Entre les ofertes electorals, on els partits s’esforcen per mostrar què poden aportar a la societat, n’hi ha que —duts per un esperit de crítica on no els falta part de raó— no ofereixen més que la imitació esperpèntica d’allò que diuen combatre.
L’esperpent és una manifestació artística —sigui literatura, pintura, música— que ens ofereix productes que imiten de manera deformada, grotesca i caricaturitzada els defectes de les formes canòniques, tradicionals, establertes. Els imitadors (tan populars en algunes cadenes de televisió) són la forma més coneguda, avui en dia, d’esperpent.
L’esperpent és un gènere fàcil, on l’autor o intèrpret no necessita ficar-hi ni una engruna d’originalitat: el model a criticar ja existeix i, com que és conegut pel públic, facilita la popularitat dels imitadors. Si el model original és odiat o envejat, l’esperpent, per ridícul i barroer que sigui, serà aplaudit i celebrat.
En aquestes eleccions al Parlament de Catalunya n’hi ha uns quants, de partits i de candidats esperpèntics. I no és res d’estrany, ja que el món polític en dóna material a bastament: allunyament de la realitat quotidiana dels ciutadans; lleis absurdes per solucionar problemes inexistents; prerrogatives i prebendes escandaloses per als polítics professionals; corrupteles i corrupcions a tort i a dret, emparades sota el paraigua de la condició d’aforat. Motius no ens en falten.
Tanmateix, l’esperpent es limita a acusar, a posar de relleu problemes i defectes; però no hi aporta solucions reals. L’esperpent polític, com l’artístic, acaba caient, si aconsegueix èxit suficient, en els mateixos paranys que ha denunciat, acaba adherint-se al cànon, a la normalitat. I, tot i realitzar aquesta tasca necessària i beneficiosa d’higiene política, no aporta solucions perquè no modifica el sistema: s’hi suma.
És per aquest motiu que el moviment Pirata no pot ser considerat un esperpent: el nostre objectiu final no és ni la imitació grotesca ni la recerca d’una parcel·la de poder, sinó modificar el sistema perquè abusar-ne sigui el més difícil possible, governi qui governi.
Els recursos per aconseguir aquest canvi són senzills: democràcia directa, administració transparent, accés a la cultura, neutralitat de la xarxa.
Amb la democràcia directa, són els ciutadans els qui aproven les lleis. Els parlaments les realitzen i les proposen, però el poble pot rebutjar-les si no hi està d’acord. El poble també pot proposar-ne directament amb les iniciatives populars; però el més important és que els parlaments no poden imposar cap llei en contra dels interessos del públic.
Amb l’administració transparent, no hi ha despesa pública secreta, tothom té dret a conèixer els detalls de qualsevol inversió o contracta pública, tothom té dret a conèixer els detalls de qualsevol projecte públic, a conèixer i comparar entre quines ofertes s’ha optat, quins han estat els costos finals. Amb l’administració transparent, la corrupció és molt i molt difícil, i la despesa pública es redueix dràsticament i, amb el mateix pressupost global, els serveis oferts per les administracions públiques són majors i millors.
Amb l’accés a la cultura i amb la neutralitat de la xarxa, els ciutadans tenen millor formació i millor informació, cosa que els capacita per decidir millor com volen que s’utilitzin els recursos públics, quines lleis serviran per a un millor regiment de la cosa pública, quins ciutadans estan millor capacitats per representar-los al Parlament i per governar-los.
Aquestes propostes sí que representen un canvi, una alternativa real al sistema actual, una alternativa a la democràcia representativa que ha degenerat en partitocràcia, una alternativa a un sistema que ens està portant de la desafecció a l’abstenció massiva. Aquestes són les propostes d’una nova força que no té res d’esperpèntic: aquestes són les propostes dels Pirates de Catalunya.