L’advocat Josep Jover, cap de llista de Pirates de Catalunya a Lleida, ens fa arribar aquest article, que reproduïm íntegrament a continuació.

Acabem de veure als mitjans l’encesa defensa de la Sra. Alicia Sánchez Camacho, candidata a les properes eleccions, de la cadena perpètua revisable, aprofitant dues recents morts violentes de ciutadans innocents, que sentim com el que més.

De vegades, però, no tenim consciència del que valen les coses quan parlem i exigim com a ciutadans, però la Sra. Alicia Sánchez Camacho, sí que ho sap. És una política de llarga trajectòria.  Ella és còmplice interessada d’un debat social interessat i propiciat per grups mediàtics, sense un altre interès, legítim, per descomptat, que aconseguir més audiència o més lectors al preu que sigui i del negoci d’empresaris que treuen profit a l’agitació social i a la sensació d’inseguretat.

Saben els catalans el que ens costa tenir a un senyor/senyora a la presó?

Aquest és un país de petita delinqüència econòmica i pràcticament nul·la delinqüència violenta. Exceptuant la xacra de la violència domèstica, que ha passat en 40 anys de ser un “dret d’honor” a un delicte, hi ha més crims violents en només un dia a Washington o Nova York que en un any a Madrid o Barcelona.

Comencem fent “quatre números” i escollim un any que ens quedi llunyà, com el 2006.

El total de presos en les diverses situacions a Espanya, segons l’Institut Nacional d’Estadística, era de 64.215 per 40.000.000 d’habitants. Alemanya amb més de dos vegades més d’habitants, 77.166 . En aquest penós rànquing europeu, per davant d’Espanya, trobem Polònia amb 87.669, Anglaterra i Gal·les amb 79.085.

Al ritme actual, a final d’any superarem els 86.000 reclusos amb uns índexos de creixement al voltant del 8 % anual.

Però la xifra veritablement alarmant és la de 160 presos per a cada 100.000 habitants, a la qual estem arribant. Això són 54 punts per sobre de la mitjana de la UE i 25 punts per sobre de la mitjana mundial. El campió, com no, és Estats Units que supera els 200.

Deixem per a un altre moment el detallar l’impacte econòmic d’aquesta mà d’obra ociosa i vagarosa, i fixem-nos en quant ens costen de la nostra butxaca els presos.

Feu-vos una idea del procés:

1. L’Estat o la Comunitat Autònoma, en el cas de Catalunya que té la competència transferida, compra a preu d’or (perquè cap municipi vol les presons) uns terrenys per a construir una presó que s’omplirà immediatament. La construeix a consciència i la dota de tecnologia i serveis (el tema de la imatge de modernitat ven políticament). Acabada l’edificació, ha de contractar funcionaris que controlin els presos, professionals de les diverses branques que els assisteixin (des de psicòlegs a mestres, des d’administratius a cuiners). Realment, una presó és una microciutat que necessita, a més a més, serveis externs com aigua, energia, depuradores, carreteres d’accés i línia d’autobusos perquè els familiars puguin visitar els presos.
2. Al voltant d’aquesta ciutat que s’ha creat, omplert i mantingut amb els nostres impostos, hi trobem policies que vigilen controlen i traslladen els presos, càrrecs tècnics, més funcionaris i càrrecs de designació a dit que dissenyen i apliquen la “política penitenciària”, des de les cèntriques seus del Ministeri de Justícia i les Conselleries.
3. I aquí no s’acaba tot, la majoria no són ciutadans sans: més de la tercera part dels mateixos sofreixen malalties de llarga trajectòria i costosa medicació, un de cada tres té alguna malaltia mental, un de cada quatre VIH o hepatitis i tenim ja tota una generació d’ancians que la seva “residència” és la presó.

I tot això surt de les nostres butxaques.

I per mantenir-los allà paguem, a més, a centenars de jutges, desenes de milers d’advocats d’ofici, desenes de milers de funcionaris que en centenars d’edificis i envoltats de serveis i de recursos, els fiquen, els traslladen, els treuen i els perdonen al cap d’un temps.

I com que no caben tots a les amuntegades presons, s’ha de contractar més funcionaris que controlin els presos quan no són a les presons.

I deixem de banda la valoració econòmica del cost dels policies (Ministeri de l’Interior, Mossos d’Esquadra i municipals) que els busquen, detenen o els expulsen (Afers exteriors).

Amb els Pressupostos de l’Estat i de la Generalitat a la mà hem arribat a la conclusió que un reclús ens costa als ciutadans més de 6.000 € cada mes (sense acabar, ni molt menys, la llista de conceptes a acreditar), i tot per arribar a res. No hem volgut comptar més, hem tirat la tovallola.

Entenem que molts amics i votants de la Sra. Sánchez Camacho visquin d’aquest procés i vegin l’allargament de les penes com un medi de vida i una oportunitat de fer negoci i prosperar, però ens sembla indecent. Fer negoci amb la venjança, res té a veure amb la realitat, ni amb la mínima sensatesa.

I de les víctimes, què?

Alguna cosa fem molt malament en totes les fases del procés, perquè de les víctimes dels delictes ningú se’n recorda. I tots hem estat víctimes alguna vegada, i com a víctimes hem necessitat ajut.

Encara juguen amb el concepte pre-constitucional de que l’ofès és l’Estat i s’ha de saciar el dret de venjança de les víctimes i la seva família; però d’ajudar a les víctimes i reparar el dany causat, res en parlen, molt probablement per que això no és negoci.

Pel preu que ens costa la broma, no sortiria més a compte invertir en “NO TENIR DELINQÜENTS” i indemnitzar generosament a les víctimes?

Qui ajudarà a pagar el lloguer, l’aigua, el llum, el gas i el telèfon de les famílies que han perdut un membre que els era essencial per arribar a final de mes?

Els que treuen negoci de l’allargament de les penes, segur que no.