Com molts ja sabreu, durant aquest curs s’ha desenvolupat el pla «Educat1x1» a la majoria de centres d’educació secundaria de tot Catalunya. Per la meva banda, com a professor i coordinador TIC del meu centre, he hagut d’estar força informat del desenvolupament del projecte des del primer moment. La meva formació, atípica per a un professor de secundària, fa que tingui una visió diferent de tot el concepte, i, fa uns dies, una amiga (també professora) em va encoratjar a escriure un article on exposi el meu punt de vista.

Els pares saben molt bé el que costa un llibre en paper. Potser 15, 20 o 25 euros per un llibre de qualsevol matèria. Però, quant costa fer-lo?

Dóna la casualitat que l’any passat em vaig autoeditar un llibre, per tant, conec una mica com funciona aquest tema. Un company va escriure un quadern de matemàtiques per a una d’aquestes editorials i li van pagar aproximadament 1.000 €. El meu llibre té 100 pàgines a color i tapa tova. Si volgués imprimir tirades de 1.000 unitats, l’impremta em cobraria 3,8 € la unitat (ara mateix, és un llibre digital i no s’imprimeix, però he consultat el cost a una impremta local). És a dir, fent una tirada de 1.000 unitats, i tenint en compte que, a l’escriptor, li hem pagat 1.000 €, cada llibre em costa 3,8 €+ 1 € = 4,8 €. Això són menys de 5 euros tenint en compte una tirada realment petita. Sóc conscient que no hem inclòs el percentatge que s’emporta la llibreria, la distribució ni la promoció, però crec que ens queda força marge, oi?

Segons la Viquipèdia, un llibre electrònic o digital és la versió electrònica d’un llibre i està pensada per a ésser llegida en un dispositiu electrònic com un ordinador o un dels anomenats «ebook readers».

Fins a les primeres reunions amb els responsables de l’Educat, per a mi, un llibre digital és un pdf que pots comprar a Amazon. Però, en canvi, el que fan servir els nostres alumnes es una cosa força diferent. El seu nom correcte seria alguna cosa així com «subscripció anual a servidor de continguts». Bàsicament els alumnes estan pagant per accedir a un lloc web on hi ha exercicis i explicacions sobre els teoremes que va idear Pitàgores fa 2.500 anys.

Aleshores, per què aquestes «subscripcions anuals a servidor de continguts» es diuen «llibres digitals»? Us en donaré una pista: hi ha una llei que diu que els llibres, a Espanya, només es poden vendre a les llibreries.

Moodle és una eina de «e-learning» (aprenentatge virtual), és programari obert, gratuït i recolzat per una comunitat molt gran i molt activa a nivell internacional. Qualsevol pot instal·lar un Moodle en un ordinador, hi ha moltes guies que expliquen com fer-ho i no és excessivament complicat. Des d’aquesta eina, podem penjar el nostre material pels alumnes, podem fer que els alumnes pengin les seves pràctiques, podem posar notes, podem muntar qüestionaris autoavaluats, etc.

Durant el desenvolupament del projecte, ens vam trobar que el servidor de Moodle de la Generalitat va tancar i obligaven a contractar un hosting a alguna de les 5 o 6 empreses recomanades.

Doncs, molt fàcil, aprofitem tot el que veiem de positiu. Per una banda, tenim alumnes que disposen de connexió a Internet mig decent; també disposem de portàtils a classe per a quan ens calguin. A la meva escola, tenim un Moodle força potent on hi ha molts professors que estan recopilant els seus apunts, i apunts d’altres companys, i s’estan fent el seu «llibre digital online» per poder prescindir dels «llibres de paper sobrevalorats» o de les «subscripcions anuals a servidors de continguts».

Hi ha un punt que preocupa a força a molts companys: és el tema de les llicències i els drets d’autor. Sobre aquest tema m’agradaria fer dos aclariments i una recomanació.

La llei del copyrigth estableix que el contingut passa a ésser bé cultural comú 70 anys després de la mort de l’autor (s’està ampliant cada cop que s’apropa la caducitat dels drets de Mickey Mouse). Aleshores, com que Pitàgores va morir fa 2.500 anys, això no ens afecta.

Existeix un concepte legal publicat a la darrera llei de propietat intel·lectual que s’anomena «dret de citació». Aquest concepte limita els drets d’un creador quan l’obra es fa servir per a fins docents o d’investigació, sempre i quan se n’indiqui la font i l’autor.

La recomanació és que tot el material que publiquem per a desenvolupament de les nostres classes a l’escola hauria d’ésser sota llicencia Creative Commons per a poder compartir-lo i evitar que alguna editorial espavilada se’n beneficii.

Article de Marco Antonio Rodríguez Fernández