coaccions de tota mena, com ara econòmiques, socials, psicològiques, però la més habitual per part d’empreses o governs és a cara descoberta: només et donen certs serveis a canvi de les teves dades (i en cas que t’hi neguis no pots accedir-hi). Això té implicacions directes amb la desigualtat social i el dret a la privacitat. La gent amb recursos sol tenir més drets (en aquest cas, més privacitat), perquè es pot pagar els serveis que altres persones no poden.

3) Si no coneixes alternatives, no tens llibertat d’escollir. Vivim en una societat en què necessitem una sèrie d’eines per desenvolupar-nos com a persones i estar integrats en societat. Si no coneixes alternatives a aquestes eines que necessites usar no estàs actuant lliurement. Tampoc en aquest àmbit ningú ens forma (ni ens informa de quines alternatives respectuoses amb els nostres drets existeixen). Com a societat hauríem de reconèixer que ara mateix, en el nostre món actual, hi ha una sèrie d’eines digitals que són de primera necessitat i que, per tant, el seu accés hauria d’estar protegit i garantit per l’Estat, sense que la ciutadania hagués d’estar obligada a renunciar a drets per tal de tenir-hi accés.

4) Fins i tot en el cas que existeixin alternatives als serveis que necessites, et pots veure obligat, a causa de les pràctiques monopolístiques de certes organitzacions (tant pot ser Whatsapp com pot ser el Govern de la Generalitat), a utilitzar els serveis abusius on “consenteixes” a cedir les teves dades. Ara mateix, si tota la teva família està a Whatsapp i no accedeix a canviar de servei, o acceptes donar les teves dades o quedes exclòs socialment. I en el cas de la Generalitat pot ser que t’obliguin a usar un cert programari per raons arbitràries i com a ciutadà no tinguis altre remei que utilitzar-lo. Ara mateix no volem entrar en les solucions amb què es pot treballar per resoldre aquesta dinàmica (que n’hi ha una bona pila), només volem evidenciar la fal·làcia de la “voluntarietat” de cessió de les dades.

Si fem una visió general a tota la casuística, podem comprovar com aquesta cessió “consentida” està molt lluny de poder considerar-se com a tal. La majoria de persones no cedeixen les seves dades “voluntàriament i amb coneixement de causa” sinó per desconeixement de les conseqüències o perquè no coneixen o no hi veuen una alternativa a no cedir-les, o s’hi senten pressionades o obligades. De fet, en la majoria de casos, si existís l’opció de cedir-les o de no cedir-les en igualtat de condicions, està clar que pràcticament ningú triaria cedir-les.

Des de Pirates exigim que no s’aprofiti l’excusa de la pandèmia per recollir dades sensibles de manera massiva, ni involuntàriament ni voluntàriament. És una mala pràctica en general que algú es dediqui a realitzar bases de dades massives amb informació sensible de la ciutadania. Aquestes bases de dades no se sap mai per a què es poden acabar usant un cop existeixen, ni pots garantir la seva salvaguarda a perpetuïtat (com ara davant de governs abusius, corrupció, males pràctiques, negligència, criminalitat, etc.). I aquesta finestra d’oportunitat s’obre quan es permet fer-ne la recollida.

A més a més, quan tens un control massiu “voluntari” de la major part de la ciutadania, és molt més fàcil controlar els que no ho han fet perquè salten a la vista de seguida. D’aquesta manera erosiones en realitat el dret a la privacitat de TOTHOM, també dels que no s’hi presten voluntàriament, perquè perden l’anonimat de la massa.

Des de Pirates sabem que si en lloc de parlar del dret a la privacitat estiguéssim parlant d’un altre dret en el qual hàgim rebut més formació, els ciutadans veuríem molt més clar el perill d’aquests plantejaments que s’estan fent ara tan a la lleugera. Si, per posar un exemple, parléssim de la llibertat d’expressió, quants de vosaltres estaríeu d’acord amb què una gran part de la ciutadania renunciés “voluntàriament” a aquest dret de forma massiva? Per exemple amb l’argument “no necessito tenir llibertat d’expressió perquè no tinc res a dir”. Trobaríeu acceptable que es demanés des del govern el permís massiu als ciutadans per a censurar-los i que una gran part de la població acceptés perdre aquest dret? No us semblaria molt perillós i se us posarien els pèls de punta?

Per altra banda, també cal anar amb molt de compte amb la fal·làcia de l'”anonimització” de les dades. És un terme que s’utilitza molt a la lleugera cada cop que es parla d’aquest tema per deixar la ciutadania tranquil·la, però que en la majoria dels casos és mentida. Anonimitzar dades no és una tasca fàcil de dur a terme, és extremadament complicat. Per això la majoria d’aquestes “anonimitzacions” que diuen que es fan solen ser molt superficials i, per tant, inútils (amb la tecnologia d’avui en dia al nostre abast és un joc de nens desanonimitzar-les). Malauradament, aquesta és una situació on els detalls tècnics cobren una gran importància i com es faci aquesta anonimització és clau per determinar si realment és efectiva. S’aprofiten del desconeixement tecnològic de les persones per donar una falsa confiança i que només introduint aquest terme ja no hi hagi més qüestionaments.

S’argumenta que és necessari “sacrificar-se” i renunciar “temporalment” al nostre dret a la privacitat per poder superar la pandèmia, però no és cert. Hi ha moltes maneres d’atacar aquesta crisi, tal com evidencia l’heterogeneïtat que hi ha hagut entre els diferents països. I malauradament després d’aquesta excusa per violar la nostra privacitat n’hi haurà una altra i després una altra. Hi ha una pila de mesures que no atempten contra el dret a la privacitat que es podrien prendre i que encara no s’han pres.

En resum, els Pirates apostem perquè les mesures per sortir del confinament (quan sigui que toqui sortir-ne) no s’haurien de basar en controls individuals identificatius i personalitzats de la ciutadania, per molt “voluntaris” que siguin. És perillós en si mateix, i també com a precedent a invocar després. No és saludable per la societat que s’encoratgi els ciutadans a renunciar als seus drets. I, per descomptat, no s’hauria d’encoratjar ni demanar des de la figura d’autoritat que representa un Govern. Quina “llibertat d’escollir” té la ciutadania si el Govern (que se suposa que sap el que es fa) diu que per ser un “bon ciutadà” li has de cedir les teves dades?

Pirates de Catalunya

Deixa'ns un comentari

  • (no el publicarem)