Per George Monbiot. Publicat al Guardian el 30 d’agost de 2011.

Qui són els capitalistes més implacables del món occidental? Aquells les pràctiques monopolistes dels quals fan que WalMart sembli una drogueria i Rupert Murdoch socialista? No endevinaries la resposta ni en un milió d’anys. Tot i que hi ha candidats de sobres, el meu vot no va pas per als bancs, les companyies petrolieres o les d’assegurances mèdiques, sinó – no us ho perdeu – per als editors acadèmics. El seu pot sonar com un sector ranci i insignificant. És tot el contrari. De tots els tripijocs corporatius, la martingala que porten és la que més urgentment necessita intervenció per part de les autoritats competents.

Tothom afirma estar d’acord amb què s’hauria d’encoratjar la gent a entendre la ciència i la resta de recerca acadèmica. Sense coneixement actual, no podem prendre decisions democràtiques coherents. Però els editors han tancat i barrat les portes i hi han posat un cartell de Prohibida l’entrada. Et pot molestar la política paywall (pagament per llegir) d’en Murdoch, que cobra £1 per 24 hores d’accés al Times i al Sunday Times. Però al menys en aquest període pots llegir i baixar-te tants articles com vulguis. Llegir un sol dels articles publicats per una de les revistes d’Elsevier et costarà $31,50(1). Springer cobra €34.95(2), Wiley-Blackwell, $42(3). Llegeix-ne deu i pagaràs deu vegades. I les revistes conserven copyright perpetu. Vols llegir una carta editada al 1981? Seran $31,50(4).

És clar que sempre podries anar a la biblioteca (si és que encara existeix). Però elles també han estat colpejades per tarifes astronòmiques. El cost mitjà d’una subscripció anual a una revista de química és de $3.792(5). Algunes revistes costen $10.000 l’any o més d’adquirir. La més cara que he vist, Biochimica et Biophysica Acta d’Elsevier, val $20.930(6). Encara que les biblioteques acadèmiques han estat retallant subscripcions desesperadament per a subsistir, les revistes consumeixen ara el 65% dels seus pressupostos(7), la qual cosa significa que han de reduir el número de llibres que compren. Les quotes de les revistes constitueixen una part significativa de les despeses de les universitats, les quals estan sent transmeses als seus estudiants.

En Murdoch paga els seus periodistes i editors, i les seves companyies generen gran part dels continguts que utilitzen. Però els editors acadèmics obtenen els seus articles, la revisió d’experts (examen fet per altres investigadors) i fins i tot molta part de la seva edició gratuïtament. El material que publiquen ha estat encarregat i finançat no per ells sinó per nosaltres, a través de subvencions de recerca del govern i estipendis acadèmics. Però per a veure’l, hem de pagar de nou, i un ull de la cara.

Les rendes són astronòmiques: en el passat any financer, per exemple, el marge de beneficis d’explotació d’Elsevier fou del 36% (£724 milions dels ingressos de £2 miliards)(8). Són el resultat d’un monopoli del mercat. Elsevier, Springer i Wiley, que han comprat molts dels seus competidors, ara publiquen el 42% dels articles de revista(9).

I el que és més important, les universitats estan obligades a comprar els seus productes. Els articles acadèmics només es publiquen a un lloc, i els investigadors els han de llegir per a mantenir-se al dia en el seu camp. La demanda és inelàstica i la competència inexistent, perquè diferents revistes no poden publicar el mateix material. En molts casos els editors forcen les biblioteques a comprar un gran lot de revistes, tant si les volen com si no. Potser no és sorprenent que un dels majors pocavergonyes que mai s’hagi aprofitat de la gent del Regne Unit – Robert Maxwell – fes la major part dels seus diners en la indústria editorial acadèmica.

Els editors afirmen que han de cobrar aquestes tarifes com a resultat dels costos de producció i distribució, i que proporcionen valor afegit (en paraules de Springer) perquè “desenvolupen marques de revistes que mantenen i milloren la infraestructura digital que ha revolucionat la comunicació científica en els últims 15 anys.”(10) Però una anàlisi del Deutsche Bank arriba a unes conclusions diferents. “Creiem que l’editor afegeix relativament poc valor al procés editorial… si el procés fos realment tan complex, car i afegís tant valor com els editors protesten que és, no hi hauria un 40% de marges disponibles.”(11) En comptes d’ajudar a la difusió de la recerca, els grans editors l’impedeixen, ja que els seus llargs temps de resposta poden retardar la publicació dels resultats fins un any o més(12).

El que veiem aquí és pur capitalisme rendista: monopolitzant un recurs públic i cobrant honoraris exorbitants per usar-lo. També se’n pot dir parasitisme econòmic. Per obtenir el coneixement pel qual ja hem pagat, hem d’entregar el nostre feu als terratinents de l’aprenentatge.

Ja és prou dolent per als acadèmics, per als llecs és pitjor. Trameto els lectors a articles sotmesos a revisió d’experts, pel principi que s’haurien de poder seguir les afirmacions a les seves fonts. Els lectors em diuen que no es poden permetre de jutjar per ells mateixos si he representat la recerca d’una manera fidedigna. Investigadors independents que provin d’informar-se d’assumptes científics importants han de desemborsar milers(12). Això és un impost en educació, una estrangulació de la ment pública. Sembla contravenir la Declaració Universal dels Drets Humans, que diu que “tota persona té el dret a… participar i beneficiar-se del progrés científic.”(13)

El món editorial d’accés lliure, malgrat ser molt prometedor, i comptar amb alguns recursos excel·lents com la Public Library of Science i la base de dades de física arxiv.org, no ha desplaçat els monopolistes. Al 1998, The Economist, sondejant les oportunitats ofertes per l’edició electrònica, va predir que “els dies de marges del 40% poden ser aviat tan morts com en Robert Maxwell.”(14) Però al 2010 els marges dels beneficis d’explotació d’Elsevier eren els mateixos (36%) que al 1998(15).

La raó és que els grans editors han acaparat les revistes amb els factors d’impacte acadèmic més alts, en els quals la publicació és essencial per als investigadors que intenten aconseguir subvencions i avançar en les seves carreres(16). Pots començar a llegir revistes d’accés lliure, però no pots deixar de llegir les d’accés tancat.

Els cossos governamentals, amb unes poques excepcions, no s’hi han afrontat. Els National Institutes of Health dels EUA obliguen a qualsevol que accepti les seves subvencions a posar els seus articles en un arxiu de lliure accés(17). Però Research Councils UK, la declaració sobre l’accés públic dels quals és una obra d’art de palla sense sentit, confia en “l’assumpció que els editors mantindran l’esperit de les seves polítiques actuals.”(18) Ja hi pots comptar.

A curt termini, els governs haurien de remetre els editors acadèmics als seus guardians de la competència, i insistir en què tots els articles que sorgeixin de recerca finançada públicament estiguin en bases de dades públiques gratuïtes(19). A llarg termini, haurien de treballar amb els investigadors per eliminar completament els intermediaris, creant, en la línia del que ha proposat Björn Brembs, un sol arxiu global de literatura i dades acadèmiques(20). La revisió d’experts seria supervisada per un organisme independent. Podria ser finançada pels pressupostos de les biblioteques que actualment són desviats a les mans d’empreses privades.

El monopoli del coneixement és tan injustificat i anacrònic com les Corn Laws (que van ser aranzels a la importació per donar suport als preus del gra britànic domèstic contra la competència d’importacions estrangeres més barates). Fem fora aquests senyors feudals parasítics d’una vegada i alliberem la recerca que ens pertany.

www.monbiot.com

Referències:
1. He mostrejat els costos en aquestes revistes d’Elsevier: Journal of Clinical Epidemiology; Radiation Physics and Chemistry i Crop Protection, totes elles cobren US$31,50. En una quarta publicació que he comprovat, la Journal of Applied Developmental Psychology, els articles valen US$35,95.
2. He mostrejat els costos en aquestes revistes de Springer: Journal of Applied Spectroscopy, Kinematics and Physics of Celestial Bodies i Ecotoxicology, totes elles cobren €34,95.
3. He mostrejat els costos en aquestes revistes de Wiley-Blackwell: Plant Biology, Respirology i Journal of Applied Social Psychology, totes elles cobren US$ 42,00.
4. Vaig anar a l’arxiu d’Applied Catalysis d’Elsevier, i vaig comprovar els costos del material publicat en el seu primer número: el d’abril de 1981.
5. Björn Brembs, 2011. What’s Wrong with Scholarly Publishing Today? II. http://www.slideshare.net/brembs/whats-wrong-with-scholarly-publishing-today-ii
6. http://www.elsevier.com/wps/find/journaldescription.cws_home/506062/bibliographic
7. The Economist, 26 de maig de 2011. Of goats and headaches. http://www.economist.com/node/18744177
8. The Economist, ídem.
9. Glenn S. McGuigan i Robert D. Russell, 2008. The Business of Academic Publishing: A Strategic Analysis of the Academic Journal Publishing Industry and its Impact on the Future of Scholarly Publishing. Electronic Journal of Academic and Special Librarianship, volum 9, número 3.
http://southernlibrarianship.icaap.org/content/v09n03/mcguigan_g01.html
10. Springer Corporate Communications, 29 d’agost de 2011. Per correu electrònic. Vaig parlar amb Elsevier i els vaig demanar un comentari, però no n’he rebut cap.
11. Deutsche Bank AG, 11 de gener de 2005. Reed Elsevier: Moving the Supertanker. Global Equity Research Report. Citat per Glenn S. McGuigan i Robert D. Russell, igual que a dalt.
12. John P. Conley i Myrna Wooders, març de 2009. But what have you done for me lately? Commercial Publishing, Scholarly Communication, and Open-Access. Economic Analysis & Policy, volum 39, número 1. http://www.eap-journal.com/download.php?file=692
13. Article 27. http://www.un.org/en/documents/udhr/index.shtml#a27
14. The Economist, 22 de gener de 1998. Publishing, perishing, and peer review. http://www.economist.com/node/603719
15. Glenn S. McGuigan i Robert D. Russell, igual que a dalt.
16. Vegeu Glenn S. McGuigan i Robert D. Russell, ídem.
17. http://publicaccess.nih.gov/
18. http://www.rcuk.ac.uk/documents/documents/2006statement.pdf
19. Danny Kingsley exposa com un petit canvi podria fer una gran diferència: “Actualment totes les universitats recopilen informació sobre, i una còpia de, tots i cadascun dels articles de recerca escrit pels seus acadèmics cada any… Però la versió recopilada dels articles és el PDF dels editors. I en la majoria dels casos aquesta és la versió que no podem fer lliurement accessible mitjançant els repositoris digitals. … la infraestructura és allà i els processos ja estan llestos. Però hi ha un petit canvi que ha d’ocórrer abans que puguem gaudir d’un accés substancial a la recerca Australiana. El Govern ha d’especificar que requereix la versió acceptada (la versió final revisada per experts i corregida) dels articles en comptes del PDF de l’editor com a oficial.”
http://theconversation.edu.au/how-one-small-fix-could-open-access-to-research-2637
20. Björn Brembs, igual que a dalt.

Original: The Lairds of Learning