Tema: Pirates de Catalunya

De París al Cairo: jóvenes líderes digitales

Resumen realizado por  Michel Bauwens, (original) del artículo de Paul Mason publicado en “The Guardian” (07/02/2011):  “From Paris to Cairo, these protests are expanding the power of the individual”“En el corazón del movimiento podemos encontrar un nuevo tipo sociológico: los graduados sin futuro. Ellos tienen acceso a unos medios de comunicación social que les permiten expresarse por si mismos, sin intermediarios, desafiando a los medios de comunicacion corporativos y a la censura. Con Facebook, Twitter e Yfrog la verdad viaja mas rápida que las mentiras y la propaganda se convierte en inflamable. 

Más importante aún, parecen ser inmunes a ideologías herméticas : Bolchevismo, Laborismo, Islamismo,  mitos y leyendas sobre el origen del nacionalismo Irlandés….  Asistiendo a los mítines de los descontentos de Atenas y Dublin durante esta crisis he podido observar el desconcierto de los políticos “clásicos”; como se ven incapaces de imponer sus planes de acción y estrategias.
En este nuevo movimiento, las mujeres son tan numerosas que casi podrían ser consideradas su columna vertebral.
Tras mas 20 años de acceso “normal” a los mercados de trabajo y a la educación superior, el arquetipo de líder, organizador, moderador, portavoz… es ahora una mujer joven y formada.
Pero la sociología de estos nuevos movimientos es solo una parte de la historia. El factor clave a considerar es su “horizontalidad”, que se ha convertido en su método de organizacion por defecto.
La tecnología facilita esta organización “informal”: elimina espontaneamente las jerarquías verticales,  al contrario de la experiencia del siglo XX, que nos muestra como los movimientos por exceléncia eran aquellos que se jerarquizaban, eliminando cualquier tipo de disención interna y canalizando las energías en direcciones muchas veces destructivas.
Además, la rapidez que imprimen a sus acciones, la “velocidad en hacer las cosas”, compensa su falta de organización: esto hace que los nuevos activistas, tal vez sin proponérselo, den con el principio de la asimetría: un enjambre de de gente sin organizacion pueden forzar un cambio en contra de un pesado y lento cuerpo jerarquizado.
Y luego están los “memes” …. Cuando Richard Dawkins propuso el concepto en 1976  (desde la genética cultural,  en la que las ideas se generan, se replican y mutan) describió algo omnipresente en la cultura. El acceso masivo a las tecnologías de la información, continuando con la anologia, pueden haber provocado un despegue evolutivo en la velocidad de replicación.
Lo que esto significa para esta generación de activistas es que las ideas surgen, son rápidamente contrastadas y entonces o bien despegan , introduciéndose en la corriente cultural o, si no son consideradas buenas, desaparecen. Los memes son, a la vez, evidentes y subtextuales: pueden ser algo así como unos cuantos versos de una canción o una obra de arte callejero; que pueden ser tan poderosos en la orientación de las acciones de las personas  como lo fueron antaño los estridentes y cadenciosos mítines de los líderes políticos.
En la cima de todo esto se encuentra Internet. Es ya una evidencia que la “red” es mas poderosa que la jerarquía. Pero una red “ad-hoc”, en la actualidad, es mas fácil de configurar. Así, si se “sigue” a alguien, en Twitter, que haya participado en la ocupación de la UCL, como he hecho yo, se puede acabar contactando con un blogger Egipcio o con un profesor  de un curso sobre “resistencia pacífica” , con contactos en Burma. Durante el pasado Siglo XX la gente debía viajar escondida en los bajos de un tren a través de ciertas fronteras para poder hacer contactos como estos.”
Traducción de Antoni Serra Devecchi

Pirata, et necessitem!

Hola, Pirata!

Avui ha començat la campanya electoral. Com sabràs, ens presentem a unes quantes localitats i és en aquest moment que necessitem la teva ajuda per abordar els ajuntaments.

Aquesta tarda (a partir de les 18:30) estarem a Plaça Universitat de Barcelona explicant el nostre missatge i repartint informació. Ens agradaria que vinguessis per agafar provisions i propagar l’Ideari Pirata.

Si no pots venir, t’oferim un munt de material que pots imprimir a casa per fer la teva pròpia campanya de guerrilla: tens aquests dos models de cartell (1 i 2), enganxines petites, enganxines grans per piratejar els cartells dels partits tradicionals, el missatge electoral (cares A i B) en format de butxaca –per repartir al carrer, a amics, familiars i a les bústies dels veïns–, el tríptic amb el programa i tot el material original que tu vulguis crear!

També et recordem que demà, dissabte, pots assistir a la jornada de formació per a activistes al Centre Cívic Joan Oliver “Pere Quart” (a partir de les 18h). És una bona oportunitat per conèixer-nos, encara que sempre estarem disponibles els diumenges a partir de les 17h a Riereta.

Per a tota la resta, ens trobaràs a partit@pirates.cat i a les xarxes socials.

Salut i rom!

 

Crida de Juan Irache

Qui ha robat la meva història?

Article original: http://paulocoelhoblog.com/2011/04/28/who-deleted-the-song-in-my-profile/

De Paulo Coelho

 

Quan participava activament al Myspace (ara ja no hi sóc), van esborrar “Fly me to the moon” (Frank Sinatra”) del meu perfil.
Qui ho va fer? La resposta és simple: la cobdícia i la ignorància.
La cobdícia que no entén que aquest món ha canviat. La ignorància que pensa que si la música és a l’abast de franc, la gent no la comprarà en CD.
a) Alguns diran: ets prou ric per a permetre’t alliberar els teus textos.
És cert que sóc ric (com ho va ser Frank Sinatra i els seus hereus), però aquesta no és la qüestió. El tema és que volem primerament, i sobretot,  compartir. Si aneu a la majoria de llocs web, què hi veieu? Dibuixos fantàstics, grans blogs, fotografies sorprenents. De franc. Els meus textos aquí són gratuïts. I qualsevol els pot reproduïr a qualsevol lloc mentre esmenti el nom de l’autor.
b) La indústria dirà: els artistes no poden sobreviure sense cobrar.
Però la indústria està pensant en la direcció oposada de la nostra realitat actual. Segueixo la Hilal a Twitter (fins i tot encara que només piuli un cop l’any). Hilal és turca, però viu a Rússia (i és el personatge principal d’ALEPH) Primer va llegir una edició pirata de “L’alquimista”. Va descarregar el text, el va llegir i va decidir comprar el llibre. A data d’avui, he venut més de 12 milions de còpies en paper a Rúsia, i la xifra segueix augmentant.
c) També vaig decidir crear “The Pirate Coelho”, una pàgina no oficial de fans que permet que les persones es descarreguin texts complerts en diferents idiomes. Estic venent més llibres que mai. (El perquè? Bé, no és difícil de trobar-lo…)
d) Com han començat totes aquestes comunitats socials?
Al principi només era ganes de parlar amb altres persones. Però parlar no és suficient – hem de compartir la música, el llibre o la pel·lícula que més ens agrada. Quan no era ilegal, aquesta informació s’intercanviaba lliurement. Finalment, quan la indústria de l’entreteniment se’n va adonar, va començar la repressió.
e) L’art no és una taronja.
Si compreu una taronja i us la mengeu, n’haureu de comprar una altra, i té sentit dir que les taronges no es poden donar gratuïtament, perquè el consumidor consumeix un producte. L’art és bellesa. La música és bellesa. Si visito una pàgina i m’agrada la música, estic segur que compraré el CD, perquè vull saber més del treball de l’artista.
f) Una dona va anar a un mercat i va veure dos pots.
Va preguntar al venedor quant costaven: “deu monedes”, va respondre.
La dona estava sorpresa: “però un dels pots està decorat per un artista!”
El venedor va respondre: “Venc pots. La bellesa no té preu.”
Traducció de Josep Sánchez

El P2P y las salas de cine

Una Investigación sugiere que el P2P de películas puede tener un efecto positivo sobre la asistencia a salas de exibición cinematográfica.
[artículo original]

Esta es una interesante investigación a añadir a la creciente cantidad de datos que tratan de dilucidar los impactos, positivos o negativos, de las descargas P2P de películas y similares. La US General Accounting Office ya realizó un amplio estudio en el año 2009 y fue incapaz de ofrecer resultados concluyentes sobre los efectos positivos o negativos de las descargas.  Seguidamente podéis leer un resumen del artículo en cuestión.

En este artículo estimamos el efecto global de la piratería sobre los ingresos de la industria cinematográfica, utilizando un modelo de efectos fijos y el método de los mínimos cuadrados en dos etapas (2SLS) en el análisis de los datos sobre ventas de películas, precios de las entradas, audiencia en la TV por cable y las tasas de piratería de películas, música y software en 20 países durante 6 años (1999-2004). Los resultados nos indican que la piratería de películas tiene un efecto positivo sobre el incremento de la asistencia a las salas cinematográficas.

Este no deja de ser un resultado sorprendente, que choca con la postura, prevalente en Hollywood, de instar al cierre de sitios de descargas P2P, tales como The Pirate Bay.  Lo que también me ha sorprendido del estudio en cuestión es que se ha realizado utilizando modelos matemáticos.

Para la realización del estudio, lo primero que se hizo fué desarrollar un modelo matemático mediante la modificación del modelo elaborado por Hui y Png para la pirateria musical. El modelo matemático utilizado nos mostraba la relación entre la tasa de pirateria y el precio de las entradas al cine, las diferencias de calidad entre la película en el cine y la película pirateada y el costo de la copia pirata. Los datos fueron analizados utilizando el modelo de efectos fijos y el de los mínimos cuadrados en dos etapas (2SLS). Aunque no se estimó cada impacto, negativo o positivo, de las copias pirata sobre la industria de exibición cinematográfica, si se calculó el impacto global resultado de la sustitución entre el impacto positivo y el negativo de la pirateria. Los resultados nos muestran que el impacto global de la pirateria es ligeramente positivo. Ello implica, en contra de lo que se podría pensar, que las salas de exhibición cinematográfica resultan beneficiadas, aunque sea en muy pequeña escala, por la piratería de películas.

¿A qué puede ser debida esta extraña relación? Los autores nos sugieren una causa:

El positivo impacto de la piratería sobre el negocio de la exhibición cinematográfica puede explicarse, de forma intuitiva, por el efecto de comunicación denominado “boca-oído”. Las personas suelen plantearse qué películas vale la pena ir a ver, sobre todo debido a las limitaciones de tiempo a que suelen verse sometidas. Con el fin de acertar en la decisión, la gente suele utilizar la información que les proporcionan aquellas personas que ya han visto alguna de las películas que consideraban ir a ver. Y estas personas de las que se informan pueden haber visto la película tanto de una fuente “legal” como de una fuente “pirata”. Sea cual sea la fuente, la información que transmiten afectará la decisión de quién aún no ha visto la película. Si la información obtenida por la comunicación “boca-oído” es positiva, la piratería de películas puede influir  en un incremento en la asistencia a las salas de exhibición cinematográfica.

Sin embargo, como nos señalan los mismos autores, el estudio tiene unas cuantas limitaciones. Una de estas limitaciones, importante, es que el modelo utilizado se basa en tasas de piratería estimadas y este tipo de datos suelen ser poco fiables. Además, los datos fiables que se han proporcionado al modelo no provienen de los países con un mayor consumo de cine, como pueden ser los EEUU, Gran Bretaña y Japón. Ello nos lleva a considerar que es difícil sacar conclusiones definitivas; sin embargo, puesto que el estudio comprende a 20 países, no pueden pasarse por alto sus resultados.

Sung Wook Ji (2007). Piracy Impact on the Theatrical Movie Industry
Artículo presentado en el congreso anual de la International Communication Association, TBA, San Francisco, CA Online

 

Ressenya d’Antoni Serra Devecchi

Quan la venjança passa per justícia

Tot i la impossibilitat de confirmar la veracitat de la notícia, la mort d’Ossama bin Laden a mans de tropes nord-americanes va monopolitzar, ahir, els mitjans de comunicació. Des de PIRATA.CAT, és clar, condemnem absolutament el terrorisme; però, habituats a la manipulació diària de la informació per part dels governs, els rumors sobre un possible llançament al mar del cos no ajuden gaire a donar-hi credibilitat.

Més sospitosa és, encara, la coincidència amb un president Obama tan baix de popularitat que es va veure obligat, la setmana passada, a fer públic el seu certificat de neixement per defensar-se dels atacs de l’oposició, que l’acusaven de no haver nascut als Estats Units, condició imprescindible per ésser-ne president. Massa coincidències, tot plegat, per creure la versió oficial al peu de la lletra (a les tertúlies de bar, el mot més repetit era «muntatge»).

Però la difusió de la notícia és un fet; les reaccions a la notícia, en conformen un altre, i tots dos generen una sèrie de conseqüències tan reals, o més, que la pròpia notícia. Analitzem-los una mica, com si ens la creiéssim al peu de la lletra.

I la notícia és que un presumpte terrorista ha mort a mans d’agents americans. Sense presumpció d’innocència; sense judici; per tant, sense justícia. Perquè, no ens enganyem, la Justícia, o és universal, o no és Justícia, i implica sempre aquests dos elements, presumpció d’innocència i dret a un judici just per tothom: també pels que, a jutjar per les pròpies declaracions públiques, han triat el camí de la violència més cruel i imperdonable.

Dissortadament, Ossama bin Laden ja no serà jutjat davant de cap tribunal. No hi ha hagut, doncs, justícia, sinó només venjança, i, el què és més preocupant, la sospita del terrorisme d’estat. Afegim aquesta sospita al fet que l’acció s’ha dut a terme fora del territori americà; afegim-la a les revelacions esgarrifoses que, des de fa anys, van escolant-se sobre la presó de Guantánamo i sobre les sistemàtiques violacions dels drets humans que, aquí i allà, els Estats Units presumptament estarien permetent o, fins i tot, executant en nom de la justícia; sumem-ho tot i ens trobem, de fet, amb la descripció d’un govern que, en qüestió de drets humans, no es diferenciaria gaire (sempre presumptament) de la mateixa Xina. I, com en el cas de la Xina, ningú hi diu res perquè és massa potent.

Hom pot comprendre les reaccions del poble americà. No des del dolor dels que han perdut un familiar, amic o conegut en l’atemptat de les Torres Bessones (que no hi poden ser tots: calculeu la relació entre els tres-cent milions d’americans davant de les menys de tres mil víctimes), sinó des de l’estat mental d’un poble que s’ha vist sotmés, durant deu anys, a un bombardeig mediàtic superior —en recursos, complexitat, produnditat i efectes— als més ambiciosos somnis propagandístics de Goebbels. Des d’aquest estat d’ànim, l’esclat d’eufòria (amb tints d’histèria) es pot comprendre.

Però no es poden comprendre ni, menys encara, admetre les reaccions i manifestacions dels líders internacionals —començant pel president Obama—, que han comès l’error d’anomenar justícia el que, en realitat, no és sinó venjança. És alarmant que els líders mundials defensin la venjança i que no siguin capaços de veure que no hi ha cap justícia en la manera com ha mort (presumptament) Ossama bin Laden. De fet, ni tan sols semblen capaços de veure que, amb aquesta mort, l’han elevat a la categoria més perillosa de terrorista: la de màrtir immortal. I, contra aquests, l’exèrcit més potent del món està desarmat.

Com dèiem a l’inici, els Pirates condemnem el terrorisme. Però també rebutgem que, en nom de la lluita contra el terrorisme, es pugui caure en altres vulneracions igualment greus dels drets fonamentals, com ara el dret a un judici just i la presumpció d’innocència. És per aquest motiu que ens preocupa la manca de transparència dels fets (esperem que aquesta manca de transparència se solucioni aviat) i ens sembla negatiu que la Justícia no hagi pogut actuar en aquest cas.

 

Col·laboració de Giorgio Grappa

La guia deseducativa de la SGAE

A principis del mes d’abril la SGAE, Promusicae i la FAP van editar una polèmica guia per a pares i professors que segueix els passos de la guia Music, Film, TV and the Internet – A guide for parents and teachers editada per Childnet International el passat 2010. Aquesta ONG es defineix a si mateixa com a promotora d’un ús positiu i segur d’Internet per part dels nens, però al primer paràgraf ja adverteix sobre la terrible inseguretat de les xarxes P2P i criminalitza l’intercanvi d’arxius.

La traducció editada per la SGAE amaga, sota les seves intencions educatives sobre el bon ús d’Internet, joies com «si et descarregues música o pel·lícules de la xarxa estàs vulnerant la llei i podries enfrontar-te a greus condemnes i multes», equiparant les conseqüències d’una descarrega per ús privat a les d’un ús amb finalitats lucratives. O l’afirmació que el dret de copia privada només es pot exercir amb al consentiment exprés de l’autor.

La guia adverteix que compartir a la xarxa es una activitat d’alt risc perquè l’usuari «s’exposa a continguts perillosos no desitjats, com virus, pornografia o imatges violentes». Les xarxes P2P es defineixen com a serveis d’intercanvi d’arxius que teòricament poden usar-se legalment, però en els quals «a la pràctica gairebé tot el contingut és il·legal». Clarament és una estratègia basada en la por i amb l’objectiu és dissuadir els nens i els joves de fer ús de les xarxes P2P, s’adverteix, per exemple, que «poden comprometre la teva seguretat i privadesa» ja que «obren l’ordinador de l’usuari al món exterior i el teu emmagatzematge es comparteix» i que «les empreses de música o cinema poden obtenir una ordre judicial que obligui a l’ISP a divulgar dades del client per identificar els infractors».

En comptes de ser conseqüents amb la suposada finalitat educativa de la guia, resulta ser un recull de despropòsits desinformatius on l’única voluntat es mantenir l’estatus de la cultura tal com l’entenen des d’institucions tan retrògrades con la mateixa SGAE. Fruit d’aquesta voluntat, s’hi omet informació pertinent sobre la diversitat que ofereix la xarxa, i es limiten a oferir com a alternatives «legals» les webs relacionades directament amb Promusicae i la mateixa SGAE, com si no hi hagués res més enllà. La guia acaba convertint-se en un catàleg publicitari de les seves botigues on-line i no s’hi esmenta la possibilitat d’accedir a continguts culturals de manera gratuïta i legal.

En conclusió, un pamflet que intenta adoctrinar descaradament els més joves de la manera més perversa a través de la distribució a les aules, emparant-se en la legitimitat de la institució escolar. Suposa, a més, una greu intromissió d’empreses privades en el sistema educatiu públic que resulta especialment lamentable donat el gran debat social que existeix en la societat civil sobre l’ús d’Internet.

Però la qüestió que més crítiques ha aixecat ha estat la definició de blog com a «pàgina il·lícita» que allotja «continguts il·legals». Aquesta definició ha indignat no només blocaires i professors, sinó a una gran quantitat d’internautes.

La reacció ha estat immediata, la plataforma de denúncia Actuable està promovent la recollida de firmes en contra de la distribució del document als instituts. El sindicat docent STES ha rebutjat la campanya, que titlla de manipulació de l’alumnat, i es planteja dur a terme accions legals a través del seu gabinet jurídic. STES ha exigit que les administracions, començant pel Ministeri d’ Educació, donin una explicació i impedeixin que «grups privats traslladin a menors d’edat, sense el consentiment de tutors i pares, opinions que estan molt lluny de generar consens».

El grup Hacktivistas, per la seva part, ha llençat una contracampanya i ha editat una guia alternativa d’Internet en resposta a la confeccionada per la SGAE. Amb el títol Música, cine y televisión legal, libre y gratuita en Internet. Guía para madres y profesoras, no es tracta només d’una paròdia de la guia original, sinó que ofereix plantejaments molt diferents sobre les xarxes P2P o els blocs. Aquesta contraguia anima a investigar i a fer servir les noves tecnologies sense por, a desenvolupar un esperit crític i a compartir coneixements. Tot un exemple de material educatiu entès des de la responsabilitat que ens parla de llicències Creative Commons, alternatives de negoci com Netflix i els drets que tenim com a internautes sense tergiversacions, al contrari del que es promou des de programes com «Educar para Crear» (vegeu ¡Copiad, malditos!).

Klaudia Álvarez

La festa del treball

Benvinguts una vegada més a «la festa del treball», el primer de maig, el dia en què tot treballador recorda que té una jornada de vuit hores gràcies a la lluita social que van mantenir els seus avis, i també el dia en què els petits botiguers, petits negocis familiars i autònoms ens sentim els éssers més maltractats de l’univers: no tenim els avantatges fiscals o crediticis d’una gran empresa, ni influïm en les polítiques del govern, ni tenim els drets socials d’un assalariat, però, tot i això, el discurs rovellat dels sindicats ens fica al mateix sac que Telefónica o Repsol.

Poc a poc, en bona part degut a la nefasta tasca dels grans sindicats, la gent s’ha anat desvinculant cada cop més d’aquesta jornada de l’1 de maig. Passa una cosa semblant que amb el govern: la gent no se sent representada pels qui manen. Tant govern com sindicats majoritaris funcionen amb models jeràrquics «representatius», i bé, no cal dir que en general no ens sentim gens representats ni pels uns ni pels altres.

No deixa de sobtar que, davant les brutals retallades socials que estem patint, no hi hagi més mobilització ciutadana. Però, és clar, com es pot esperar que sorgeixin si un dels factors determinants per a evitar-les ha estat la desafecció que els treballadors senten pels grans sindicats? De fet, molta gent creu que són còmplices d’aquest allau de regressions en matèria de drets socials com són les retallades en pensions, la reducció continua dels drets dels treballadors, les retallades en serveis públics, la falta d’ajudes als grups desprotegits, fins i tot de futur, de les persones aturades amb més de 50 anys, etc…

Com a partit, no defensem a priori cap mesura concreta; ara bé, això no vol dir que no hi farem res. A PIRATA.CAT fem servir eines de participació popular i dia rere dia hi sorgeixen una pila de propostes ciutadanes sobre com sortir de la crisi, resoldre el problema de l’habitatge, fer front a la reforma de les pensions, evitar les retallades de drets dels treballadors, computació del vot en blanc, etc.

De vegades costa comprendre què defensem els pirates amb la democràcia directa. Ens han titllat de tot: partit d’extrema esquerra (fins i tot anarquistes ens ho han dit), partit d’extrema dreta, partit espanyolista, independentistes radicals. Vaja, suposo que ha de ser un mal que ens costarà tractar, perquè no som cap de les coses anteriors (i el fet que ens hagin dit coses tan contradictòries ho demostra).

Els unics principis que contemplem com a innegociables són l’accés al coneixement, a la cultura i a la informació, i el respecte absolut pels drets humans. Per a tota la resta de temes, apliquem la democràcia directa. El penúltim punt, de manera automàtica, impedeix que siguem un partit d’extrema dreta, i l’últim, evita que en siguem un d’extrema esquerra.

A alguna gent li costa adaptar-se a aquest canvi de paradigma; bé, ja sabíem que tots els canvis, al principi, costen. Esperem, però, que vagi quedant clar que no som l’enèsima invenció de quatre il·luminats que intenten salvar el món, ni hem vingut a dir-vos què cal fer per a salvar la humanitat. Som un moviment internacional, format per gent que creu que les persones tenim prou senderi com per a governar-nos nosaltres mateixes.

Esperem no haver de plorar gaire més a causa d’aquests que diuen que ens representen, es diguin partit o sindicat. Som adults: som lliures, no necessitem que ens tuteli ningú. Democràcia directa JA, a tots els estaments de totes les institucions, només així podem aspirar que les decisions que es prenguin siguin les més convenients per a la societat.

Avui, primer de maig, Pirates de Catalunya no se sumarà a cap de les concentracions organitzades per cap sindicat o partit majoritari, però convidem a tothom a què participi en la defensa dels seus drets fonamentals de la manera pacífica, participativa i creativa que més s’estimi, preferentment amb protestes ciutadanes o convocades per organitzacions veritablement democràtiques.

Bona festa del treball!

Los orígenes P2P de la Universidad medieval

 

En un curioso artículo en The Chronicle of Hinger Education, “Rereading the University Classics”, Kai Hammermeister nos recuerda los orígenes históricos del sistema universitario Europeo. En él, nos presenta también  una reformulación de este modelo universitario medieval, gestionado por los estudiantes, propuesta por el filósofo español José Ortega y Gasset. No será difícil encontrar similitudes entre el espíritu que animaba a los estudiantes europeos del siglo XI (y el de la reformulación propuesta por José Ortega y Gasset) y el que subyace bajo la cultura P2P.  A continuación, un resumen del mencionado artículo.

 

En el siglo XI, cuando los estudiantes de derecho de Bolonia se reunían para organizar sus estudios y contratar a sus profesores, poco debían sospechar que su iniciativa, un proceso “de-abajo-arriba”, iba a desembocar en el nacimiento de la universidad medieval Europea. Este modelo, impulsado por estudiantes, arraigó en Italia y en España; en París en cambio, el poder se decantó, muy pronto, hacia la parte del profesorado. En su obra The Uses of the University, Clark Kerr menciona este hecho: “Los estudiantes tenían todo el poder; esto ocurría en Bolonia. Sus gremios controlaban la universidad y dominaban a sus maestros. El modelo de Bolonia tuvo un gran impacto en las universidades españolas; muy especialmente en la de Salamanca. Mas tarde se trasladó a las universidades de América Latina, donde es aún muy frecuente encontrar representantes de los estudiantes en los consejos de gobierno de las universidades.”

Thomas Jefferson intentó implantar un modelo similar en la Universidad de Virginia, que fue rápidamente abandonado. Y, por suspuesto, tanto España como Italia hace tiempo que han sustituido la gobernanza estudiantil por el control estatal.

Ya en el siglo XX, el filósofo español José Ortega y Gasset propugnó la conveniencia de retomar el modelo universitario medieval, considerando a los estudiantes el elemento central de la universidad, como medio para renovar el discurso y la práctica de la educación superior.
Ortega deriva su modelo, centrado en los estudiantes, del principio que define el bien económico: la escasez. Es necesario, argumenta Ortega,  tomar decisiones sobre el contenido y la periodización de la educación, debido a que el periodo de aprendizaje es un periodo muy limitado . Y el punto de partida de todas estas decisiones debe ser, por tanto, la voluntad y la capacidad de aprender del estudiante y no el conocimiento disponible en general ni el específico del profesorado.
De hecho, nos dice Ortega , son los mismos estudiantes los que debieran, una vez mas, hacerse cargo de su propio currículum y de todos los demás aspectos de la vida universitaria, con la excepción de la labor investigadora. Los profesores deberían limitarse a ser un elemento de soporte. “Pongamos a los estudiantes a cargo de la casa,” escribió Ortega, “ y dejemos que el cuerpo de estudiantes se convierta en el cuerpo de la institución, complementado por las facultades de los profesores”.

Podemos inferir que, para Ortega, sería el mencionado “principio económico” el que  conduciría a los estudiantes a tomar las decisiones mas adecuadas sobre los planes de estudio. Con un limitado periodo de aprendizaje a su disposición, los estudiantes tenderían a elegir aquel currículum que mejor los prepare para sus futuros desempeños profesionales, al tiempo que adquieren el suficiente bagaje cultural para poder comunicarse sin problemas con las generaciones precedentes.
Huelga decir que tal modelo de currículo  auto-organizado solo sería posible tras largos periodos experimentales, prueba-error, y largos, amplios y profundos debates. No se dispone aún de un modelo de empleo eficiente del recurso “tiempo”.

Ortega opera con dos triadas estructuradas. Cada una de ellas organizada de una forma jerárquica en vez de como un triángulo equilibrado:
La primera de estas triadas la constituyen los alumnos, los profesores y el conocimiento. En esta triada el alumno tiene prioridad sobre los profesores y el contenido de la educación.
La segunda de las triadas evoca de nuevo el principio central de la escasez. Debido a la brevedad de la experiencia educativa y a los límites naturales de muchos estudiantes, las universidades deben centrarse, principalmente, en la transmisión de unos conocimientos de cultura general en lugar de intentar producir científicos. “Pretender que cualquier estudiante normal sea un científico es una pretensión ridícula.”
Una consideración secundaria es la referente a la preparación de los estudiantes para su futuro profesional. “Es necesario hacer de cada persona común un buen profesional”, escribió Ortega. “Además de darle un bagaje cultural, la universidad le enseñará, mediante los procedimientos más económicos, directos y eficaces que puedan idearse, a ser un buen médico, un buen juez o un buen profesor de historia o matemáticas.”
Primero, una educación general; en segundo lugar, una buena formación vocacional y ninguna investigación que no sea necesaria; esta debería ser, según Ortega, la jerarquía  de un currículum gestionado por los estudiantes.

 

Col·laboració d’Antonio Serra Devecchi

Engeguem el projecte «Pirates a bord!» (PAB!)

Sovint, la gent ens demana, així com qui res: «En què puc ajudar-vos?».

Aquesta pregunta, que de sortida sembla tan innocent, és realment un maldecap per a qui l’ha de respondre. Resulta que, tasques a fer, en tenim un munt (i no paren de sorgir-ne de noves), però repartir-les no és tan simple. Una pregunta llençada a «l’èter» d’aquesta manera, amb tan poca definició, està abocada al fracàs, atès que el que pregunta, amb tota la bona voluntat del món, no s’explica, i el que respon no té cap pista per encertar-la. Per a poder-la respondre amb un mínim d’encert i no provocar un resultat desastrós, es necessita un coneixement previ de les capacitats, formació i preferències de la persona que l’ha emès.

A fi de poder girar la truita al problema, donar feina de manera realista i efectiva a qui vol ajudar i, simultàniament, aconseguir que més gent s’impliqui en el moviment pirata amb un mínim de garantia de continuitat, hem encetat el projecte «Pirates a bord!» (PAB!).

Ho plantegem de manera tan simple com un llistat de tasques a fer, agrupades pel grup de treball que les coordina, on es descriu breument quina és la feina a desenvolupar i amb qui s’ha de contactar per a poder comentar i valorar si la persona està interessada en la col·laboració.

Esperem que això ens ajudi a tots, a les persones que voleu ajudar i no sabeu en què, i a nosaltres, que ens surt la feina per les orelles i no sabem a qui delegar-la, que no tenim temps per a fer-la o, molts cops, no en tenim la formació o la experiència necessàries per a dur-les a terme.

Si us plau, feu un cop d’ull de tant en tant al llistat, per veure si hi ha alguna feina que us sigui d’interès, i no dubteu a posar-vos en contacte amb nosaltres per parlar-ne —sense cap compromís, evidentment.

Us esperem a coberta amb el vent tocant-nos la cara!

 

Crida d’en Papapep

Cinefòrum «El Medicament, un dret segrestat»

L’accés als medicaments és un dret universal.

Un terç de la població mundial, però, no té accés als medicaments essencials degut a com està constituït el sistema de recerca i desenvolupament, regulació i comercialització de medicaments.

Les farmacèutiques aprofiten els buits legals existents a cada país per aconseguir el màxim benefici monetari, oblidant la salut pública. Ho poden fer gràcies a un sistema de patents que afavoreix sobretot a les companyies farmacèutiques, un dels lobbys més influents del món.

Per entendre més bé el funcionament i l’abast de la situació, el pròxim dissabte projectarem el documental El Medicament, un dret segrestat, on es recullen  una sèrie d’entrevistes realitzades a importants personalitats de l’àmbit de la salut que posen de manifest la corrupció d’aquest sistema i les greus conseqüències que això comporta. A continuació, l’Eduard Soler, Cap de projectes de Farmamundi, productor del documental i membre de la Coordinadora europea de ONGD,  ens explicarà amb detall la situació tot creant un col·loqui amb tots nosaltres.

Esteu tots i totes convidats a venir, mirar, escoltar i si voleu, participar!

Posologia:
Dissabte, 30 d’abril, a les 6 de la tarda, al Centre Cívic Drassanes, C. Nou de la Rambla, 43, Barcelona.

Efectes secundaris:
Mobilització de la ciutadania per fer front a un sistema injust que provoca desigualtats en l’accés als medicaments arreu del món.

Efectes poc comuns:
Somnolència.

 

 

Col·laboració d’Eduard Martín-Borregón i Aida Regi