Les tonteries es diuen Alicia

L’advocat Josep Jover, cap de llista de Pirates de Catalunya a Lleida, ens fa arribar aquest article, que reproduïm íntegrament a continuació.

Acabem de veure als mitjans l’encesa defensa de la Sra. Alicia Sánchez Camacho, candidata a les properes eleccions, de la cadena perpètua revisable, aprofitant dues recents morts violentes de ciutadans innocents, que sentim com el que més.

De vegades, però, no tenim consciència del que valen les coses quan parlem i exigim com a ciutadans, però la Sra. Alicia Sánchez Camacho, sí que ho sap. És una política de llarga trajectòria.  Ella és còmplice interessada d’un debat social interessat i propiciat per grups mediàtics, sense un altre interès, legítim, per descomptat, que aconseguir més audiència o més lectors al preu que sigui i del negoci d’empresaris que treuen profit a l’agitació social i a la sensació d’inseguretat.

Saben els catalans el que ens costa tenir a un senyor/senyora a la presó?

Aquest és un país de petita delinqüència econòmica i pràcticament nul·la delinqüència violenta. Exceptuant la xacra de la violència domèstica, que ha passat en 40 anys de ser un “dret d’honor” a un delicte, hi ha més crims violents en només un dia a Washington o Nova York que en un any a Madrid o Barcelona.

Comencem fent “quatre números” i escollim un any que ens quedi llunyà, com el 2006.

El total de presos en les diverses situacions a Espanya, segons l’Institut Nacional d’Estadística, era de 64.215 per 40.000.000 d’habitants. Alemanya amb més de dos vegades més d’habitants, 77.166 . En aquest penós rànquing europeu, per davant d’Espanya, trobem Polònia amb 87.669, Anglaterra i Gal·les amb 79.085.

Al ritme actual, a final d’any superarem els 86.000 reclusos amb uns índexos de creixement al voltant del 8 % anual.

Però la xifra veritablement alarmant és la de 160 presos per a cada 100.000 habitants, a la qual estem arribant. Això són 54 punts per sobre de la mitjana de la UE i 25 punts per sobre de la mitjana mundial. El campió, com no, és Estats Units que supera els 200.

Deixem per a un altre moment el detallar l’impacte econòmic d’aquesta mà d’obra ociosa i vagarosa, i fixem-nos en quant ens costen de la nostra butxaca els presos.

Feu-vos una idea del procés:

  1. L’Estat o la Comunitat Autònoma, en el cas de Catalunya que té la competència transferida, compra a preu d’or (perquè cap municipi vol les presons) uns terrenys per a construir una presó que s’omplirà immediatament. La construeix a consciència i la dota de tecnologia i serveis (el tema de la imatge de modernitat ven políticament). Acabada l’edificació, ha de contractar funcionaris que controlin els presos, professionals de les diverses branques que els assisteixin (des de psicòlegs a mestres, des d’administratius a cuiners). Realment, una presó és una microciutat que necessita, a més a més, serveis externs com aigua, energia, depuradores, carreteres d’accés i línia d’autobusos perquè els familiars puguin visitar els presos.
  2. Al voltant d’aquesta ciutat que s’ha creat, omplert i mantingut amb els nostres impostos, hi trobem policies que vigilen controlen i traslladen els presos, càrrecs tècnics, més funcionaris i càrrecs de designació a dit que dissenyen i apliquen la “política penitenciària”, des de les cèntriques seus del Ministeri de Justícia i les Conselleries.
  3. I aquí no s’acaba tot, la majoria no són ciutadans sans: més de la tercera part dels mateixos sofreixen malalties de llarga trajectòria i costosa medicació, un de cada tres té alguna malaltia mental, un de cada quatre VIH o hepatitis i tenim ja tota una generació d’ancians que la seva “residència” és la presó.

I tot això surt de les nostres butxaques.

I per mantenir-los allà paguem, a més, a centenars de jutges, desenes de milers d’advocats d’ofici, desenes de milers de funcionaris que en centenars d’edificis i envoltats de serveis i de recursos, els fiquen, els traslladen, els treuen i els perdonen al cap d’un temps.

I com que no caben tots a les amuntegades presons, s’ha de contractar més funcionaris que controlin els presos quan no són a les presons.

I deixem de banda la valoració econòmica del cost dels policies (Ministeri de l’Interior, Mossos d’Esquadra i municipals) que els busquen, detenen o els expulsen (Afers exteriors).

Amb els Pressupostos de l’Estat i de la Generalitat a la mà hem arribat a la conclusió que un reclús ens costa als ciutadans més de 6.000 € cada mes (sense acabar, ni molt menys, la llista de conceptes a acreditar), i tot per arribar a res. No hem volgut comptar més, hem tirat la tovallola.

Entenem que molts amics i votants de la Sra. Sánchez Camacho visquin d’aquest procés i vegin l’allargament de les penes com un medi de vida i una oportunitat de fer negoci i prosperar, però ens sembla indecent. Fer negoci amb la venjança, res té a veure amb la realitat, ni amb la mínima sensatesa.

I de les víctimes, què?

Alguna cosa fem molt malament en totes les fases del procés, perquè de les víctimes dels delictes ningú se’n recorda. I tots hem estat víctimes alguna vegada, i com a víctimes hem necessitat ajut.

Encara juguen amb el concepte pre-constitucional de que l’ofès és l’Estat i s’ha de saciar el dret de venjança de les víctimes i la seva família; però d’ajudar a les víctimes i reparar el dany causat, res en parlen, molt probablement per que això no és negoci.

Pel preu que ens costa la broma, no sortiria més a compte invertir en “NO TENIR DELINQÜENTS” i indemnitzar generosament a les víctimes?

Qui ajudarà a pagar el lloguer, l’aigua, el llum, el gas i el telèfon de les famílies que han perdut un membre que els era essencial per arribar a final de mes?

Els que treuen negoci de l’allargament de les penes, segur que no.

Josep Jover

22 respostes a “Les tonteries es diuen Alicia”

  1. LeonHardit on

    No estic gaire d’acord amb l’article ja que si no entenc malament dóna com a contraargument a la cadena perpètua el cost econòmic que hi ha al darrere. Per a mi el principal argument possible en contra de la cadena perpètua és la resinserció dels pressos a la societat. Com ho veieu?

    Respon
    • Giorgio Grappa on

      Fixa’t bé en el que diu al final: «Pel preu que ens costa la broma, no sortiria més a compte invertir en “NO TENIR DELINQÜENTS” i indemnitzar generosament a les víctimes?»

      És a dir, que, en realitat, proposa invertir en la prevenció del delicte i en la indemnització a les víctimes (els grans oblidats), en lloc de fer-ho en condemnes (que no solucionen res). L’argumentació econòmica la interpreto com un «a més a més», com un argument contra l’absurditat i la ineficàcia (social i econòmica) de la proposta a què fa referència.

      Respon
      • Rostany on

        Així, un pare de família a l’atur i fracassat podrà simular que apallissa a la seva dona, passar tres mesos a la presó i assegurar a la seva dona i fills una pensió generosa. Ull! la picaresca s’enfartaria amb la proposta del company del Segrià. els delictes augmentarien per 3!!

        Respon
    • Marc on

      Jo he tingut la mateixa sensació que en Leon llegint l’article.

      Crec que l’argument econòmic hauria de ser utilitzat a l’hora de discutir la viabilitat de la proposta, però no la seva conveniència.

      A part, la solució “exposada” basada en la inversió en prevenció suposa un pla a llarg termini, que no soluciona el problema del delinqüent que va actuar ahir, avui o el mes que ve.

      Respon
  2. victor on

    Negocios del Miedo, privados, concertados, publicos :
    Si acabaramos con la industria de perseguir, arbitraria e injustamente, a los aficionados, usuarios y trabajadores de las drogas ilegalizadas, ¿ que porcentaje de ciudadanos dejarian de ser materia prima de la industria carcelaria ?
    Si los enfermos de glaucoma, esclerosis, etc, pudieran usar plantas medicinales ilegalizadas, en lugar de mendigar medicamentos patentados ¿ que beneficios obtendrian los enfermos y la economia publica ?

    Respon
  3. Rostany on

    A mi, la veritat, l’article em sembla greument demagògic, la veritat. Les solucions contundents a problemes i temors de la societat sempre son un gran reclam pels polítics que no governen. També és veritat que tenim un sistema penitenciari altament sensible, que segurament contraresta la duresa franquista, però la contesta d’aquest company fa incidència únicament en una raó purament pressupostaria. Per tant, jo no titllaria de “tonteria” qualsevol proposta amb la que no estic d’acord i el que si faria es reduir un 90% dels càrrecs polítics del país i aboliria les pensions post-càrrec. Es tracta de prioritats i gestió pragmàtica.

    Respon
    • Gabi on

      Jo també trobo que l´article està mal enfocat. Crec que hauria de començar pel concepte final de “invertir per no tindre delinqüents” i no començar pel “que costa un delinqüent”. Un article com aquest l´agafa un politic experimentat com la mateixa Camacho i et destrossa.

      Respon
  4. Joan (Montbau) on

    Home, no hi ha res com haver estat víctima d’un o més delinqüents per tenir ja una bona opinió formada sobre el tema.
    Si tant costen a la societat, doncs molt fàcil, a pencar. A pagar el que han fet i a cobrir el cost amb el seu i només el seu treball.
    Doncs les feines que calguin n’hi ha moltes feines que cal mà d’obra i que aquesta societat tan refinada no vol fer i que són ben dignes. I si en acabat les feines i pagada la pena se’ls ha d’expulsar, apa adéu siau!

    Respon

Deixa'ns un comentari

  • (no el publicarem)