Etiqueta: copyright

Pirates de Catalunya denuncia más irregularidades en el nuevo Decreto Ley de regulación del canon digital

El pasado 18 de octubre, discretamente, y comenzada la campaña electoral catalana, el Gobierno colgó la consulta pública de un nuevo Decreto Ley para regular exclusivamente el canondigital.

En relación a la anterior filtración hecha por Pirates de Catalunya (Pirates de Catalunya filtra i denuncia el Reial Decret Llei de Propietat Intel·lectual), este Decreto Ley, publicado sin hacer ruido, es una continuación de la anterior y con algunos hechos relevantes que nos vemos obligados a destacar.

El primero corresponde a la Disposición Adicional Primera, que vuelve a decir que no se puede reclamar retroactivamente el canon digital. Esta disposición es idéntica, letra a letra que la misma disposición del documento filtrado por Pirates de Catalunya y que más tarde el Ministerio aseguró que no era el documento con el que estaban trabajando. El hecho de impedir la reclamación de este canon, indebidamente recaudado, a administraciones, empresarios y autónomos es execrable, y consideramos que el Gobierno debería buscar otras opciones.
Segundo hecho, destaca la asignación de sólo cinco millones de euros en concepto de Canon Digital, en la Disposición Transitoria Segunda, cuando esta cantidad está muy lejos de los cien millones que las entidades de gestión consideraban una injusticia y que no les era suficiente. No hemos visto que ninguna entidad de gestión haya protestado. ¿Dónde estaba el injusto?
El tercer hecho lo encontramos en el artículo cuarto del Decreto Ley, donde se pone en manos de la Dirección General de Política e Industrias Culturales y del Libro la determinación anual del canon digital. Esta es una dirección general encargada, principalmente de las relaciones con los editores de prensa y libros. Los artistas plásticos, cineastas y músicos poco tienen que ver con ésta. Han quedado apartados.
Cuarto hecho, también destacar que el método de cálculo y reparto ha olvidado elementos tan esenciales como la seguridad jurídica o los consumidores, como ya avanzábamos en nuestra filtración anterior.
Quinto hecho, que en la Ley, después de mencionar de forma repetitiva y prominente la norma comunitaria, vemos con sorpresa que se reconoce a los editores la percepción del canon digital, olvidando que, por sentencia del Tribunal de Justicia de la Unión Europea, se ratifica que sólo aquellos titulares del derecho de reproducción, conforme están detallados en el texto del artículo 2 de la Directiva 29/2001, son los que tienen derecho a cobrar la compensación equitativa por copia privada (ver párrafos 88-95).

A mayor abundamientom y en la misma línea, la opinión del Abogado General, en su informe, señalaba::

161. Los titulares de los derechos que deben percibir una compensación equitativa conforme al artículo 5, apartado 2, letra b), de la Directiva 2001/29 son todas aquellas personas cuyo derecho exclusivo de reproducción contemplado en el artículo 2 de dicha Directiva se vea afectado por la autorización, no sujeta a permiso, de copia privada.

Si examinamos la lista cerrada del artículo 2 de la directiva 29/2001,los editores no constan ni han formado nunca parte de la misma. Sólo constan en el literal del artículo, sujetos a derecho de reproducción por copia privada, los autores y productores, pero no la figura del editor, cuando éste no es productor de la obra al mismo tiempo.

Si miramos la norma española, veremos que los editores, que no están recogidos en el artículo ya mencionado de la directiva, vienen cobrando de forma ilegal el 45% de la compensación equitativa correspondiente a obras publicadas en forma de libros y asimilados en base al antiguo artículo 36 delRD 1424/1992, que debería interpretarse como contrario a la directiva desde el 22 de diciembre de 2002, momento de su publicación en el BOE.

Así, no sólo el decreto ley les reconoce derechos de cobro, sino que pone el canon digital en sus manos, la de los editores.

Vistos estos hechos, no podemos evitar preguntarnos qué motivos hay detrás de gestionar esta reforma de forma completamente opaca y de otorgar la gestión del canon digital a una entidad que, según la misma normativa europea que lo regula, no tiene nada a ver a priori.

Pirates de Catalunya
La Democràcia Necessita un Rescat
https://pirates.cat

La NASA, PIRATA.CAT i la importància de compartir el coneixement

Versió en català. Versión en castellano. English version.

La NASA comparteix sense copyright la majoria d’imatges que aconsegueix arreu de l’Univers, perquè considera que la humanitat ja ha pagat per elles.

Tots hem sentit teories de la conspiració al voltant de la forma en què la NASA gestiona la informació: “L’home mai va arribar a la lluna”, “amaguen proves de l’existència d’extraterrestres”, etcètera. El cas és que l’agència fa un esforç enorme, no només per apropar la ciència als ciutadans, si no també per deixar-los participar en el procés i supervisar com es gasten els seus impostos. Al seu portal sobre “govern obert” asseguren que estan “expandint la transparència, la participació, la col·laboració i creant un nou nivell d’obertura i responsabilitat”. Per si no ens coneixieu, us direm que aquests són punts clau de l’ideari pirata. Entre d’altres, la NASA aposta pel programari lliure, l’obertura de dades i la supervisió ciutadana sobre les seves iniciatives.

És només irònic que una organització objecte de suspicàcies desenvolupi un pla d’aquestes característiques? O n’és una conseqüència directa? Llavors, no seria una bona idea que els nostres polítics implementéssin mètodes similars per millorar els ínfims nivells de confiança que generen entre la població?

Estem esperant.

La NASA comparte sin copyright la mayoría de imágenes que consigue por el Universo, porque considera que la humanidad ya ha pagado por ellas.

Todos hemos oído teorías de la conspiración alrededor de la forma en que la NASA gestiona la información: Que si “el hombre nunca llegó a la Luna”, que si “esconden pruebas de vida extraterrestre”, etcétera. El caso es que la agencia hace un esfuerzo enorme, no sólo para acercar la cienca a los ciudadanos, sino también para dejarles participar en el proceso y supervisar cómo se gastan sus impuestos. En su portal sobre “gobierno abierto” aseguran que están expandiendo la transparencia, la participación, la colaboración y creando un nuevo nivel de apertura y responsabilidad. Por si no nos conocíais, os diremos que éstos son puntos claves del ideario pirata. Entre otras cosas, la NASA apuesta por el software libre, la apertura de datos y la supervisión ciudadana sobre sus iniciativas.

¿Es sólo irónico que una organización objeto de suspicacias desarrolle un plan de estas características? ¿O es una consecuencia directa? Entonces, ¿no sería buena idea que nuestros políticos implementaran métodos similares para mejorar los ínfimos niveles de confianza que generan entre la población?

Estamos esperando.

NASA shares without Copyright most of the images they get from around the Universe. They consider Humanity has already paid for them.

We all have heard conspiration theories involving NASA and the way they manage information: “Men never went to the moon”, “they are hiding evidence of extraterrestrial life”, and so on. The fact is that the Agency makes an enormous effort, not only to improve science outreach, but also to allow public participation in the process and accountability over the way they spend taxpayers’ money. On their open government website, they claim to be “expanding transparency, participation, and collaboration and creating a new level of openness and accountability.” For those of you that did not know about us, let us tell you that those are core principles of the pirate ideology. For example, NASA is promoting free software, open data and accountability over their actions.

Is it just ironic that an organisation that is prone to be mistrusted is developing such a plan? Or is it a direct consequence? Then, would not it be a great idea for our polititians to implement similar methods, so that they can improve their currently negligible levels of reputation and confidence among the population?

We are waiting.

Pirates de Catalunya filtra i denuncia el Reial Decret Llei de Propietat Intel·lectual

Versió en català. Versión en castellano.

Esborrany del Real Decret: https://pirates.cat/public/1207_borradorRDLey_EEGG_julio_2012.pdf

Pirates de Catalunya ha tingut accés a un esborrany de Reial Decret Llei pel qual s’adopten mesures urgents en matèria de propietat intel·lectual. En altres termes, una reforma exprés de la Llei de Propietat Intel·lectual, d’amagat, amb traïdoria i nocturnitat. I no és per menys, ja que el text presenta diferents punts que causen desconfiança.

Els adjuntem l’anàlisi d’aquesta futura llei, realitzat per diversos advocats de prestigi en assumptes de propietat intel·lectual.

Després d’una acció judicial dirigida per Josep Jover (candidat de Pirates de Catalunya el proper 25N) en la qual es va declarar abusiu el cànon digital, el Govern d’Espanya s’ha vist obligat a realitzar una sèrie de modificacions cosmètiques a la llei actual, declarada il·legal per la justícia europea.

Apareixen canvis en el cànon, que passarà a cobrar d’una partida pressupostària, juntament amb la major dificultat que tindran els autors per autogestionar, sense oblidar altres retocs que dissimulen l’augment de poder de les entitats de gestió.

És important assenyalar que si el cànon digital era abusiu (tal com ho ha entès la Justícia europea), aquest nou mecanisme ho és encara més. Perquè en lloc de gravar dispositius electrònics, el que és fa ara és pagar a les entitats de gestió -com la SGAE- directament amb els nostres impostos i, a través dels Pressupostos Generals de l’Estat. És a dir, ara pagarem a aquestes entitats tots els habitants d’Espanya, sense cap tipus de diferències entre usuaris. Els impostos de tota la ciutadania estaran destinats a sufragar les activitats d’aquestes entitats. Si el cànon era indiscriminat, aquest sistema encara és pitjor.

Malgrat la gravetat de pagar a la SGAE directament de les arques de l’Estat, el Reial Decret indica criteris de valoració molt ambigus per al càlcul del nou “cànon amb un altre nom”. Com a exemple, el “perjudici efectivament causat als titulars”, criteri de complex càlcul i que tampoc es detalla en aquest. El que converteix en encara més sagnant aquest assalt a les arques públiques en temps de crisi.

El Reial decret també dificultarà que els autors s’autogestionin els seus drets, ja que s’atorga a les entitats de gestió l’exclusivitat de fer efectiva “la compensació equitativa i única”. Tot això quan l’autogestió, en aquests temps de desenvolupament de noves tecnologies, pot resultar més eficient i més respectuosa amb els usuaris que la gestió-fins ara nefasta-realitzada per entitats com la SGAE.

A més, el text dóna resposta a la previsible allau de demandes sol·licitant la devolució d’un cànon que, segons les altes instàncies europees, era injust i desproporcionat. Aquestes demandes, a hores d’ara, podrien obtenir resposta positiva per part dels jutges. Això sens dubte afectaria les arques d’aquestes entitats de gestió que van cobrar el cànon sense tenir dret a això (per exemple, a través de dispositius usats amb fins privats), i que es veurien obligades a pagar indemnitzacions substancioses. Diversos municipis i empreses han sol·licitat ja aquesta devolució, entre elles CaixaBank (La Caixa).

Per evitar que aquestes accions judicials es portin a terme, el Govern tanca la porta de la Justícia de forma contundent: la disposició transitòria primera estableix que qualsevol pagament de cànon-justificat o no-realitzat abans del 2012 no tindrà dret a cap devolució. És a dir, que les entitats de gestió es quedaran amb les quantitats indegudament cobrades i la ciutadania no tindrà dret a reclamar res en els tribunals.

El document obre també una greu inseguretat jurídica introduint l’article 158 bis, que obliga les pàgines d’enllaços a indicar clarament d’on treuen el dret a enllaçar a les obres. Per entendre’ns, la pàgina ha de penjar els permisos de què disposin sobre qualsevol contingut enllaçat, fins i tot fotografies. Això significaria que empreses com Google, amb la seva cercador d’imatges, haguéssin d’adjuntar a cada resultat els permisos corresponent, sol · licitats a cada autor. Cosa que pot esdevenir una greu
molèstia administratiu fins i tot per companyies degudament legitimades.

Les notificacions relacionades amb el punt anterior s’anunciaran en un futur tauler electrònic, que haurà de ser consultat per les empreses, en lloc de fer servir els canals de comunicació habituals. Això vol dir que les empreses han de ser les que verifiquin cada dia si han rebut o no una notificació, ja que en cas contrari se les donarà per notificades. A més, segons la disposició transitòria segona, mentre el tauler electrònic no estigui actiu (la qual cosa pot allargar tant de temps com l’Administració vulgui), les notificacions es realitzaran per edictes, anunciant-se físicament en algun tauler a Madrid. Cosa que, per descomptat, pràcticament impossibilita que una empresa pugui saber si té o no alguna notificació que afecti als seus interessos.

Finalment, després d’anys de lluita per part del moviment pirata a tot el món, el Reial decret dóna a entendre que l’intercanvi per comunicació pública queda emparat dins del dret a còpia privada, fet que seria digne de celebrar si no fos pels punts esmentats més amunt.

Des de Pirates de Catalunya volem denunciar que aquest Reial decret ve a empitjorar la situació actual, no només per la manca de transparència, sinó per l’absència de diàleg entre les diferents parts implicades, i lamentem que se segueixi atorgant a entitats com la SGAE, que ja han demostrat no ser capaços de gestionar de manera eficaç els drets i interessos de creadors i consumidors, el monopoli de gestió del nou dret que substituirà el cànon.

Pirates de Catalunya – PIRATA.CAT
https://pirates.cat
Facebook: http://facebook.com/pirates.cat
Twitter: @partit_pirata

Pirates de Catalunya filtra y denuncia el Real Decreto Ley de Propiedad Intelectual

Borrador del Real Decreto: https://pirates.cat/public/1207_borradorRDLey_EEGG_julio_2012.pdf

Pirates de Catalunya ha tenido acceso a un borrador de Real Decreto Ley por el cual se adoptan medidas urgentes en materia de propiedad intelectual. En otros términos, una reforma exprés de la Ley de Propiedad Intelectual, a escondidas, con alevosía y nocturnidad. Y no es para menos, ya que el texto presenta diferentes puntos que causan desconfianza.

Les adjuntamos el análisis de esta futura ley, realizado por diversos abogados de prestigio en asuntos de Propiedad Intelectual.

Tras una acción judicial dirigida por Josep Jover (candidato de Pirates de Catalunya el próximo 25N) en la que se declaró abusivo el canon digital, el Gobierno de España se ha visto obligado a efectuar una serie de modificaciones cosméticas a la ley actual, declarada ilegal por la justicia europea.

Aparecen cambios en el canon, que pasará a cobrarse de una partida presupuestaria, junto con la mayor dificultad que tendrán los autores para autogestionarse, sin olvidar otros retoques que disimulan el aumento de poder las entidades de gestión.

Es importante señalar que si el canon digital era abusivo (tal y como lo ha entendido la Justicia europea), este nuevo mecanismo lo es todavía más. Porque en vez de gravar dispositivos electrónicos, lo que se hace ahora es pagar a las entidades de gestión -como la SGAE- directamente con nuestros impuestos, a través de los Presupuestos Generales del Estado. Es decir, ahora pagaremos a estas entidades todos los habitantes de España, sin ningún tipo de diferenciación entre usuarios. Los impuestos de toda la ciudadanía estarán destinados a sufragar las actividades de esas entidades. Si el canon era indiscriminado, este sistema todavía es peor.

A pesar de la gravedad de pagar a la SGAE directamente de las arcas del Estado, el Real Decreto indica criterios de valoración muy ambiguos para el cálculo del nuevo “canon con otro nombre”. Como ejemplo, el “perjuicio efectivamente causado a los titulares”, criterio de complejo cálculo y que tampoco se detalla en el mismo. Lo que convierte en todavía más sangrante este asalto a las arcas públicas en tiempos de crisis.

El Real Decreto también dificultará que los autores autogestionen sus derechos, ya que se otorga a las entidades de gestión la exclusividad de hacer efectiva “la compensación equitativa y única”. Todo ello cuando la autogestión, en estos tiempos de desarrollo de nuevas tecnologías, puede resultar más eficiente y más respetuosa con los usuarios que la gestión -hasta ahora nefasta- realizada por entidades como la SGAE.

Además, el texto da respuesta a la previsible avalancha de demandas solicitando la devolución de un canon que, según las altas instancias europeas, era injusto y desproporcionado. Estas demandas, a día de hoy, podrían obtener respuesta positiva por parte de los jueces. Ello sin duda afectaría a las arcas de esas entidades de gestión que cobraron el canon sin tener derecho a ello (por ejemplo, a través de dispositivos usados con fines privados), y que se verían obligadas a pagar indemnizaciones sustanciosas. Diversos municipios y empresas han solicitado ya dicha devolución, entre ellas CaixaBank (la Caixa).

Para evitar que dichas acciones judiciales se lleven a cabo, el Gobierno cierra la puerta de la Justicia de forma tajante: la Disposición Transitoria Primera establece que cualquier pago de canon -justificado o no- realizado antes de 2012 no tendrá derecho a devolución alguna. Es decir, que las entidades de gestión se quedarán con las cantidades indebidamente cobradas y la ciudadanía no tendrá derecho a reclamar nada en los Tribunales.

El documento abre también una grave inseguridad jurídica introduciendo el artículo 158 bis, el cual obliga a las páginas de enlaces a indicar claramente de dónde sacan el derecho a enlazar a las obras. Para entendernos, la página debe colgar los permisos de que dispongan sobre cualquier contenido enlazado, incluso fotografías. Esto significaría que empresas como Google, con su buscador de imágenes, tuviesen que adjuntar a cada resultado los permisos correspondiente, solicitados a cada autor. Cosa que puede convertirse en un grave engorro administrativo incluso para compañías debidamente legitimadas.

Las notificaciones relacionadas con el punto anterior se anunciarán en un futuro tablón electrónico, que deberá ser consultado por las empresas, en lugar de usarse los canales de comunicación habituales. Esto significa que las empresas deberán ser las que verifiquen cada día si han recibido o no una notificación, ya que en caso contrario se las tendrá por notificadas. Además, según la Disposición Transitoria Segunda, mientras el tablón electrónico no esté activo (lo cual puede alargarse tanto tiempo como la Administración quiera), dichas notificaciones se realizarán por edictos, anunciándose físicamente en algún tablón en Madrid. Cosa que, por supuesto, prácticamente imposibilita que una empresa pueda saber si tiene o no alguna notificación que afecte a sus intereses.

Finalmente, tras años de lucha por parte del movimiento pirata en todo el mundo, el Real Decreto da a entender que el intercambio por comunicación pública queda amparado dentro del derecho a copia privada, hecho que sería digno de celebrar si no fuese por los puntos mencionados más arriba.

Desde Pirates de Catalunya queremos denunciar que este Real Decreto viene a empeorar la situación actual, no sólo por la falta de transparencia, sino por la ausencia de diálogo entre las diferentes partes implicadas; y lamentamos que se siga otorgando a entidades como la SGAE, quienes ya han demostrado no ser capaces de gestionar de forma eficaz los derechos e intereses de creadores y consumidores, el monopolio de gestión del nuevo derecho que sustituirá al canon.

Pirates de Catalunya – PIRATA.CAT
https://pirates.cat
Facebook: http://facebook.com/pirates.cat
Twitter: @partit_pirata

Desobediència digital

Pirates de Catalunya s’adhereix a la iniciativa promoguda per Hacktivistas contra la Llei Sinde, anomendada Wert de enlaces.

Wert de enlaces consisteix en què centenars de webs es posin d’acord per enllaçar una mateixa obra protegida per drets d’autor. El proper dia 1 de març entra en vigor la Llei Sinde, i l’autor, afí a la iniciativa, s’ha compromès a presentar una denúncia a la llista completa de webs que enllacin la seva obra.

Amb aquesta acció es pretén evidenciar la problemàtica que suposa la Llei Sinde, que obligarà la persona denunciada a triar entre admetre la seva culpabilitat (envers una acció que de fet és completament legal) retirant l’enllaç, o bé acceptar que el seu web serà bloquejat i censurat, sense ni tan sols un judici previ.

Així es posarà de relleu si aquesta llei serveix realment per a “evitar que grans pàgines d’enllaços, que obtenen milions en beneficis lucrant-se del treball dels altres, deixin de cometre delictes de propietat intel·lectual” o per contra, si s’utilitzarà per a censurar i amenaçar llocs web normals que simplement fan ús del que és el cor de la xarxa: l’enllaç.

Criminalitzar l’enllaç és atacar l’essència d’Internet: referenciar i compartir. Sense enllaços, la xarxa es fragmentarà i morirà.

La llei Sinde-Wert no criminalitza només els presumptes infractors, criminalitza també tots aquells qui els esmentin. Una empresa que ha estat enxampada per actes il·legals o bé un polític corrupte, podran demanar el tancament de llocs web que continguin fotografies amb el logotip de la companyia, per exemple. Això ja està passant a portals com Youtube.com, però ara ho tindrem a tota la resta de la xarxa.

Aquesta inseguretat jurídica no convida a la inversió en negocis a Internet des del nostre país. La possibilitat de veure tancar el seu negoci sense ni un judici previ farà que els emprenedors es vegin obligats a obrir les empreses en altres països, contractant serveis estrangers i perdent l’oportunitat de generar riquesa i llocs de treball locals en aquests moments de crisi.

La censura a Internet no és quelcom nou. Governs d’arreu del món (com ara Xina, Aràbia Saudita o Corea del Nord) porten anys restringint els continguts a què els seus ciutadans poden accedir, principalment per motius ideològics, tant de caire polític com religiós. De vegades s’usa la censura activa, mitjançant filtres controlats pel govern, i d’altres cops es fa servir la via coercitiva, amenaçant i denunciant aquells que no s’ajusten al cànon del govern.

A Pirates de Catalunya, defensem una Internet útil, plena, i de les persones. Una Internet lliure, no una Internet de la censura. Volem una Internet participativa, activa, i no una de consumidors passius que acabi convertint-se en la nova TV.

Us convidem a ajudar-nos a donar visibilitat a aquest greu atemptat contra els drets fonamentals que suposa la llei Sinde-Wert. Difoneu la campanya a les xarxes socials i parleu-ne amb amics i familiars!

Aquest és l’enllaç a l’obra protegida:

- Baixa’m

El text que acabes de llegir, si tot això continua, podria ser il·legal. Fins i tot podries cometre un delicte llegint-lo. O parlant-ne. Ho trobes raonable?

“Si una llei és injusta, hom no només té raó de desobeir-la, té la obligació de fer-ho.” (Thomas Jefferson)

El Parlament Europeu legalitza la censura a internet

Per Rick Falkvinge, fundador del primer Partit Pirata. Publicat al seu blog el 27 d’octubre de 2011.

Avui el Parlament Europeu ha votat si introduir censura als webs amb la intenció de combatre la pornografia infantil. El representant del Partit Pirata ha estat un dels dos únics representants que hi han votat en contra. La censura s’ha acabat aprovant.

Fotografia de Stefanie Miller.

Quan es tracta de la pornografia infantil, el tema està tan estigmatitzat, que es pressuposa que les persones renunciaran a qualsevol de les seves altres obligacions per tal de combatre-la, independentment de si els mètodes proposats són efectius i proporcionats, o no. No estic disposat a deixar de banda el meu deure de defensar la Convenció Europea sobre els Drets Humans, els drets dels periodistes de protegir les fonts, la llibertat d’expressió, la presumpció d’innocència i la tutela judicial efectiva. Tampoc hi està el nostre Membre del Parlament Europeu. Lamentablement, tots, menys un, de la resta d’europarlamentaris sí hi estaven.

Concretament, el debat es perverteix ràpidament. Si t’oposes a una llei que proclama la lluita contra la pornografia infantil, te n’assenyalen directament com a defensor i suggereixen que potser t’agradi i tot. Aquest tipus de comportament és detestable, deshonest i deliberadament manipulador. És perfectament possible, fins i tot prou raonable, detestar simultàniament i per igual la censura i la pornografi a infantil, i considerar completament intolerables ambdues coses.

Primer, els problemes amb la proposició de llei. Sabem que la censura és dolenta des de tots els punts de vista; ho vam aprendre fa segles. Canviar una normativa que existeix fa centúries, com permetre el matrimoni homosexual o legalitzar la marihuana, no és un gran problema, des del punt de vista legislatiu. Per contra, modificar el marc jurídic – com modificar les regles per admetre proves o restringir la llibertat d’expressió – és un gran què. Això és el que s’està fent aquí. Una llei és confrontada a la totalitat del marc legal existent, com si estiguessin al mateix nivell jurídic. I el marc legal de la llibertat d’expressió acaba de perdre.

Sincerament, el text de la proposta ha millorat una mica. Els textos previs deien que els estats membres havien de censurar els llocs web que continguessin aquest tipus de material, mentre que el nou text diu que poden fer-ho, després d’haver intentat tancar el servidor. Tot i això, no hi ha presumpció d’innocència, ni cap mena de supervisió judicial. No hi ha ni tan sols un fiscal implicat per a dur a terme la censura, encara menys un jutge. Si demà us censuressin, no tindríeu cap mena de drets; ningú no podria verificar de cap manera que no hi havia res incorrecte al vostre lloc web, només hi hauria la denúncia administrativa afirmant-ho.

Una civilització no es jutja per la seva eficiència legal o policial, sinó pels drets que dóna als seus pitjors enemics per a defensar-se contra acusacions d’haver violat aquesta mateixa llei.

Desafortunadament – i això realment em fa enfurismar – molta d’aquesta censura no està motivada en absolut per un interès cap als infants. El grup alemany MOGIS, per exemple, que és un grup de supervivents d’abusos infantils, està totalment en contra de cap mena de censura. El seu lema és “els crims s’han de castigar, no amagar”. Més aviat, una gran part de tot això està motivat per la indústria dels drets d’autor que utilitza la pornografia infantil com un cínic ariet per introduir la censura contra “altres crims”, en concret, violacions del seu monopoli de drets d’autor, en una fase següent. No m’ho estic inventant; és una estratègia explícita del grup de pressió dels drets d’autor.

En altres paraules, només per a deixar-ho ben clar, el grup de pressió dels drets d’autor s’està gastant milions i milions per a promoure lleis que amaguin explícitament crims terribles contra els infants, simplement per a poder restringir la llibertat d’expressió i introduir la censura per a protegir els seus monopolis neomercantilistes. No hi ha paraules que puguin descriure el meu despreci per aquests fets. Vàrem veure un exemple d’això a les notícies d’ahir, quan British Telecom va rebre l’ordre d’un jutjat de fer servir el seu filtre parental per a protegir els monopolis de drets d’autor i censurar el lloc Newzbin2. Aquí ho teniu, davant vostre.

Tornant a la llei del Parlament Europeu d’avui, aquesta té molts altres problemes. No només criminalitza l’abús infantil real, sinó que també l’art de ficció que pugui ser vist com que representa abús infantil, fins i tot encara que aquest mai no hagi arribat a succeir. Veure un ridícul dibuix de la Lisa Simpson en ple acte sexual o, fins i tot, aquella interpretació del logotip de les olimpíades de Londres 2012, us podria identificar com un delinqüent sexual. Us sembla raonable? De veritat? Això el que fa és carregar aquest problema real amb una legislació plena de burla, paròdia i desproporció – adjectius més que merescuts. Sí, l’abús infantil és un problema real. Així que no el tractem de manera estúpida.

Així mateix, un bon nombre de grups de pressió estan fent servir l’estigmatització d’aquest assumpte per a fer-nos empassar la seva moral religiosa als altres. No puc dir com actua fora de Suècia el grup fonamentalista cristià ECPAT però, en aquest país, intenten confondre de manera deliberada els conceptes de sexe saludable i legal després de l’edat de consentiment (15) amb l’abús infantil, utilitzant l’abús dels nens petits com a arma contra els adolescents per a fer-los avergonyir-se o sentir-se culpables pel que els adolescents sempre acaben fent a mida que es converteixen en adults. No es pot caure més baix, crec jo, i aquest grup té molt a dir en la legislació sobre aquest tema. ECPAT ha portat el tema tan lluny a Suècia, que ara et poden engarjolar per tenir fotografies sense roba de tu mateix de quan tenies menys de 18 anys, ja que guardar aquestes fotos teves “viola els infants com a comunitat”, des del seu punt de vista — el qual han aconseguit introduir a la legislació.

De veritat. Tots detestem i odiem el maltractament infantil. Però creieu que això —això— realment té cap sentit?

Després de tot, m’agradaria que algú pensés en els infants i en les seves llibertats civils futures, en lloc de fer servir mainada indefensa per a promoure els seus objectius o dogmes.

La proposta de censura es va aprovar amb 541 vots a favor, 2 en contra i 31 abstencions. Christian Engström, representant al Parlament Europeu, té més informació.

El P2P y las salas de cine

Una Investigación sugiere que el P2P de películas puede tener un efecto positivo sobre la asistencia a salas de exibición cinematográfica.
[artículo original]

Esta es una interesante investigación a añadir a la creciente cantidad de datos que tratan de dilucidar los impactos, positivos o negativos, de las descargas P2P de películas y similares. La US General Accounting Office ya realizó un amplio estudio en el año 2009 y fue incapaz de ofrecer resultados concluyentes sobre los efectos positivos o negativos de las descargas. Seguidamente podéis leer un resumen del artículo en cuestión.

En este artículo estimamos el efecto global de la piratería sobre los ingresos de la industria cinematográfica, utilizando un modelo de efectos fijos y el método de los mínimos cuadrados en dos etapas (2SLS) en el análisis de los datos sobre ventas de películas, precios de las entradas, audiencia en la TV por cable y las tasas de piratería de películas, música y software en 20 países durante 6 años (1999-2004). Los resultados nos indican que la piratería de películas tiene un efecto positivo sobre el incremento de la asistencia a las salas cinematográficas.

Este no deja de ser un resultado sorprendente, que choca con la postura, prevalente en Hollywood, de instar al cierre de sitios de descargas P2P, tales como The Pirate Bay. Lo que también me ha sorprendido del estudio en cuestión es que se ha realizado utilizando modelos matemáticos.

Para la realización del estudio, lo primero que se hizo fué desarrollar un modelo matemático mediante la modificación del modelo elaborado por Hui y Png para la pirateria musical. El modelo matemático utilizado nos mostraba la relación entre la tasa de pirateria y el precio de las entradas al cine, las diferencias de calidad entre la película en el cine y la película pirateada y el costo de la copia pirata. Los datos fueron analizados utilizando el modelo de efectos fijos y el de los mínimos cuadrados en dos etapas (2SLS). Aunque no se estimó cada impacto, negativo o positivo, de las copias pirata sobre la industria de exibición cinematográfica, si se calculó el impacto global resultado de la sustitución entre el impacto positivo y el negativo de la pirateria. Los resultados nos muestran que el impacto global de la pirateria es ligeramente positivo. Ello implica, en contra de lo que se podría pensar, que las salas de exhibición cinematográfica resultan beneficiadas, aunque sea en muy pequeña escala, por la piratería de películas.

¿A qué puede ser debida esta extraña relación? Los autores nos sugieren una causa:

El positivo impacto de la piratería sobre el negocio de la exhibición cinematográfica puede explicarse, de forma intuitiva, por el efecto de comunicación denominado “boca-oído”. Las personas suelen plantearse qué películas vale la pena ir a ver, sobre todo debido a las limitaciones de tiempo a que suelen verse sometidas. Con el fin de acertar en la decisión, la gente suele utilizar la información que les proporcionan aquellas personas que ya han visto alguna de las películas que consideraban ir a ver. Y estas personas de las que se informan pueden haber visto la película tanto de una fuente “legal” como de una fuente “pirata”. Sea cual sea la fuente, la información que transmiten afectará la decisión de quién aún no ha visto la película. Si la información obtenida por la comunicación “boca-oído” es positiva, la piratería de películas puede influir en un incremento en la asistencia a las salas de exhibición cinematográfica.

Sin embargo, como nos señalan los mismos autores, el estudio tiene unas cuantas limitaciones. Una de estas limitaciones, importante, es que el modelo utilizado se basa en tasas de piratería estimadas y este tipo de datos suelen ser poco fiables. Además, los datos fiables que se han proporcionado al modelo no provienen de los países con un mayor consumo de cine, como pueden ser los EEUU, Gran Bretaña y Japón. Ello nos lleva a considerar que es difícil sacar conclusiones definitivas; sin embargo, puesto que el estudio comprende a 20 países, no pueden pasarse por alto sus resultados.

Sung Wook Ji (2007). Piracy Impact on the Theatrical Movie Industry
Artículo presentado en el congreso anual de la International Communication Association, TBA, San Francisco, CA Online

Ressenya d’Antoni Serra Devecchi

Creative Commons, Europeana i Biblioteca de Michigan

L’any 1976 el 94è Congrés dels Estats Units aprova el Copyright Act. Aquest dret atorga al propietari dos tipus de drets: el dret a copiar i explotar l’obra subjecta a aquest dret i el dret a prevenir que qualsevol pugui copiar aquesta obra sense el permís explícit de l’autor. Normalment aquest dret s’estén des de la creació de l’obra fins 70 anys després de la mort de l’autor (aquest període pot variar depenen de la legislació vigent del país on s’aplica, però normalment sempre és anys després de la mort de l’autor que en teoria es beneficia d’aquest dret).

Biblioteca del Congrés dels EEUU: els drets d’autor estan destruint els registres sonors històrics

Creieu que només els “pirates” i els “tot de franc” s’oposen a les lleis actuals de drets d’autor? Doneu-li una altra volta: fins i tot a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units se li ha acabat la paciència. El motiu és la conservació dels enregistrament d’àudio i, en un extens i profund estudi de 181 pàgines, la Biblioteca del Congrés conclou que, a banda de les complicacions tècniques, les lleis de drets d’autor dels EE.UU. fan que sigui pràcticament impossible que ningú preservi enregistraments sonors. El resultat de l’informe és realment pessimista.

S’ha trigat 10 anys a confeccionar aquest detallat i profund informe, que va ser promogut dins de la National Recording Preservation Act de l’any 2000. El seu objectiu era informar el Congrés nord-americà de l’estat de conservació dels enregistraments sonors, els problemes que s’han trobat en el procés, quina mena de procediments calen per a la seva conservació, etc. El tema pinta, com a mínim, molt malament.