En una societat globalitzada com l’actual no podem restar cecs ni muts davant del que succeeix a altres bandes del món. Mirar cap altra banda quan es produeixen atacs que vulneren els drets humans, que posen en judici tots els valors que, des de la Revolució Francesa, han estat els pilars sobre els quals s’ha aixecat la nostra societat i que són la base de tot moviment social i polític de progrés, no és una opció vàlida. Des d’un primer moment ens hem de posicionar en defensa d’allò que creiem just i no esperar que les circumstàncies ens obliguin a posicionar-nos quan ja no queda més opció, sovint massa tard per ser efectiu.
Turquia és responsable de les neteges ètniques més impressionants a banda de les realitzades pel règim de l’Alemanya Nazi. Al genocidi del poble Armeni el segueix l’atac constant al poble kurd, assetjant, perseguint, i encarcerant als que hi viuen a territori turc i atacant militarment els que hi viuen en ciutats kurdes alliberades.
El Tribunal Permanent dels Pobles va dictaminar el març de 2018 que la violació del dret a l’autodeterminació kurd per part de Turquia havia de considerar-se un conflicte armat no internacional i no una actuació policial antiterrorista com argumenta el règim d’Erdogan, un règim que des de 2016, aprofitant el fallit intent de cop d’estat, empresona milers de ciutadans, imposa la censura a les xarxes i contravé la llibertat de premsa empresonant periodistes i tancant o controlant mitjans d’informació.
Unes vulneracions dels drets humans que es duen a terme amb la complicitat dels aliats integrats a l’OTAN, que malgrat la creixent islamització que dur a terme el règim, veuen en Turquia el darrer dic de contenció de l’Islamisme radical. Però també de la Unió Europea, que l’utilitza com a camp de concentració dels refugiats polítics i econòmics de l’Orient Mitjà a canvi de diners i mirant cap a altra banda la violació del que suposadament és el fonament sobre el qual s’ha construït aquesta Unió Europea.
Independentment de l’afinitat o no amb les comunitats kurdes de Rojava, actualment sota atac per l’exèrcit turc propiciat per la retirada del tauler de les tropes estatunidenques, s’ha de valorar tot un seguit de mèrits dels kurds siris.
En primer terme, el poble kurd, amb la seva determinació i malgrat la situació que els envolta, ha demostrat com l’empoderament popular és capaç de fer front a forces dictatorials, integristes i molt superiors en poder militar i financer, lluitant amb èxit contra les tropes síries, contra Estat Islàmic i contra Turquia. Tot això des de la creença en què tan sols una Democràcia Directa i Radical podia constituir el pilar d’una revolució feta des del poble, pel poble i amb el poble.
En segon terme, la integració de la dona en aquesta lluita i en l’organització i gestió de la societat ha significat una punta de llança en la lluita feminista en el creixent fèrtil i en tot l’Orient Mitjà, tan sols comparables al paper jugat per les dones de l’EZLN per al continent sudamericà.
En tercer terme, l’experimentació de models autogestionaris i llibertaris resulten no tan sols interessants com a experiència alternativa als sistemes neoliberal occidental i neomaoísta xinès, sinó que la seva importància és comparable a les experiències de les comunes catalanoaragoneses del 36.
En darrer terme, davant la destrucció medi-ambiental del neoliberalisme salvatge de Baaz i la consegüent afectació de la població, el poble kurd ha fet de l’ecologia un dels puntals sobre el que s’aixeca la seva comunitat.
Per a totes aquestes raons, expressem el nostre reconeixement i la nostra solidaritat amb el poble kurd i la nostra condemna més ferma al règim d’Erdogan com a responsable directe dels atacs, així com a les institucions europees, als estats que en formen part i als grans partits que els dirigeixen per la seva connivència activa o passiva amb els fets actuals, passats i possiblement futurs.
By Francesc Xavier Vinyals i Carreró
