A Pirates de Catalunya estem compromesos amb la defensa d’un sistema educatiu públic, inclusiu, laic i participatiu. Volem, per tant, que la Generalitat aturi l’empitjorament de les condicions de treball del professorat i altres professionals de l’educació, reverteixi decididament les retallades educatives i és comprometi seriosament amb la qualitat de l’educació a Catalunya.
Una de les principals propostes de Pirates de Catalunya consisteix a defensar el model de democràcia directa en el que la població té una implicació molt més activa en la vida política del seu municipi, comunitat autònoma i estat. El ciutadà ha de votar decisions de forma molt més freqüent, fet que evita que els partits polítics facin una campanya electoral molt prometedora i després es desdiguin de la meitat del que presentaven al seu programa electoral per fer justament el contrari. En l’actual govern de l’estat en trobem un cas evident.
La democràcia directa suposa un empoderament del ciutadà respecte el model actual en el qual només vota un cop cada quatre anys. Tanmateix, i com ja ho podem comprovar en el nostre model, no sempre el que vota la majoria és el més assenyat. D’altra banda no s’explicaria com va poder guanyar el Partit Popular. En un hipotètic cas de democràcia directa la ignorància és encara més perjudicial pels interessos de tothom, ja que de les decisions de la massa podrien arribar a sortir accions realment esgarrifoses.
Llicència CC-BY. Original de Audio Luci Store
Els mitjans de masses
Un altre element que condiciona terriblement a la població són els mitjans de comunicació, els mitjans de masses. Aquests tenen un poder enorme sobre l’electorat. Només cal veure algunes burrades que es diuen pels canals de televisió/ràdio o pels diaris, amb el pretext de seguir “una línia editorial”. Menteixen. No es pot suavitzar més. I ho fan d’una manera, sovint, força subtil.
Des d’alguns partits s’ha deixat anar que hi hauria d’haver censura en els mitjans de comunicació per evitar aquesta manipulació de la població, que com dic, té una gran influència en l’opinió política de la gent i que encara suposaria un pes més gran en una democràcia directa. Tanmateix el que jo proposo és un canvi en l’educació.
L’educació com a filtre
El filtre de la censura no em sembla el més adient, ja que depèn molt dels òrgans censors i pot ser una arma de doble fulla, en canvi, un filtre des de sota, amb l’educació, pot ser la manera més eficaç de donar eines als ciutadans per poder desenvolupar-se en un context democràtic.
Els ciutadans han de desenvolupar el pensament crític així com un coneixement adequat del seu entorn social, polític i econòmic que els permeti ser totalment lliures a l’hora de decidir. No és casual que els diferents governs que s’han succeït, tant socialistes com populars, hagin rebutjat les propostes dels experts d’afegir en els currículums de primària i secundària, com a idea central, treballar el pensament crític, divergent, reflexiu, creatiu…
El poder dels docents
Tanmateix no tot és el currículum. Els professors i professores, així com les mestres i els mestres, tenen marge de maniobra per a desenvolupar propostes que treballin aquests conceptes a la classe i deixar de banda, almenys en part, l’educació més memorística, característica del nostre sistema educatiu i que l’única cosa que fa és convertir els nostres nens i nenes, nois i noies, en zombies.
Aquest serà el primer article d’una sèrie d’articles d’educació en els que treballarem temes com l’educació per a la ciutadania, el pensament crític i social o l’educació política entre d’altres amb l’objectiu de fer reflexionar a la societat i especialment a mares, pares, docents i alumnes.
Democràcia directa sí, però sense educació no serveix.
-Jordi Castellví-
Traducció de La LOMCE, una ley para la purga ideológica de maestros y profesores
L’avantprojecte de la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (de les sigles en castellà LOMCE) constitueix una seriosa amenaça per a la llibertat de tots els docents, el futur dels quals dependrà en gran mesura de la seva submissió a l’administració de torn.
Un dels aspectes més destacats de la reforma proposada és la promoció del director a líder suprem del centre. De fet, el text proposat diu que el director del centre disposarà d’autonomia per adaptar els recursos humans a les necessitats que d’aquests se’n derivin. A aquest efecte, disposarà de les següents facultats:
a) Establir requisits i mèrits específics per als llocs oferts de personal funcionari, així com per a l’ocupació de llocs en interinitat, en aquest cas podrà rebutjar, mitjançant decisió motivada, la incorporació de personal procedent de les llistes centralitzades.
b) Quan existeixi vacant i finançament adequat i suficient, proposar de forma motivada el nomenament de professors que, havent treballat en els projectes de qualitat, siguin necessaris per a la continuïtat dels mateixos.
Això, en la pràctica, significa que el director podrà triar a dit bona part del professorat del centre. Ni tan sols el Consell Escolar podrà fer gran cosa sobre aquest tema, atès que el seu paper serà el de mer òrgan consultiu.
El director serà triat per una Comissió constituïda per representants de les Administracions educatives i, almenys, en un trenta per cent per representants del centre corresponent.
Això significa que les administracions educatives poden tenir fins al 70% dels vots en la comissió que triï al director. En la LOE, llei que pretén ser reformada amb aquest avantprojecte, almenys un terç dels membres de la comissió era professorat triat pel Claustre i un altre terç era triat per i entre els membres del Consell Escolar que no eren professors.
Les Administracions educatives determinaran el nombre total de vocals de les comissions i la proporció entre els representants de l’Administració i dels centres. Això significa que seran les pròpies administracions educatives les que decidiran si acaparen fins al 70% dels vocals de la comissió o cedeixen un percentatge superior al 30% als representants dels centres.
Això sí: les administracions seran les que decideixin qui dirigeix un centre educatiu, i a canvi, els directors hauran de rendir comptes de les decisions preses, de les accions de qualitat i dels resultats obtinguts en implementar-les.
El Consell Escolar podrà, per acord de dos terços dels seus membres, proposar la revocació del director, però al cap i a la fi, en l’avantprojecte en qüestió, el Consell Escolar no és mes que un mer òrgan consultiu: el poder està en mans del director, i aquest és triat per l’administració, no pel Consell Escolar.
Tot això ocorre en una època en la qual algun conseller d’educació ha criminalitzat públicament a professors pel simple fet de participar en el 15M o de promoure alguna vaga, en la qual ja s’està començant a tipificar com a falta molt greu la “violació de la imparcialitat, objectivitat i neutralitat en l’exercici de les seves funcions realitzant actuacions que expressin posicions personals, familiars, corporatives, polítiques, clientelars o de qualsevol altre tipus que, utilitzant els facultats que té, pugui vulnerar aquest principi” i els estudiants que protesten per les retallades són considerats per la policia com “l’enemic”. No és exagerat pensar que els canvis proposats en l’avantprojecte de la LOMCE serviran a les administracions educatives per realitzar un control ideològic del personal docent. I, per exemple, serà difícil tornar a veure un institut de secundària amb un consell escolar que cedeixi les instal·lacions per a una marxa contra l’atur i per la renda bàsica, ja que en el futur serà el director qui tingui aquesta competència.
Irònicament en el text de l’avantprojecte pot llegir-se que aquesta llei orgànica és el resultat d’un diàleg obert i sincer amb tota la comunitat educativa. No obstant això, representants de professors, pares i alumnes van abandonar el dimarts passat el debat en el qual s’anava a tractar l’avantprojecte en qüestió. El motiu d’aquest abandonament va ser el rebuig, per part del Ministeri d’Educació, de l’anàlisi realitzada per un dels sindicats de professors.
Ángel Vázquez, Piratas de Extremadura
Per George Monbiot. Publicat al Guardian el 30 d’agost de 2011.
Qui són els capitalistes més implacables del món occidental? Aquells les pràctiques monopolistes dels quals fan que WalMart sembli una drogueria i Rupert Murdoch socialista? No endevinaries la resposta ni en un milió d’anys. Tot i que hi ha candidats de sobres, el meu vot no va pas per als bancs, les companyies petrolieres o les d’assegurances mèdiques, sinó – no us ho perdeu – per als editors acadèmics. El seu pot sonar com un sector ranci i insignificant. És tot el contrari. De tots els tripijocs corporatius, la martingala que porten és la que més urgentment necessita intervenció per part de les autoritats competents.
Tothom afirma estar d’acord amb què s’hauria d’encoratjar la gent a entendre la ciència i la resta de recerca acadèmica. Sense coneixement actual, no podem prendre decisions democràtiques coherents. Però els editors han tancat i barrat les portes i hi han posat un cartell de Prohibida l’entrada. Et pot molestar la política paywall (pagament per llegir) d’en Murdoch, que cobra £1 per 24 hores d’accés al Times i al Sunday Times. Però al menys en aquest període pots llegir i baixar-te tants articles com vulguis. Llegir un sol dels articles publicats per una de les revistes d’Elsevier et costarà $31,50(1). Springer cobra €34.95(2), Wiley-Blackwell, $42(3). Llegeix-ne deu i pagaràs deu vegades. I les revistes conserven copyright perpetu. Vols llegir una carta editada al 1981? Seran $31,50(4).
A principis del mes d’abril la SGAE, Promusicae i la FAP van editar una polèmica guia per a pares i professors que segueix els passos de la guia Music, Film, TV and the Internet – A guide for parents and teachers editada per Childnet International el passat 2010. Aquesta ONG es defineix a si mateixa com a promotora d’un ús positiu i segur d’Internet per part dels nens, però al primer paràgraf ja adverteix sobre la terrible inseguretat de les xarxes P2P i criminalitza l’intercanvi d’arxius.
La traducció editada per la SGAE amaga, sota les seves intencions educatives sobre el bon ús d’Internet, joies com «si et descarregues música o pel·lícules de la xarxa estàs vulnerant la llei i podries enfrontar-te a greus condemnes i multes», equiparant les conseqüències d’una descarrega per ús privat a les d’un ús amb finalitats lucratives. O l’afirmació que el dret de copia privada només es pot exercir amb al consentiment exprés de l’autor.
La guia adverteix que compartir a la xarxa es una activitat d’alt risc perquè l’usuari «s’exposa a continguts perillosos no desitjats, com virus, pornografia o imatges violentes». Les xarxes P2P es defineixen com a serveis d’intercanvi d’arxius que teòricament poden usar-se legalment, però en els quals «a la pràctica gairebé tot el contingut és il·legal». Clarament és una estratègia basada en la por i amb l’objectiu és dissuadir els nens i els joves de fer ús de les xarxes P2P, s’adverteix, per exemple, que «poden comprometre la teva seguretat i privadesa» ja que «obren l’ordinador de l’usuari al món exterior i el teu emmagatzematge es comparteix» i que «les empreses de música o cinema poden obtenir una ordre judicial que obligui a l’ISP a divulgar dades del client per identificar els infractors».
En comptes de ser conseqüents amb la suposada finalitat educativa de la guia, resulta ser un recull de despropòsits desinformatius on l’única voluntat es mantenir l’estatus de la cultura tal com l’entenen des d’institucions tan retrògrades con la mateixa SGAE. Fruit d’aquesta voluntat, s’hi omet informació pertinent sobre la diversitat que ofereix la xarxa, i es limiten a oferir com a alternatives «legals» les webs relacionades directament amb Promusicae i la mateixa SGAE, com si no hi hagués res més enllà. La guia acaba convertint-se en un catàleg publicitari de les seves botigues on-line i no s’hi esmenta la possibilitat d’accedir a continguts culturals de manera gratuïta i legal.
En conclusió, un pamflet que intenta adoctrinar descaradament els més joves de la manera més perversa a través de la distribució a les aules, emparant-se en la legitimitat de la institució escolar. Suposa, a més, una greu intromissió d’empreses privades en el sistema educatiu públic que resulta especialment lamentable donat el gran debat social que existeix en la societat civil sobre l’ús d’Internet.
Però la qüestió que més crítiques ha aixecat ha estat la definició de blog com a «pàgina il·lícita» que allotja «continguts il·legals». Aquesta definició ha indignat no només blocaires i professors, sinó a una gran quantitat d’internautes.
La reacció ha estat immediata, la plataforma de denúncia Actuable està promovent la recollida de firmes en contra de la distribució del document als instituts. El sindicat docent STES ha rebutjat la campanya, que titlla de manipulació de l’alumnat, i es planteja dur a terme accions legals a través del seu gabinet jurídic. STES ha exigit que les administracions, començant pel Ministeri d’ Educació, donin una explicació i impedeixin que «grups privats traslladin a menors d’edat, sense el consentiment de tutors i pares, opinions que estan molt lluny de generar consens».
El grup Hacktivistas, per la seva part, ha llençat una contracampanya i ha editat una guia alternativa d’Internet en resposta a la confeccionada per la SGAE. Amb el títol Música, cine y televisión legal, libre y gratuita en Internet. Guía para madres y profesoras, no es tracta només d’una paròdia de la guia original, sinó que ofereix plantejaments molt diferents sobre les xarxes P2P o els blocs. Aquesta contraguia anima a investigar i a fer servir les noves tecnologies sense por, a desenvolupar un esperit crític i a compartir coneixements. Tot un exemple de material educatiu entès des de la responsabilitat que ens parla de llicències Creative Commons, alternatives de negoci com Netflix i els drets que tenim com a internautes sense tergiversacions, al contrari del que es promou des de programes com «Educar para Crear» (vegeu ¡Copiad, malditos!).
Klaudia Álvarez
En un curioso artículo en The Chronicle of Hinger Education, “Rereading the University Classics”, Kai Hammermeister nos recuerda los orígenes históricos del sistema universitario Europeo. En él, nos presenta también una reformulación de este modelo universitario medieval, gestionado por los estudiantes, propuesta por el filósofo español José Ortega y Gasset. No será difícil encontrar similitudes entre el espíritu que animaba a los estudiantes europeos del siglo XI (y el de la reformulación propuesta por José Ortega y Gasset) y el que subyace bajo la cultura P2P. A continuación, un resumen del mencionado artículo.
En el siglo XI, cuando los estudiantes de derecho de Bolonia se reunían para organizar sus estudios y contratar a sus profesores, poco debían sospechar que su iniciativa, un proceso “de-abajo-arriba”, iba a desembocar en el nacimiento de la universidad medieval Europea. Este modelo, impulsado por estudiantes, arraigó en Italia y en España; en París en cambio, el poder se decantó, muy pronto, hacia la parte del profesorado. En su obra The Uses of the University, Clark Kerr menciona este hecho: “Los estudiantes tenían todo el poder; esto ocurría en Bolonia. Sus gremios controlaban la universidad y dominaban a sus maestros. El modelo de Bolonia tuvo un gran impacto en las universidades españolas; muy especialmente en la de Salamanca. Mas tarde se trasladó a las universidades de América Latina, donde es aún muy frecuente encontrar representantes de los estudiantes en los consejos de gobierno de las universidades.”
Thomas Jefferson intentó implantar un modelo similar en la Universidad de Virginia, que fue rápidamente abandonado. Y, por suspuesto, tanto España como Italia hace tiempo que han sustituido la gobernanza estudiantil por el control estatal.
Ya en el siglo XX, el filósofo español José Ortega y Gasset propugnó la conveniencia de retomar el modelo universitario medieval, considerando a los estudiantes el elemento central de la universidad, como medio para renovar el discurso y la práctica de la educación superior.
Ortega deriva su modelo, centrado en los estudiantes, del principio que define el bien económico: la escasez. Es necesario, argumenta Ortega, tomar decisiones sobre el contenido y la periodización de la educación, debido a que el periodo de aprendizaje es un periodo muy limitado . Y el punto de partida de todas estas decisiones debe ser, por tanto, la voluntad y la capacidad de aprender del estudiante y no el conocimiento disponible en general ni el específico del profesorado.
De hecho, nos dice Ortega , son los mismos estudiantes los que debieran, una vez mas, hacerse cargo de su propio currículum y de todos los demás aspectos de la vida universitaria, con la excepción de la labor investigadora. Los profesores deberían limitarse a ser un elemento de soporte. “Pongamos a los estudiantes a cargo de la casa,” escribió Ortega, “ y dejemos que el cuerpo de estudiantes se convierta en el cuerpo de la institución, complementado por las facultades de los profesores”.
Podemos inferir que, para Ortega, sería el mencionado “principio económico” el que conduciría a los estudiantes a tomar las decisiones mas adecuadas sobre los planes de estudio. Con un limitado periodo de aprendizaje a su disposición, los estudiantes tenderían a elegir aquel currículum que mejor los prepare para sus futuros desempeños profesionales, al tiempo que adquieren el suficiente bagaje cultural para poder comunicarse sin problemas con las generaciones precedentes.
Huelga decir que tal modelo de currículo auto-organizado solo sería posible tras largos periodos experimentales, prueba-error, y largos, amplios y profundos debates. No se dispone aún de un modelo de empleo eficiente del recurso “tiempo”.
Ortega opera con dos triadas estructuradas. Cada una de ellas organizada de una forma jerárquica en vez de como un triángulo equilibrado:
La primera de estas triadas la constituyen los alumnos, los profesores y el conocimiento. En esta triada el alumno tiene prioridad sobre los profesores y el contenido de la educación.
La segunda de las triadas evoca de nuevo el principio central de la escasez. Debido a la brevedad de la experiencia educativa y a los límites naturales de muchos estudiantes, las universidades deben centrarse, principalmente, en la transmisión de unos conocimientos de cultura general en lugar de intentar producir científicos. “Pretender que cualquier estudiante normal sea un científico es una pretensión ridícula.”
Una consideración secundaria es la referente a la preparación de los estudiantes para su futuro profesional. “Es necesario hacer de cada persona común un buen profesional”, escribió Ortega. “Además de darle un bagaje cultural, la universidad le enseñará, mediante los procedimientos más económicos, directos y eficaces que puedan idearse, a ser un buen médico, un buen juez o un buen profesor de historia o matemáticas.”
Primero, una educación general; en segundo lugar, una buena formación vocacional y ninguna investigación que no sea necesaria; esta debería ser, según Ortega, la jerarquía de un currículum gestionado por los estudiantes.
Col·laboració d’Antonio Serra Devecchi
Introducció
La Manoli ens explica què busca, i què ha trobat, a PIRATA.CAT
Cuando todo parecía perdido, y de nuevo nos encontrábamos sobre salvavidas y tablas de madera donde simplemente nos podíamos mantener a flote, aparecen por el horizonte unos navíos sencillos, que se aproximan para llevarnos de nuevo a tierra firme. Sorprende quizás que ondeen en sus mástiles banderas pirata.
A menudo se habla de la informatización de las aulas como de la panacea que solucionará todos los males del sistema educativo. Es muy cierto que dicha informatización, bien realizada, puede suponer una auténtica revolución al iniciar a las nuevas generaciones en el uso de las tecnologías de la informatización y al fomentar hábitos y valores tales como el trabajo en equipo, la colaboración, el intercambio de información, la libertad de expresión o la neutralidad de la red. No es exagerado decir que la informatización de las aulas preparará a alumnos y alumnas para la nueva sociedad posindustrial que está llegando.
Pero entre las prioridades de las actuales administraciones educativas no parecen estar dichos objetivos. Mas bien parecen estar mas interesados en las oportunidades comerciales que ofrece la informatización de las aulas que en sus oportunidades educativas.
Reproduïm íntegrament aquest l’assaig del Richard Stallman (Versió original, traducció)
Existeixen diverses raons per les quals tots els usuaris d’ordinadors haurien d’usar programari lliure: proporciona als usuaris la llibertat de controlar els seus propis ordinadors—amb programari privatiu, l’ordinador fa el que el creador del programari vol que faci, no el que l’usuari vol. També facilita als usuaris la llibertat de poder cooperar entre ells. Això és així tant per als usuaris com per a les escoles.
L’objectiu d’aquest article és dotar de de raons addicionals que s’apliquen específicament a l’educació.