Pirates de Catalunya, membre del Moviment Pirata Internacional, dóna suport als companys del moviment a Islàndia, davant de les decisives eleccions al Parlament que tindran lloc al país nòrdic el proper 29 d’octubre. El Partit Pirata islandès pot aconseguir una victòria sense precedents i, per això, Pirates de Catalunya vol fer palès el seu suport enviant una representació que viurà de primera mà aquests comicis.
La representació de Pirates de Catalunya està formada per Muriel Rovira, Coordinadora Internacional i Vicepresidenta d’European Pirates, i Francisco Garrobo, co-portaveu. Ambdós representants tenen previst reunir-se amb Birgitta Jónsdóttir, líder del Partit Pirata a Islàndia i candidata a la presidència d’aquest país, que després dels escàndols financers que van provocar una crisi institucional i una convocatòria extraordinària d’eleccions, ha vist en Píratar un partit amb idees vàlides i sòlides per al bon govern d’Islàndia.
Smári McCarthy retransmitió por Twitter como, junto a otras votaciones, relegaron la nueva constitución a ser la última cuestión a tratar. Hacia las 02:21 se inició la votación que acabó con ella, al no alcanzar la mayoría que necesitaba para ser aprobada .
Las demoras que han surgido durante el debate, provocadas por las reticencias de los partidos con mayor representación en el Parlamento, han llevado a la constitución a este callejón, forzando a que se vuelva a iniciar toda la tramitación en la siguiente legislatura de Islandia.
El camino se ha iniciado. A pesar del sabotaje llevado a cabo por los partidos mayoritarios, el pueblo islandés ha demostrado su valía, diferenciándose de los líderes que les han llevado a la bancarrota y trabajando de forma colaborativa, alcanzando así una mayor implicación y responsabilidad de la ciudadanía en la vida política. Estos avances son, en sí mismos, el principio del cambio, lo que sin duda augura una larga lista de éxitos futuros y supone una brizna de esperanza para todos aquellos que creemos que existen alternativas a la actual mala y opaca gestión de nuestros gobiernos.
Con su ejemplo, los piratas de todo el mundo no cejaremos en nuestro empeño por crear una sociedad basada en los valores de participación, transparencia, y acceso a la información y a la cultura, que creemos imprescindibles para una vivir en una verdadera democracia.
Fa poc ens va arribar un correu a la nostra adreça de contacte, preguntant-nos quin és el nostre somni. Bona pregunta, millor resposta: somiem amb una societat més lliure, transparent, oberta i participativa però per arribar-hi abans hem de rescatar la democràcia.
Però, com ho podem fer? Comencem per mirar països on s’han produït canvis. I això ens porta, entre altres, a Islàndia. Un petit país que ha esdevingut referent del que pot assolir la ciutadania, fora i dins de les institucions. El camí no és fàcil i les coses no sempre surten com esperem, però l’important és continuar caminant cap als nostres objectius.
Islàndia està en el camí d’assolir la societat amb transparència que volem, on els governs no puguin amagar cap factura, ni afavorir als seus amics. Amb participació, on la ciutadania pugui construir i proposar noves legislacions o reformar les vigents. I oberta, on no existeixi discriminació; lliure, on el coneixement pugui ser compartit i es promogui el procomú, així com garantir la llibertat d’expressió i opinió, a tots els mitjans disponibles.
Però res millor que sentir-ho d’una veu propera. I islandesa. A continuació trobareu la xerrada* de Birgitta Jónsdóttir a la trobada a Barcelona dels pirates europeus, amb transcripció a continuació (dura uns 30 minuts), diputada del parlament i fundadora del Partit Pirata Islandès. I és que el somni pirata és una Catalunya a la islandesa.
* Nota: els subtítols comencen cap al minut 1:40. Perdoneu el so dels primers minuts, van haver-hi problemes tècnics, resolts sobre la marxa.
Si el 99% vol reclamar el nostre poder, les nostres societats, hem de començar per algun lloc. Un important primer pas és tallar els vincles entre les corporacions i l’Estat fent el procés de legislar més transparent i accessible per tothom que es preocupi d’esbrinar-ho o de contribuir-hi.
Hem de saber de què està feta la “botifarra” legislativa; el monopoli dels lobbies corporativistes ha d’acabar, especialment quan fa referència a lleis que regulen la banca i Internet.
La nació islandesa només compta amb 311.000 ànimes, amb una estructura burocràtica relativament petita i es pot moure més ràpidament que en altres països. Molts han vist Islàndia com el país ideal per experimentar noves solucions en una era de transformacions.
Hem tingut la primera revolució després del col·lapse financer de 2008. Degut a una manca de transparència, corrupció i nepotisme, Islàndia va tenir el tercer major col·lapse financer de la història, i ens va impactar profundament.
El poble islandès va adonar-se que tot allò en què confiàvem ens havia fallat. Una de les moltes demandes durant les protestes que varen seguir i que van dur a desfer-se del govern, del gestor del banc central i del cap de l’autoritat financera va ser que poguéssim reescriure la constitució. “Nosaltres” entés com el 99%, no els polítics que ens varen fallar.
Una altra demanda va ser que hauríem de tenir autèntiques eines democràtiques, com per ser capaços de convocar directament un referèndum nacional i disoldre el parlament.
En 2007, segons l’ONU, Islàndia era el país més desenvolupat del món. En 2010 vàrem baixar fins la posició 17ª en l’informe director de l’ONU.
Erem, segons l’organització Transparència Internacional, el país menys corrupte del món en 2005. Irònicament, encara som entre els països menys corruptes del món en aquesta estranya llista. Potser això es degui al fet que a Islàndia, així com en altres nacions dites democràtiques, les coses mai se les anomeni pel seu nom.
A la corrupció corporativa cap a partits polítics se l’anomena patrocini. Als mitjans controlats pel govern o per les corporacions se’ls anomena premsa lliure. A la propaganda se l’anomena informació. El feixisme és el matrimoni perfecte entre les corporacions i l’Estat.
Corpocràcia és deutecràcia.
Ens han dit que necessitem corpocràcia per tal de tenir democràcia, quan de fet va ser Mussolini qui primer va definir el seu model polític com a corpocràcia abans que ell mateix l’anomenés feixisme.
La democràcia s’ha transformat en una dictadura amb molts personatges que ens han fet creure que ens representen, gràcies a gent que sap parlar bé i als “assessors d’imatge”.
El malson orwellià de 1984 ja és aquí i l’experiència i l’experiment islandesos podrien establir una norma com a exemple de com podríem transformar les nostres democràcies tornant a allò que la paraula realment implica: el poder del poble.
Podem començar anomenant les coses pel seu nom i crear les eines per tal de retornar al poble la responsabilitat de controlar les societats.
Com pot ser doncs, que Islàndia hagi passat de ser el país més desenvolupat, menys corrupte segons estàndards internacionals, fins a ser un dels països amb el pitjor col·lapse financer?
En els anys 2002 i 2003, sota el mandat del Primer Ministre del moment Davíð Oddson, antic líder del Partit de la Independència (en el govern durant 18 anys sense interrupcions), dos bancs islandesos van ser privatitzats:
Landsbanki, el més gran d’Islàndia, i Búnaðarbanki, un relativament més petit. Els bancs havien de ser suposadament venuts a inversors estrangers amb experiència en el sector bancari i inversions estrangeres. Tanmateix, tot va anar terriblement malament.
Els bancs varen ser venuts a gent amb estrets vincles amb els partits polítics amb major implantació a Islàndia. Molts ho varen justificar al·legant que els compradors estaven aportant molts diners a l’economia islandesa.
Va ser una mentida de la qual molt pocs en saberen res fins 2010 quan l’informe que determinava els fets, a càrrec del comitè especial designat pel parlament per investigar que va passar realment com a conseqüència del col·lapse financer a Islàndia, va ser publicat.
En aquest, els fets mostraven que els qui compraren els dos bancs mai varen pagar res, ja que crearen un sofisticat esquema de ponzi on es donaren entre ells préstecs en concepte de bestreta a cada banc.
Els anys del boom varen resultar ser una farsa, tot basat en decepcions similars al funcionament intern d’Enron. Els mitjans controlats pel govern i les corporacions varen fer el seu joc de llums i efectes i la nació s’oblidà que no es regalen duros a 4 pessetes.
La majoria del poble islandès volia creure desesperadament en el miratge de recursos il·limitats, que varen recompensar el creixent esperit neo-con del Partit per la Independència votant per ells un cop i un altre, malgrat les veus que arribaven des de fora intentant advertir-nos que que tot allò acabaria caient-nos al damunt.
Hi ha hagut molts mites sobre Islàndia i com vàrem gestionar la crisi. Potser la major mentida és que el govern durant el crash va decidir no rescatar els bancs per obra i gràcia de la seva generositat.
La realitat va ser que ningú va voler deixar diners al govern islandès per rescatar els bancs. Malgrat que això va ser una benedicció, varem quedar a la sort del FMI (Fills de Mala mare Internacional), per si el govern no havia aconseguit generar prou deute encara preparaven el rescat dels bancs.
El nou govern islandès va ser forçat a cedir i no caure en una presó de deute per les pròximes generacions a través de la nacionalització del deute privat.
Va ser la nació, amb les seves eines, qui va aturar aquesta perillosa via cap a l’autodestrucció. Reclamant un referèndum nacional sobre el tema d’Icesave i rebutjant assumir més deute estranger del que realment podríem acceptar, ara som camí a la recuperació.
Com activista, desenvolupadora web i poetessa, mai vaig somniar ser política i tampoc mai he volgut ser part d’un partit polític. Això havia de canviar en aquests temps excepcionals.
Vaig ajudar a crear un moviment polític a partir dels diversos moviments promoguts pel poble com a resultat de la crisi. Oficialment, vàrem ser creats vuit setmanes abans de les eleccions i basàvem la nostra estructura en l’horitzontalitat i el consens.
No teníem líders, sinó portaveus rotatoris; no ens definíem ni com a esquerres ni dretes sinó entorn a una agenda basada en la reforma democràtica, la transparència i el rescat del poble, no pas dels bancs.
Vàrem prometre que ningú romandría en el parlament més enllà de vuit anys i que el nostre moviment es disoldria si els nostres objectius no s’assolien en vuit anys.
No teníem diners, ni experts; erem tan sols gent ordinària que ja en teníem prou i que necessitàvem tenir poder tant dins el sistema com fora d’ell. Vàrem obtenir el 7% dels vots i quatre dels nostres varen entrar a la gola del llop.
Moltes grans coses han passat a Islàndia d’ençà el nostre xoc allà en 2008.
La nostra constitució ha estat reescrita pel poble i per al poble. Una constitució és una important reflex del tipus de societat que la gent vol per viure-hi. És l’acord social.
Un cop sigui aprovada, la nostra nova constitució ens durà més poder pel poble i ens donarà les eines adients per restringir aquells que governen.
La constitució va ser creada per un miler de persones escollides a l’atzar a partir del registre nacional. Vàrem escollir 25 persones perquè posessin en paraules la seva visió.
La nova constitució es troba ara al parlament. Si la constitució és aprovada, el Moviment haurà aconseguit pràcticament tot el que es proposava fer.
La nostra agenda va ser escrita en diverses plataformes obertes; la democràcia directa és el principal nord de la nostra brúixola política en tot allò que fem. Però Tenir les eines per la democràcia directa no és suficient.
Hem de trobar vies per inspirar el públic a participar en la co-creació de la realitat en la qual volen viure. Això tan sols pot donar-se fent la democràcia directa més local. Així, la gent sentirà l’impacte directe de la seva aportació.
No ens calen grans sistemes, necessitem reduir-los de manera que puguin servir-nos realment i que puguem veritablement donar-los forma.
La capital, Reykjavík, ha llançat una plataforma de democràcia directa, on qualsevol pot fer suggeriments en un fòrum comunitari sobre coses que volen que es facin a la ciutat. Cada mes, l’Ajuntament ha d’agafar els cinc primers suggeriments i estudiar-los.
El següent pas és tenir un sistema similar en el parlament, i el lògic pas següent és tenir el mateix sistema pels ministeris.
A partir de converses que he tingut amb gent de tot el món és evident que tots estem alineats. Tots els sistemes han fallat: la banca, l’educació, la salut, socialment, políticament.
El més lògic seria començar de zero amb un sistema fresc basat en valors diferents al consumisme, que maximitza els beneficis i l’autodestrucció.
Som forts, el poder és nostre: som molts, ells són pocs.
Vivim en temps de crisi. Donem la benvinguda a aquest temps, l’únic temps on els canvis reals són possibles gràcies a les masses.
Les ideologies de la vella escola dels polítics, els mitjans, els sistemes monetaris, les corporacions i totes les estructures conegudes són en estat de transformació. S’estan esfondrant.
És hora de canvis fonamentals a tots nivells, hem d’aprofitar aquest moment. Perquè aquest és EL moment. Ara seguir la meva intuïció de polític té més sentit per a mi que la rivalitat i manipulació de les ideologies d’esquerres i dretes.
La ideologia correcta o incorrecta del vell món, simplement, ha estat superada. Ja no tenim parlaments forts que connectin directament el públic general i aquells qui prenen decisions.
Tenim polítics que anomenem “professionals” però que són ben lluny de la realitat que la majoria vivim. Partits i polítics són sovint un matrimoni poc saludable amb les corporacions i la corrupció creix amb força a l’arena política de tot el món.
Molts governs i polítics parlen de transparència, encara que la política i les lleis es facin embolcallades en el secretisme.
El ministre holandès d’Interior va dir en un discurs durant el dia de la premsa lliure d’aquest any: “Legislar és com una botifarra, ningú vol saber què hi porta dins”.
Es referia a l’elevat preu que té la Llei per la Llibertat de la Informació, i suggeria que els periodistes no haurien de preguntar tan sovint per informació governamental.
Les seves paraules plantegen un dels problemes clau de les nostres democràcies: massa gent es despreocupa del que hi ha dins la “botifarra”, ni els anomenats legisladors, els parlamentaris.
Quan tot es col·lapsà a Islàndia, al 2008, vaig sentir que dins d’aquesta crisi s’hi trobava una increïble oportunitat de canvi.
A Islàndia estem creant un refugi per a la llibertat d’informació. Perquè la informació us farà lliures i per tant hauria de ser lliure per poder-hi accedir tothom. Vàrem anar a la recerca de les millors possibles lleis d’arreu del món que asseguressin la llibertat d’expressió i la informació.
Basant les nostres lleis en lleis que ja s’havien demostrat prou fortes per resistir atacs d’aquells que ens volen vivint en un món amb menor flux d’informació sobre el costat fosc de polítics, corporacions internacionals, guerra i opressió.
La informació ja no té fronteres. Vivim en un món on els super poders volen posar lleis de censura global a internet. Hem d’anar un pas per davant d’ells.
Vaig sumar-me a Wikileaks al 2009 perquè crec que és increïblement important que hi hagi llocs en el nostre món on els informants i fonts puguin sentir-se segurs per dipositar-hi importants documents que els governs i corporacions volen ocultar-nos.
L’atac a Wikileaks des de la primera vegada que es va empènyer als principals mitjans de comunicació a l’abril de 2010 quan vaig participar en la preparació i coproducció del vídeo de l’Iraq, mostrant els pilots dels helicòpters disparant als periodistes i a la població civil, ha estat un atac als nostres drets a tenir accés a la informació que ha de pertànyer al domini públic.
Molts de nosaltres venim de nacions que o eren part o van donar suport a les guerres a l’Afganistan i l’Iraq. Quan se succeeixen crims de guerra hi ha informació a la qual hem de tenir accés per tal de prendre decisions informades per a les accions futures.
Els registres de la guerra de l’Iraq, els registres de la guerra de l’Afganistan, els arxius de Guantánamo, els arxius espies, els cables diplomàtics són informació crítica que ha fet del nostre món una mica més comprensible i ha donat a molta gent inspiració per actuar.
Estic a favor de Wikileaks i qualsevol altre lloc de filtracions que albergui una plataforma segura per a les fonts de filtracions sobre el comportament criminal de les empreses, l’Estat o l’exèrcit.
Mai hem de perdre de vista el fet que el que WikiLeaks va fer i fa és actuar simplement com un intermediari entre la font i el periodista o el públic en general. Si cau, el següent en la llista són els periodistes i mitjans de comunicació que s’atreveixen a publicar la veritat.
Però recordem també que, encara que WikiLeaks fos enderrocat, hi haurà molts més. Van crear una nova cultura de burlar-se de la legió d’advocats de les grans corporacions multinacionals i dictadors.
Continuem, més intel·ligents que ells estant sempre un pas per davant seu.
Ara, l’objectiu de la iniciativa islandesa de modernització de medis (IMMI), és fer exactament això, i un cop estigui complet, farà possible que els periodistes d’investigació d’arreu del món publiquin les seves històries si estan amenaçats per ordres de mordassa als seus països.
Tothom hauria de tenir accés lliure a la informació, en el nostre món no hi ha d’haver ordres de mordassa ni restricció prèvia. IMMI proporcionarà un escut contra això.
Hem de tenir un refugi per a aquells que estan disposats a arriscar les seves vides per escriure notícies o blocs sobre les coses del seu propi entorn, encara que no fóssim capaços de salvar-los del risc que assumeixen, podríem almenys assegurar-nos que no podran eliminar les seves històries d’Internet, no importa quines.
La meva esperança és que la IMMI es transformarà en la Iniciativa Internacional de Modernització de Medis perquè cada dia les llibertats que desitja protegir amb això s’estan erosionant a un ritme alarmant.
Gent de tot el món ha estat seguint el procés d’aprovació de la IMMI a llei, incloent a eurodiputats al Parlament Europeu i hem tingut èxits pressionant la idea a través d’una visió per tenir en el futur un conjunt de lleis semblant a tota la UE.
L’Eurocambra va aprovar una resolució el 14 de març d’aquest any en relació amb l’informe de situació de 2011 sobre Islàndia on s’afirma el següent:
Reitera el seu suport a la Iniciativa Islandesa de Modernització de Medis (IMMI) i s’interessa per la seva transposició a la legislació i pràctica judicial, el que permet tant a Islàndia com a la Unió Europea per posicionar fortament en matèria de protecció jurídica a la llibertat d’expressió i d’informació.
Ara, vull remarcar que no hem presentat totes les lleis, proposta del Parlament vol dir que el parlament li està dient al govern el que ha de fer. Va ser el que el parlament Islandès va fer amb IMMI, tots els que van votar van dir sí.
Actualment estem treballant en l’escriptura de les 10 lleis diferents amb el ministeri en càrrec i algunes de les lleis ja han estat aprovades o debatudes al parlament.
Les següents lleis que presentarem al parlament en el proper mes o així són les lleis de protecció de filtracions i de limitació de la censura prèvia.
Nosaltres, els humans, hem fet tot tan complex i gran, potser és hora de tornar a formes més simples, formes més auto-sostenibles, podem fer que en aprendre l’un de l’altre, ajudant els uns als altres tant a nivell local com a nivell mundial i recordant que nosaltres, com a individus podem canviar el món, i ara és el moment de fer un pas endavant assumiu aquest repte i sigueu l’agent del canvi.
No cal esperar que altres ho facin, el vostre temps per marcar la diferència ha arribat! Perquè la gent ordinària com nosaltres puguem co-crear la nostra societat hem de tenir les eines democràtiques per fer-ho.
La gent ha d’entrar en els parlaments per canviar les lleis perquè tots puguem tenir el poder que legítimament ens correspon, per impactar la nostra societat i pressionar als governants perquè treballin per a nosaltres, no per l’elit.
Una de les raons per les quals és tan important per als grups obtenir representants en el poder és que és molt més fàcil cridar l’atenció dels mitjans de comunicació sobre les seves causes, i és molt útil per poder abordar o parlar amb els ministres i altres parlamentaris sobre qüestions importants sense demora. Arracono els ministres a la cafeteria. És molt pràctic.
Quan estava treballant com a activista un dels desafiaments més durs era aconseguir l’atenció a la causa tant dels mitjans com de la gent en el poder, aconseguir realitzar alguns canvis era gairebé impossible.
Ara que tinc una millor comprensió de com funcionen les coses en el cos legislatiu tinc moltes més possibilitats d’ajudar a altres activistes i el públic en general per cridar l’atenció i fins i tot aconseguir canvis legislatius i resolucions sobre temes que els preocupen.
El que ara podria semblar impossible podria ser molt factible demà, perquè estem experimentant canvis molt ràpids a tots els nivells.
Així que us animo a començar a definir l’esborrany del futur en què voleu viure, sigueu apassionats de la vostra causa i de creure que tot és possible, els errors d’avui podrien convertir-se en èxits del demà.
Però el més important si teniu l’oportunitat de treballar en el ventre de la bèstia és que no sigueu com ells, escolteu el vostre cor, escolteu la vostra intuïció i sigueu impecables amb les vostres paraules.
I finalment, que no us importi perdre vostre lloc en el poder. Un dels resultats més positius de la nostra crisi a Islàndia és la reescriptura de la nostra constitució.
La raó principal per la qual vaig ajudar a crear un moviment polític arran de la crisi va ser la creació de les eines perquè el públic en general pugui influir en la redacció de lleis i també per inspirar la gent a formar part de la presa de decisions.
L’objectiu principal era tenir la nostra vella constitució de copia-i-enganxa danesa reescrita pel poble d’Islàndia. Aquest procés ha tingut lloc i s’ha lliurat al Parlament d’Islàndia, un projecte de llei escrit per la gent que nosaltres vam triar per ajudar-nos.
El comitè constitucional va encoratjar al públic en general a formar part del procés de diverses maneres tals com animar a la gent a comentar cada nou segment mitjançant el sistema de comentaris de Facebook. El 80% dels islandesos de més de 13 anys d’edat són a Facebook.
La nova Constitució inclou algunes lleis de llibertat d’informació i expressió bastant impressionants. Es protegeixen les fonts i és l’únic esborrany de llei constitucional amb el següent:
Els poders públics han de garantir les condicions per a un diàleg obert i un discurs informat.
L’accés a Internet i les tecnologies d’informació no està limitat a menys que per una sentència judicial i lligada a les mateixes condicions que s’apliquen als límits de l’expressió de l’opinió.
Tenim una baralla molt seriosa en fer una llei d’això, però en el pròxim mes es votarà, a finals d’octubre. Espero que per l’any 2013 tinguem una constitució que sigui el que la nació unida va somiar fet realitat. Un acord sobre el tipus de societat que volem per viure junts.
Crec que potser totes les nacions haurien de permetre que cada generació aporti alguna cosa a la constitució perquè és una plataforma genial per a un debat sa sobre el que imaginem com societats unides.
Jo sóc una hacker al parlament, vaig entrar al sistema per tal d’entendre com funciona i la meva conclusió és clara:
Instal·lar un nou sistema amb una nova forma de democràcia del futur, on ens passem de la democràcia dictatorial amb alguns líders representatius a la responsabilitat directa de la democràcia directa líquida.
I vull donar-li les gràcies a tots els pirates, els meus estimats pirates.
M’he convertit en un pirata jo mateixa, estic establint el Partit Pirata a Islàndia i poder dissoldre el Moviment de tres anys, l’any següent.
Sé que estic vivint un moment veritablement històric aquí avui per la formació contínua del Partit Pirata EU i el creixement continu del Partit Pirata a tot el món. Crec que ara estem en seixanta països.
I vull donar-los les gràcies a tots els que s’atreveixen a ser part d’aquest gran moviment de transformació de la política.
Des de Pirates de Catalunya (PIRATA.CAT) us fem arribar els punts més destacats del congrés cel·lebrat a Cornellà i Barcelona, el passat cap de setmana 1 i 2 de setembre del 2012; on es van reunir delegats de diferents partits pirates d’arreu d’Europa per tal d’establir acords per crear els estatuts del futur partit Pirates Europeus.
Aquesta ha estat la primera conferència dedicada exclusivament a que els partits discuteixin sobre l’organització “Pirates Europeus”.
L’objectiu era treballar en un esborrany dels estatuts per a poder comptar amb un gran consens entre els diferents partits a la reunió fundacional.
Èxit de participació:
23 partits (de 21 països diferents) van participar al Congrés: Catalunya, Alemanya, Holanda, República Txeca, Itàlia, Suïssa, Eslovènia, Regne Unit, Galícia, Espanya, França, Bèlgica, Croàcia, Suècia, Islàndia, Sèrbia, Kazastan, Ucraïna, Rússia, Letònia, Grècia i Eslovàquia.
44 participants (41 presencials i 3 en remot) van participar de les discussions, dels quals 22 eren delegats oficials.
Es van mobilitzar més de 40 voluntaris de Pirates de Catalunya per als diferents aspectes: allotjament de pirates, càtering, traducció i interpretació, premsa, creatius, càmeres, fotògrafs, organització, inscripcions, marxandatge, retransmissió en directe, atenció als delegats en remot, etc.
En un artículo publicado en The Guardian (12/04/2011), Aditya Chakraborty argumenta que el rechazo de los votantes islandeses a asumir el riesgo de los especuladores es un ejemplo para aquellos países (como Irlanda) en los que sus élites han destruido la economía local con el único propósito de rescatar a los bancos. A continuación se presenta un resumen del citado artículo.
¿Recuerda Islandia? En agosto de 2008 fue la primera víctima del desastre financiero global; el primer país rico, en más de tres décadas, que pidió un rescate al Fondo Monetario Internacional. Los comentaristas la denominaron el “Ícaro económico”. Se convirtió en parábola y chiste a la vez. “¿Cual es la diferencia entre Irlanda e Islandia?”, se bromeaba en los círculos financieros; “una letra y unos cuantos meses”, era la respuesta [NT: En inglés,los nombres de ambos países, Ireland (Irlanda) e Iceland (Islandia), difieren en una sola letra.]
No se volvió a oír comentario alguno sobre Islandia salvo en muy contadas ocasiones, como cuando los votantes islandeses fueron consultados sobre si se debían o no pagar 3,5 mil millones de libras esterlinas a los clientes del banco, quebrado, Icesave; y la respuesta mayoritaria fue un rotundo “Nei”.
