Pirates de Catalunya llença aquest matí una campanya informativa sobre els deutes dels partits polítics amb les caixes d’estalvis, a través de Twitter, utilitzant el hashtag #diguesPROU.
Al llarg del dia anirem publicant les dades a Twitter i a la pàgina de Facebook. Donarem les dades desglossades per caixes i partits, i al final del dia comunicarem el total de cadascun d’ells i quin és el més endeutat.
Pirates de Catalunya no té deutes amb ningú. Ens financem 100% amb donacions de particulars. A més, estem en contra de les subvencions a partits i sindicats, i ara mateix s’està decidint a l’SPC què fer amb els diners d’una eventual subvenció per obtenir representació parlamentària. De moment, la voluntat majoritària és dedicar aquest pressupost a proveir d’eines de participació ciutadana a ONGs i moviments socials.
Defensem la transparència total de les institucions i la participació directa de les persones en la presa de decisions, i prediquem amb l’exemple. Els nostres comptes i factures estan disponibles a https://pirates.cat/comptes perquè qualsevol pugui consultar-los, i utilitzem un sistema de votació online per prendre decisions relatives al partit https://xifrat.pirates.cat
Un avanç de les dades: els partits polítics de tota Espanya tenien deutes per valor de 103.794.065€ a finals del 2011 amb diverses caixes d’estalvis. Al capdavant, La Caixa, amb més de 35M €, seguida de BBK, amb més de 15M €. Caixa Catalunya es troba en la tercera posició, amb gairebé 8M €.
Per partits polítics que es presenten al 25 de novembre, CiU encapçala la llista amb 27.952.056€, seguit de IU-Verdes-ICV amb 12.837.973€, PP amb 5.982.340€, PSC amb 1.284.960 € i ERC amb 672.660€.
Segueix el hashtag #diguesPROU per mantenir-te informat i fes RT perquè la informació arribi al màxim de gent possible! Estigues atent a les publicacions de Facebook, i comparteix!
Ells parlen dels teus deutes, avui parlarem nosaltres dels seus. I veurem qui ha viscut per sobre de les seves possibilitats.
Pirates de Catalunya lanza esta mañana una campaña informativa sobre las deudas de los partidos políticos con las cajas de ahorros, a través de Twitter, utilizando el hashtag #diguesPROU
A lo largo del día iremos publicando los datos en Twitter y en la página de Facebook. Daremos los datos desglosados por cajas y partidos, y al final del día comunicaremos el total de cada uno de ellos y cuál es el más endeudado.
Pirates de Catalunya no tiene deudas con nadie. Nos financiamos 100% con donaciones de particulares. Además, estamos en contra de las subvenciones a partidos y sindicatos, y ahora mismo se está decidiendo en el SPC qué hacer con el dinero de una eventual subvención por obtener representación parlamentaria. De momento, la voluntad mayoritaria es dedicar ese presupuesto a proveer de herramientas de participación ciudadana a ONGs y movimientos sociales.
Defendemos la transparencia total de las instituciones y la participación directa de las personas en la toma de decisiones, y predicamos con el ejemplo. Nuestras cuentas y facturas están disponibles en https://pirates.cat/comptes para que cualquiera pueda consultarlas, y utilizamos un sistema de votación online para tomar decisiones relativas al partido https://xifrat.pirates.cat
Un avance de los datos: los partidos políticos de toda España debían 103.794.065€ a finales del 2011 a diversas cajas de ahorros. A la cabeza, La Caixa, con más de 35M €, seguida de BBK, con más de 15M €. Caixa Catalunya se encuentra en la tercera posición, con casi 8M €.
Por partidos políticos que se presentan al 25 de noviembre, CiU encabeza la lista con 27.952.056 €, seguido de IU-Verdes-ICV con 12.837.973 €, PP con 5.982.340 €, PSC con 1.284.960 € y ERC con 672.660 €.
¡Sigue el hashtag #diguesPROU para mantenerte informado y haz RT para que la información llegue al máximo de gente posible! Estate atento a las publicaciones en Facebook, ¡y comparte!
Ellos hablan de tus deudas, hoy hablaremos nosotros de las suyas. Y veremos quién ha vivido por encima de sus posibilidades.
El primero corresponde a la Disposición Adicional Primera, que vuelve a decir que no se puede reclamar retroactivamente el canon digital. Esta disposición es idéntica, letra a letra que la misma disposición del documento filtrado por Pirates de Catalunya y que más tarde el Ministerio aseguró que no era el documento con el que estaban trabajando. El hecho de impedir la reclamación de este canon, indebidamente recaudado, a administraciones, empresarios y autónomos es execrable, y consideramos que el Gobierno debería buscar otras opciones.
Segundo hecho, destaca la asignación de sólo cinco millones de euros en concepto de Canon Digital, en la Disposición Transitoria Segunda, cuando esta cantidad está muy lejos de los cien millones que las entidades de gestión consideraban una injusticia y que no les era suficiente. No hemos visto que ninguna entidad de gestión haya protestado. ¿Dónde estaba el injusto?
El tercer hecho lo encontramos en el artículo cuarto del Decreto Ley, donde se pone en manos de la Dirección General de Política e Industrias Culturales y del Libro la determinación anual del canon digital. Esta es una dirección general encargada, principalmente de las relaciones con los editores de prensa y libros. Los artistas plásticos, cineastas y músicos poco tienen que ver con ésta.Han quedado apartados.
Cuarto hecho, también destacar que el método de cálculo y reparto ha olvidado elementos tan esenciales como la seguridad jurídica o los consumidores, como ya avanzábamos en nuestra filtración anterior.
A mayor abundamientom y en la misma línea, la opinión del Abogado General, en su informe, señalaba::
161. Los titulares de los derechos que deben percibir una compensación equitativa conforme al artículo 5, apartado 2, letra b), de la Directiva 2001/29 son todas aquellas personas cuyo derecho exclusivo de reproducción contemplado en el artículo 2 de dicha Directiva se vea afectado por la autorización, no sujeta a permiso, de copia privada.
Si examinamos la lista cerrada del artículo 2 de la directiva 29/2001,los editores no constan ni han formado nunca parte de la misma. Sólo constan en el literal del artículo, sujetos a derecho de reproducción por copia privada, los autores y productores, pero no la figura del editor, cuando éste no es productor de la obra al mismo tiempo.
Si miramos la norma española, veremos que los editores, que no están recogidos en el artículo ya mencionado de la directiva, vienen cobrando de forma ilegal el 45% de la compensación equitativa correspondiente a obras publicadas en forma de libros y asimilados en base al antiguo artículo 36 delRD 1424/1992, que debería interpretarse como contrario a la directiva desde el 22 de diciembre de 2002, momento de su publicación en el BOE.
Así, no sólo el decreto ley les reconoce derechos de cobro, sino que pone el canon digital en sus manos, la de los editores.
Vistos estos hechos, no podemos evitar preguntarnos qué motivos hay detrás de gestionar esta reforma de forma completamente opaca y de otorgar la gestión del canon digital a una entidad que, según la misma normativa europea que lo regula, no tiene nada a ver a priori.
Fa poc ens va arribar un correu a la nostra adreça de contacte, preguntant-nos quin és el nostre somni. Bona pregunta, millor resposta: somiem amb una societat més lliure, transparent, oberta i participativa però per arribar-hi abans hem de rescatar la democràcia.
Però, com ho podem fer? Comencem per mirar països on s’han produït canvis. I això ens porta, entre altres, a Islàndia. Un petit país que ha esdevingut referent del que pot assolir la ciutadania, fora i dins de les institucions. El camí no és fàcil i les coses no sempre surten com esperem, però l’important és continuar caminant cap als nostres objectius.
Islàndia està en el camí d’assolir la societat amb transparència que volem, on els governs no puguin amagar cap factura, ni afavorir als seus amics. Amb participació, on la ciutadania pugui construir i proposar noves legislacions o reformar les vigents. I oberta, on no existeixi discriminació; lliure, on el coneixement pugui ser compartit i es promogui el procomú, així com garantir la llibertat d’expressió i opinió, a tots els mitjans disponibles.
Però res millor que sentir-ho d’una veu propera. I islandesa. A continuació trobareu la xerrada* de Birgitta Jónsdóttir a la trobada a Barcelona dels pirates europeus, amb transcripció a continuació (dura uns 30 minuts), diputada del parlament i fundadora del Partit Pirata Islandès. I és que el somni pirata és una Catalunya a la islandesa.
* Nota: els subtítols comencen cap al minut 1:40. Perdoneu el so dels primers minuts, van haver-hi problemes tècnics, resolts sobre la marxa.
Si el 99% vol reclamar el nostre poder, les nostres societats, hem de començar per algun lloc. Un important primer pas és tallar els vincles entre les corporacions i l’Estat fent el procés de legislar més transparent i accessible per tothom que es preocupi d’esbrinar-ho o de contribuir-hi.
Hem de saber de què està feta la “botifarra” legislativa; el monopoli dels lobbies corporativistes ha d’acabar, especialment quan fa referència a lleis que regulen la banca i Internet.
La nació islandesa només compta amb 311.000 ànimes, amb una estructura burocràtica relativament petita i es pot moure més ràpidament que en altres països. Molts han vist Islàndia com el país ideal per experimentar noves solucions en una era de transformacions.
Hem tingut la primera revolució després del col·lapse financer de 2008. Degut a una manca de transparència, corrupció i nepotisme, Islàndia va tenir el tercer major col·lapse financer de la història, i ens va impactar profundament.
El poble islandès va adonar-se que tot allò en què confiàvem ens havia fallat. Una de les moltes demandes durant les protestes que varen seguir i que van dur a desfer-se del govern, del gestor del banc central i del cap de l’autoritat financera va ser que poguéssim reescriure la constitució. “Nosaltres” entés com el 99%, no els polítics que ens varen fallar.
Una altra demanda va ser que hauríem de tenir autèntiques eines democràtiques, com per ser capaços de convocar directament un referèndum nacional i disoldre el parlament.
En 2007, segons l’ONU, Islàndia era el país més desenvolupat del món. En 2010 vàrem baixar fins la posició 17ª en l’informe director de l’ONU.
Erem, segons l’organització Transparència Internacional, el país menys corrupte del món en 2005. Irònicament, encara som entre els països menys corruptes del món en aquesta estranya llista. Potser això es degui al fet que a Islàndia, així com en altres nacions dites democràtiques, les coses mai se les anomeni pel seu nom.
A la corrupció corporativa cap a partits polítics se l’anomena patrocini. Als mitjans controlats pel govern o per les corporacions se’ls anomena premsa lliure. A la propaganda se l’anomena informació. El feixisme és el matrimoni perfecte entre les corporacions i l’Estat.
Corpocràcia és deutecràcia.
Ens han dit que necessitem corpocràcia per tal de tenir democràcia, quan de fet va ser Mussolini qui primer va definir el seu model polític com a corpocràcia abans que ell mateix l’anomenés feixisme.
La democràcia s’ha transformat en una dictadura amb molts personatges que ens han fet creure que ens representen, gràcies a gent que sap parlar bé i als “assessors d’imatge”.
El malson orwellià de 1984 ja és aquí i l’experiència i l’experiment islandesos podrien establir una norma com a exemple de com podríem transformar les nostres democràcies tornant a allò que la paraula realment implica: el poder del poble.
Podem començar anomenant les coses pel seu nom i crear les eines per tal de retornar al poble la responsabilitat de controlar les societats.
Com pot ser doncs, que Islàndia hagi passat de ser el país més desenvolupat, menys corrupte segons estàndards internacionals, fins a ser un dels països amb el pitjor col·lapse financer?
En els anys 2002 i 2003, sota el mandat del Primer Ministre del moment Davíð Oddson, antic líder del Partit de la Independència (en el govern durant 18 anys sense interrupcions), dos bancs islandesos van ser privatitzats:
Landsbanki, el més gran d’Islàndia, i Búnaðarbanki, un relativament més petit. Els bancs havien de ser suposadament venuts a inversors estrangers amb experiència en el sector bancari i inversions estrangeres. Tanmateix, tot va anar terriblement malament.
Els bancs varen ser venuts a gent amb estrets vincles amb els partits polítics amb major implantació a Islàndia. Molts ho varen justificar al·legant que els compradors estaven aportant molts diners a l’economia islandesa.
Va ser una mentida de la qual molt pocs en saberen res fins 2010 quan l’informe que determinava els fets, a càrrec del comitè especial designat pel parlament per investigar que va passar realment com a conseqüència del col·lapse financer a Islàndia, va ser publicat.
En aquest, els fets mostraven que els qui compraren els dos bancs mai varen pagar res, ja que crearen un sofisticat esquema de ponzi on es donaren entre ells préstecs en concepte de bestreta a cada banc.
Els anys del boom varen resultar ser una farsa, tot basat en decepcions similars al funcionament intern d’Enron. Els mitjans controlats pel govern i les corporacions varen fer el seu joc de llums i efectes i la nació s’oblidà que no es regalen duros a 4 pessetes.
La majoria del poble islandès volia creure desesperadament en el miratge de recursos il·limitats, que varen recompensar el creixent esperit neo-con del Partit per la Independència votant per ells un cop i un altre, malgrat les veus que arribaven des de fora intentant advertir-nos que que tot allò acabaria caient-nos al damunt.
Hi ha hagut molts mites sobre Islàndia i com vàrem gestionar la crisi. Potser la major mentida és que el govern durant el crash va decidir no rescatar els bancs per obra i gràcia de la seva generositat.
La realitat va ser que ningú va voler deixar diners al govern islandès per rescatar els bancs. Malgrat que això va ser una benedicció, varem quedar a la sort del FMI (Fills de Mala mare Internacional), per si el govern no havia aconseguit generar prou deute encara preparaven el rescat dels bancs.
El nou govern islandès va ser forçat a cedir i no caure en una presó de deute per les pròximes generacions a través de la nacionalització del deute privat.
Va ser la nació, amb les seves eines, qui va aturar aquesta perillosa via cap a l’autodestrucció. Reclamant un referèndum nacional sobre el tema d’Icesave i rebutjant assumir més deute estranger del que realment podríem acceptar, ara som camí a la recuperació.
Com activista, desenvolupadora web i poetessa, mai vaig somniar ser política i tampoc mai he volgut ser part d’un partit polític. Això havia de canviar en aquests temps excepcionals.
Vaig ajudar a crear un moviment polític a partir dels diversos moviments promoguts pel poble com a resultat de la crisi. Oficialment, vàrem ser creats vuit setmanes abans de les eleccions i basàvem la nostra estructura en l’horitzontalitat i el consens.
No teníem líders, sinó portaveus rotatoris; no ens definíem ni com a esquerres ni dretes sinó entorn a una agenda basada en la reforma democràtica, la transparència i el rescat del poble, no pas dels bancs.
Vàrem prometre que ningú romandría en el parlament més enllà de vuit anys i que el nostre moviment es disoldria si els nostres objectius no s’assolien en vuit anys.
No teníem diners, ni experts; erem tan sols gent ordinària que ja en teníem prou i que necessitàvem tenir poder tant dins el sistema com fora d’ell. Vàrem obtenir el 7% dels vots i quatre dels nostres varen entrar a la gola del llop.
Moltes grans coses han passat a Islàndia d’ençà el nostre xoc allà en 2008.
La nostra constitució ha estat reescrita pel poble i per al poble. Una constitució és una important reflex del tipus de societat que la gent vol per viure-hi. És l’acord social.
Un cop sigui aprovada, la nostra nova constitució ens durà més poder pel poble i ens donarà les eines adients per restringir aquells que governen.
La constitució va ser creada per un miler de persones escollides a l’atzar a partir del registre nacional. Vàrem escollir 25 persones perquè posessin en paraules la seva visió.
La nova constitució es troba ara al parlament. Si la constitució és aprovada, el Moviment haurà aconseguit pràcticament tot el que es proposava fer.
La nostra agenda va ser escrita en diverses plataformes obertes; la democràcia directa és el principal nord de la nostra brúixola política en tot allò que fem. Però Tenir les eines per la democràcia directa no és suficient.
Hem de trobar vies per inspirar el públic a participar en la co-creació de la realitat en la qual volen viure. Això tan sols pot donar-se fent la democràcia directa més local. Així, la gent sentirà l’impacte directe de la seva aportació.
No ens calen grans sistemes, necessitem reduir-los de manera que puguin servir-nos realment i que puguem veritablement donar-los forma.
La capital, Reykjavík, ha llançat una plataforma de democràcia directa, on qualsevol pot fer suggeriments en un fòrum comunitari sobre coses que volen que es facin a la ciutat. Cada mes, l’Ajuntament ha d’agafar els cinc primers suggeriments i estudiar-los.
El següent pas és tenir un sistema similar en el parlament, i el lògic pas següent és tenir el mateix sistema pels ministeris.
A partir de converses que he tingut amb gent de tot el món és evident que tots estem alineats. Tots els sistemes han fallat: la banca, l’educació, la salut, socialment, políticament.
El més lògic seria començar de zero amb un sistema fresc basat en valors diferents al consumisme, que maximitza els beneficis i l’autodestrucció.
Som forts, el poder és nostre: som molts, ells són pocs.
Vivim en temps de crisi. Donem la benvinguda a aquest temps, l’únic temps on els canvis reals són possibles gràcies a les masses.
Les ideologies de la vella escola dels polítics, els mitjans, els sistemes monetaris, les corporacions i totes les estructures conegudes són en estat de transformació. S’estan esfondrant.
És hora de canvis fonamentals a tots nivells, hem d’aprofitar aquest moment. Perquè aquest és EL moment. Ara seguir la meva intuïció de polític té més sentit per a mi que la rivalitat i manipulació de les ideologies d’esquerres i dretes.
La ideologia correcta o incorrecta del vell món, simplement, ha estat superada. Ja no tenim parlaments forts que connectin directament el públic general i aquells qui prenen decisions.
Tenim polítics que anomenem “professionals” però que són ben lluny de la realitat que la majoria vivim. Partits i polítics són sovint un matrimoni poc saludable amb les corporacions i la corrupció creix amb força a l’arena política de tot el món.
Molts governs i polítics parlen de transparència, encara que la política i les lleis es facin embolcallades en el secretisme.
El ministre holandès d’Interior va dir en un discurs durant el dia de la premsa lliure d’aquest any: “Legislar és com una botifarra, ningú vol saber què hi porta dins”.
Es referia a l’elevat preu que té la Llei per la Llibertat de la Informació, i suggeria que els periodistes no haurien de preguntar tan sovint per informació governamental.
Les seves paraules plantegen un dels problemes clau de les nostres democràcies: massa gent es despreocupa del que hi ha dins la “botifarra”, ni els anomenats legisladors, els parlamentaris.
Quan tot es col·lapsà a Islàndia, al 2008, vaig sentir que dins d’aquesta crisi s’hi trobava una increïble oportunitat de canvi.
A Islàndia estem creant un refugi per a la llibertat d’informació. Perquè la informació us farà lliures i per tant hauria de ser lliure per poder-hi accedir tothom. Vàrem anar a la recerca de les millors possibles lleis d’arreu del món que asseguressin la llibertat d’expressió i la informació.
Basant les nostres lleis en lleis que ja s’havien demostrat prou fortes per resistir atacs d’aquells que ens volen vivint en un món amb menor flux d’informació sobre el costat fosc de polítics, corporacions internacionals, guerra i opressió.
La informació ja no té fronteres. Vivim en un món on els super poders volen posar lleis de censura global a internet. Hem d’anar un pas per davant d’ells.
Vaig sumar-me a Wikileaks al 2009 perquè crec que és increïblement important que hi hagi llocs en el nostre món on els informants i fonts puguin sentir-se segurs per dipositar-hi importants documents que els governs i corporacions volen ocultar-nos.
L’atac a Wikileaks des de la primera vegada que es va empènyer als principals mitjans de comunicació a l’abril de 2010 quan vaig participar en la preparació i coproducció del vídeo de l’Iraq, mostrant els pilots dels helicòpters disparant als periodistes i a la població civil, ha estat un atac als nostres drets a tenir accés a la informació que ha de pertànyer al domini públic.
Molts de nosaltres venim de nacions que o eren part o van donar suport a les guerres a l’Afganistan i l’Iraq. Quan se succeeixen crims de guerra hi ha informació a la qual hem de tenir accés per tal de prendre decisions informades per a les accions futures.
Els registres de la guerra de l’Iraq, els registres de la guerra de l’Afganistan, els arxius de Guantánamo, els arxius espies, els cables diplomàtics són informació crítica que ha fet del nostre món una mica més comprensible i ha donat a molta gent inspiració per actuar.
Estic a favor de Wikileaks i qualsevol altre lloc de filtracions que albergui una plataforma segura per a les fonts de filtracions sobre el comportament criminal de les empreses, l’Estat o l’exèrcit.
Mai hem de perdre de vista el fet que el que WikiLeaks va fer i fa és actuar simplement com un intermediari entre la font i el periodista o el públic en general. Si cau, el següent en la llista són els periodistes i mitjans de comunicació que s’atreveixen a publicar la veritat.
Però recordem també que, encara que WikiLeaks fos enderrocat, hi haurà molts més. Van crear una nova cultura de burlar-se de la legió d’advocats de les grans corporacions multinacionals i dictadors.
Continuem, més intel·ligents que ells estant sempre un pas per davant seu.
Ara, l’objectiu de la iniciativa islandesa de modernització de medis (IMMI), és fer exactament això, i un cop estigui complet, farà possible que els periodistes d’investigació d’arreu del món publiquin les seves històries si estan amenaçats per ordres de mordassa als seus països.
Tothom hauria de tenir accés lliure a la informació, en el nostre món no hi ha d’haver ordres de mordassa ni restricció prèvia. IMMI proporcionarà un escut contra això.
Hem de tenir un refugi per a aquells que estan disposats a arriscar les seves vides per escriure notícies o blocs sobre les coses del seu propi entorn, encara que no fóssim capaços de salvar-los del risc que assumeixen, podríem almenys assegurar-nos que no podran eliminar les seves històries d’Internet, no importa quines.
La meva esperança és que la IMMI es transformarà en la Iniciativa Internacional de Modernització de Medis perquè cada dia les llibertats que desitja protegir amb això s’estan erosionant a un ritme alarmant.
Gent de tot el món ha estat seguint el procés d’aprovació de la IMMI a llei, incloent a eurodiputats al Parlament Europeu i hem tingut èxits pressionant la idea a través d’una visió per tenir en el futur un conjunt de lleis semblant a tota la UE.
L’Eurocambra va aprovar una resolució el 14 de març d’aquest any en relació amb l’informe de situació de 2011 sobre Islàndia on s’afirma el següent:
Reitera el seu suport a la Iniciativa Islandesa de Modernització de Medis (IMMI) i s’interessa per la seva transposició a la legislació i pràctica judicial, el que permet tant a Islàndia com a la Unió Europea per posicionar fortament en matèria de protecció jurídica a la llibertat d’expressió i d’informació.
Ara, vull remarcar que no hem presentat totes les lleis, proposta del Parlament vol dir que el parlament li està dient al govern el que ha de fer. Va ser el que el parlament Islandès va fer amb IMMI, tots els que van votar van dir sí.
Actualment estem treballant en l’escriptura de les 10 lleis diferents amb el ministeri en càrrec i algunes de les lleis ja han estat aprovades o debatudes al parlament.
Les següents lleis que presentarem al parlament en el proper mes o així són les lleis de protecció de filtracions i de limitació de la censura prèvia.
Nosaltres, els humans, hem fet tot tan complex i gran, potser és hora de tornar a formes més simples, formes més auto-sostenibles, podem fer que en aprendre l’un de l’altre, ajudant els uns als altres tant a nivell local com a nivell mundial i recordant que nosaltres, com a individus podem canviar el món, i ara és el moment de fer un pas endavant assumiu aquest repte i sigueu l’agent del canvi.
No cal esperar que altres ho facin, el vostre temps per marcar la diferència ha arribat! Perquè la gent ordinària com nosaltres puguem co-crear la nostra societat hem de tenir les eines democràtiques per fer-ho.
La gent ha d’entrar en els parlaments per canviar les lleis perquè tots puguem tenir el poder que legítimament ens correspon, per impactar la nostra societat i pressionar als governants perquè treballin per a nosaltres, no per l’elit.
Una de les raons per les quals és tan important per als grups obtenir representants en el poder és que és molt més fàcil cridar l’atenció dels mitjans de comunicació sobre les seves causes, i és molt útil per poder abordar o parlar amb els ministres i altres parlamentaris sobre qüestions importants sense demora. Arracono els ministres a la cafeteria. És molt pràctic.
Quan estava treballant com a activista un dels desafiaments més durs era aconseguir l’atenció a la causa tant dels mitjans com de la gent en el poder, aconseguir realitzar alguns canvis era gairebé impossible.
Ara que tinc una millor comprensió de com funcionen les coses en el cos legislatiu tinc moltes més possibilitats d’ajudar a altres activistes i el públic en general per cridar l’atenció i fins i tot aconseguir canvis legislatius i resolucions sobre temes que els preocupen.
El que ara podria semblar impossible podria ser molt factible demà, perquè estem experimentant canvis molt ràpids a tots els nivells.
Així que us animo a començar a definir l’esborrany del futur en què voleu viure, sigueu apassionats de la vostra causa i de creure que tot és possible, els errors d’avui podrien convertir-se en èxits del demà.
Però el més important si teniu l’oportunitat de treballar en el ventre de la bèstia és que no sigueu com ells, escolteu el vostre cor, escolteu la vostra intuïció i sigueu impecables amb les vostres paraules.
I finalment, que no us importi perdre vostre lloc en el poder. Un dels resultats més positius de la nostra crisi a Islàndia és la reescriptura de la nostra constitució.
La raó principal per la qual vaig ajudar a crear un moviment polític arran de la crisi va ser la creació de les eines perquè el públic en general pugui influir en la redacció de lleis i també per inspirar la gent a formar part de la presa de decisions.
L’objectiu principal era tenir la nostra vella constitució de copia-i-enganxa danesa reescrita pel poble d’Islàndia. Aquest procés ha tingut lloc i s’ha lliurat al Parlament d’Islàndia, un projecte de llei escrit per la gent que nosaltres vam triar per ajudar-nos.
El comitè constitucional va encoratjar al públic en general a formar part del procés de diverses maneres tals com animar a la gent a comentar cada nou segment mitjançant el sistema de comentaris de Facebook. El 80% dels islandesos de més de 13 anys d’edat són a Facebook.
La nova Constitució inclou algunes lleis de llibertat d’informació i expressió bastant impressionants. Es protegeixen les fonts i és l’únic esborrany de llei constitucional amb el següent:
Els poders públics han de garantir les condicions per a un diàleg obert i un discurs informat.
L’accés a Internet i les tecnologies d’informació no està limitat a menys que per una sentència judicial i lligada a les mateixes condicions que s’apliquen als límits de l’expressió de l’opinió.
Tenim una baralla molt seriosa en fer una llei d’això, però en el pròxim mes es votarà, a finals d’octubre. Espero que per l’any 2013 tinguem una constitució que sigui el que la nació unida va somiar fet realitat. Un acord sobre el tipus de societat que volem per viure junts.
Crec que potser totes les nacions haurien de permetre que cada generació aporti alguna cosa a la constitució perquè és una plataforma genial per a un debat sa sobre el que imaginem com societats unides.
Jo sóc una hacker al parlament, vaig entrar al sistema per tal d’entendre com funciona i la meva conclusió és clara:
Instal·lar un nou sistema amb una nova forma de democràcia del futur, on ens passem de la democràcia dictatorial amb alguns líders representatius a la responsabilitat directa de la democràcia directa líquida.
I vull donar-li les gràcies a tots els pirates, els meus estimats pirates.
M’he convertit en un pirata jo mateixa, estic establint el Partit Pirata a Islàndia i poder dissoldre el Moviment de tres anys, l’any següent.
Sé que estic vivint un moment veritablement històric aquí avui per la formació contínua del Partit Pirata EU i el creixement continu del Partit Pirata a tot el món. Crec que ara estem en seixanta països.
I vull donar-los les gràcies a tots els que s’atreveixen a ser part d’aquest gran moviment de transformació de la política.
El acceso a la información es un derecho reconocido en los tratados internacionales como un derecho fundamental. Si bien la Constitución Española, en el artículo 20 y en el 105 b, hace mención al derecho a la información, no es un texto demasiado explícito. Pero el proyecto de la Ley de la Transparencia, Acceso a la Información y Buen Gobierno, que el Partido Popular aprobó el 27 de julio de 2012 en el Consejo de Ministros, lo cambiará todo. Bien, no exactamente.
La nueva normativa es un parche a una reclamación histórica de organizaciones y ciudadanos que entienden que la transparencia debería ser una de las máximas de los gobiernos. Pero la futura ley, tal y como está contemplada actualmente, tiene muchas deficiencias. En primer lugar, es una ley de transparencia reactiva, ya que el ciudadano deberá solicitar la información de manera formal a la administración.
Además de excluir a la Casa Real, la futura norma tiene muchas otras excepciones como, por ejemplo, las recogidas en el artículo 11, que limitan el derecho de acceso también a la información relacionada con la seguridad nacional; la defensa; las relaciones exteriores; la seguridad pública; la prevención, investigación y sanción de los ilícitos penales, administrativos o disciplinarios; la igualdad de las partes en los procesos judiciales y la tutela judicial efectiva; las funciones administrativas de vigilancia, inspección y control; los intereses económicos y comerciales; la política económica y monetaria; el secreto profesional y la propiedad intelectual e industrial; la garantía de la confidencialidad o el secreto requerido en procesos de toma de decisión y la protección del medio ambiente. Es decir, casi toda la información de la administración forma parte de estas excepciones y no se podrá solicitar.
Desde que salió a la luz el proyecto de Ley, muchas organizaciones han señalado las enormes carencias que presenta y critican que no se considere el acceso a la información un derecho fundamental. Por si esto fuera poco, el Gobierno ha recibido acusaciones por haber escondido las sugerencias de los ciudadanos durante el plazo para presentar propuestas al proyecto de ley.
La transparencia es uno de los pilares fundamentales de Pirates de Catalunya, y así lo contempla el programa electoral de las elecciones del 25 de noviembre al Parlament de Catalunya. El acceso a la información debería ser un derecho ciudadano y la transparencia debería ser un deber y la práctica habitual de las administraciones. Pero no solamente como respuesta a las peticiones de los ciudadanos, sino que deberían facilitar información de forma proactiva, especialmente la relacionada con la actividad económica de la administración.
Como derecho fundamental, los ciudadanos deberían acceder de manera libre, simple y gratuita a la información, datos y documentación relacionada con proyectos subvencionados con dinero público. Así, se deberían evitar casos como el de la organización Access Info Europe, quién ha sido condenada por el Tribunal Supremo a pagar los 3.000 euros de las costas judiciales tras querer conocer las medidas que ha adoptado España para luchar contra la corrupción.
España, junto a Grecia, Chipre, Malta y Luxenburgo, aún ha aprobado una ley de transparencia. En 2008, el Consejo de Europa aprobó el convenio sobre el acceso a documentos públicos. En ese momento, algunos países del Consejo firmaron dicho convenio, mientras que otros se comprometieron a hacerlo en el futuro. Pues bien, cuatro años después, el Estado Español aún no se ha pronunciado sobre el tema y sigue siendo uno de los pocos estados miembro del Consejo (47) que tampoco cuenta con una normativa propia específica.
España necesita urgentemente una normativa que regule la transparencia de las administraciones, instituciones y empresas públicas y partidos políticos, entre otros. Pero no sirve una ley cualquiera, no queremos una ley a medias que siga sin considerar el acceso a la información como un derecho de los ciudadanos y que continúe permitiendo guardar bajo llave la información pública.
L’accés a la informació és un dret reconegut en els tractats internacionals com un dret fonamental. Si bé la Constitució Espanyola, en els articles 20 i en el 105b, , fan menció al dret a la informació, no és un text massa explícit. Però el projecte de Llei de la Transparència, Accés a la Informació i Bon Govern, que el Partit Popular va aprovar el 27 de juliol de 2012 al Consell de Ministres, ho canviarà tot. Bé, no exactament.
La nova normativa és un pedaç a una reclamació històrica d’organitzacions i ciutadans que entenen que la transparència hauria de ser una de les màximes dels governs. Però la futura llei, tal i com està contemplada actualment, té moltes deficiències. En primer lloc, és una llei de transparència reactiva, ja que el ciutadà haurà de sol·licitar la informació de manera formal a l’administració. A més d’excloure a la Casa Reial, la futura norma té moltes altres excepcions com, per exemple, les recollides en l’article 11, que limiten el dret d’accés també a la informació relacionada amb la seguretat nacional; la defensa; les relacions exteriors; la seguretat pública; la prevenció, la investigació i sanció dels il·lícits penals, administratius o disciplinaris; la igualtat de les parts en els processos judicials i la tutela judicial efectiva; les funcions administratives de vigilància, inspecció i control; els interessos econòmics i comercials; la política econòmica i monetària; el secret professional i la propietat intel·lectual i industrial; la garantia de la confidencialitat o el secret requerit en processos de presa de decisions i la protecció del medi ambient. És a dir, gairebé tota la informació de l’administració forma part d’aquestes excepcions i no es podrà sol·licitar.
Des de que va sortir a la llum del projecte de llei, moltes organitzacions han assenyalat les enormes carències que presenta i critiquen que no es consideri l’accés a la informació un dret fonamental. Per si això no fos suficient, el Govern ha rebut acusacions per haver amagat els suggeriments dels ciutadans durant el termini per a presentar propostes al projecte de llei.
La transparència és un dels pilars fonamentals de Pirates de Catalunya, i així ho contempla el programa electoral de les eleccions del 25 de novembre al Parlament de Catalunya. L’accés a la informació hauria de ser un dret ciutadà i la transparència hauria de ser un deure i la pràctica habitual de les administracions. Però no només com a resposta a les peticions dels ciutadans, sinó que haurien de facilitar la informació de forma proactiva, especialment la relacionada amb l’activitat econòmica de l’administració.
Com a dret fonamental, els ciutadans haurien d’accedir de manera lliure, simple i gratuïta a la informació, dades i documentació relacionada amb els projectes subvencionats amb diners públics. Així, s’haurien d’evitar casos com el de l’organització Accés Info Europe, que ha estat condemnada pel Tribunal Suprem a pagar els 3.000 euros de les costes judicials després de voler conèixer les mesures que ha adoptar España per a lluitar contra la corrupció.
Espanya, junt a Grècia, Xipre, Malta i Luxemburg, encara no ha aprovat una llei de transparència. El 2008, el Consell d’Europa va aprovar el conveni sobre l’accés a documents públics. En aquell moment, alguns països del Consell van signar aquest conveni, mentre que altres es van comprometre a fer-ho en el futur. Doncs bé, quatre anys després, l’Estat Espanyol encara no s’ha pronunciat sobre el tema i segueix sent un dels pocs estats membre del Consell (47) que tampoc compta amb una normativa pròpia específica.
Espanya necessita urgentment una normativa que reguli la transparència de les administracions, institucions i empreses públiques i els partits polítics, entre d’altres. Però no serveix una llei qualsevol, no volem una llei a mitges que continuï sense considerar l’accés a la informació com un dret dels ciutadans i que continuï permetent guardar sota clau la informació pública.
El texto responde perfectamente al ideario de Pirates de Catalunya, indicando la profunda problemática de la “propiedad intelectual”.
Gracias por su invitación como ponente en este debate abierto sobre la reforma de los derechos de autor.
Durante dos horas hemos escuchado acerca de autores, obras, vulneraciones de los derechos de autor y lo que me sorprende es que nadie haya mencionado todavía la obra de mayor riqueza construida al amparo de la propiedad intelectual.
En 19861 un grupo de autores continuaron con la redacción de un conjunto de documentos que se hallaba licenciado bajo un modelo permisivo de propiedad intelectual: la copia de los documentos no sólo estaba permitido sino que se promovía la copia. El grupo de autores con habilidades técnicas constituyeron lo que se conoció como IETF,2Internet Engineering Task Force. El conjunto documental consiste en los llamados RFCs,3Request For Comments, y ello ha supuesto una aventura afortunada que ha transformado radicalmente, entre otras cosas, la manera en la que nos comunicamos, la economía, el tipo de sociedad en la que vivimos y la manera en la que hacemos política. Me refiero a la fundación de internet y la función de esta documentación licenciada bajo un modelo permisivo4 es permitir que los ordenadores hablen entre sí.
Aunque internet es la obra más importante bajo propiedad intelectual y de mayor riqueza construida en los últimos tiempos, sin embargo parece invisible. Aun cuando las obras libres son el núcleo de nuestra sociedad, no está en el discurso público el estudio de los efectos sufridos por tales obras cuando se modifican las leyes. Pero antes de llegar a temas de propiedad intelectual, permítanme hablar sobre el contexto en que operará la reforma de la normativa de los derechos de autor, para que así podamos analizar como es debido sus implicaciones.
Per què dono suport als Partits Pirata
Moltes persones em feien la mateixa pregunta sovint: Per què dónes suport als Partits Pirata? Explicaré les raons per les quals els dóno suport en el següent article.
Sobre el moviment del Partit Pirata
El moviment Partit Pirata és un moviment polític, que comprèn més de 50 països actualment. Es tracta d’una ideologia completament nova, que no es pot comparar amb cap altra fins a l’actualitat.
El seu enfoc de les problemàtiques prové principalment d’una combinació de drets civils, activisme, participació ciutadana en la democràcia, solució dels mals de la definició neoliberal del sistema capitalista, l’humanisme i una política justa. Recentment han aconseguit un gran èxit a Berlín, guanyant un 9% dels vots. Molts mitjans de comunicació els estan comparant amb l’ascens dels Verds en els anys 80. Són dos fets comparables, però aquest impulsarà el proper canvi en la democràcia. Donat que els Partits Pirates tenen un coneixement cert de les coses, en l’enfocament dels problemes, en solucions per aquests i una atmosfera dins dels propis partits, els veig com els primers a ser capaços de portar un canvi real.
La seva lluita no acaba un cop les eleccions han acabat. Continuen fins que tots els seus desitjos s’han complert. No cedeixen a grups de pressió corporatius, i fins i tot inoculen la legislació contra certes formes de pressió. Les seves solucions no provenen d’una ideologia determinada, sinó que utilitzen la millor solució existent. Encara que aquesta no provingui del Partit Pirata en sí. Això és el que jo anomeno legislatura de qualitat. Utilitzen molt el terme infopolicy/infopolitics (polítiques de la informació), i és just que ho facin. El seu actiu més important és la informació. Precisament, l’actiu més important a partir del segle XXI. Volen donar informació a la gent, que dóna el poder. I aquest és el seu objectiu, donar poder a la gent normal i corrent, perquè puguin controlar el govern, en lloc de que el govern els controli a ells.
Per què els dono suport?
Tinc diverses raons per recolzar-los. En primer lloc, crec que són dels pocs capaços d’arreglar el sistema polític trencat i corrupte. En segon lloc, proposen solucions reals a certs problemes, com ara la mala qualitat de l’educació (o la manca d’educació!), l’augment dels costos sanitaris, una economia que està destruïnt els drets i les llibertats civils (sota demanda de diverses grans multinacionals). Crec que poden solucionar aquests problemes, raó que per sí sola és suficient per donar-los el meu suport.
La raó més important és, però, que poden defensar del passat a la humanitat. Com que són un moviment internacional, poden unificar molts països, i fer que prejudicis del passat desapareguin. Això proporciona una protecció molt bona contra una lliçó que vam aprendre al segle passat: no canalitzar l’odi contra el sistema cap a una minoria social. Tots sabem el que va passar després d’això… I si no, pregunti-li a la seva àvia. Ella li ho explicarà perfectament. Espero haver deixat aquest punt prou clar.
Així que espero que ja sàpiga perquè dono suport als Partits Pirata. Si té preguntes o qualsevol cosa a afegir pot escriure’m a raaj (punt) moretti (arroba) gmail (punt) com (en anglès, l’autor és holandès).
Roberto Moretti
Por qué apoyo a los Partidos Pirata
Muchas personas me hacían la misma pregunta a menudo: ¿Por qué apoyas los Partidos Pirata? Explicaré las razones por las cuales les doy mi apoyo en el siguiente artículo.
Sobre el movimiento del Partido Pirata
El movimiento Partido Pirata es un movimiento político, que engloba a más de 50 países actualmente. Se trata de una ideología completamente nueva, que no se puede comparar con ninguna otra en la actualidad.
Su enfoque de las problemáticas proviene principalmente de una combinación de derechos civiles, activismo, participación ciutadana en la democracia, solución de los males de la definición neoliberal del sistema capitalista, el humanismo y una política justa. Recientemente han conseguido un gran éxito en Berlín, ganando un 9% de los votos. Muchos medios de comunicación los están comparando con el ascenso de los Verdes en los años 80. Son dos hechos comparables, pero éste impulsará el próximo cambio en la democracia. Dado que los Partidos Pirata tienen un conocimiento cierto de las cosas, en el efoque de problemas, en soluciones para éstos y una atmósfera dentro de los propios partidos, los veo como los primeros en ser capaces de traer un cambio real.
Su lucha no acaba una vez las elecciones se acaban. Continúan hasta que todos sus deseos se han cumplido. No ceden a grupos de presión corporativos, y hasta inoculan la legislación contra ciertas formas de presión. Sus soluciones no provienen de una ideología determinada, sino que utilizan la mejor solución existente. Aunque ésta no provenga del Partido Pirata en sí. Esto es lo que yo llamo legislatura de calidad. Utilizan mucho el término infopolicy/infopolitics (políticas de la información), y es justo que lo hagan. Su activo más importante es la información. Precisamente, el activo más importante a partir del siglo XXI. Quieren dar información a la gente, que les da poder. Y éste es su objetivo, dar poder a la gente normal y corriente, para que puedan controlar el gobierno, en vez de que el gobierno los controle a ellos.
¿Por qué los apoyo?
Tengo varias razones para apoyarlos. En primer lugar, creo que son de los pocos capaces de arreglar el sistema político roto y corrupto. En segundo lugar, proponen soluciones reales a ciertos problemas, por ejemplo: a la mala calidad de la educación (¡o la falta de la misma!), al aumento de los costes sanitarios, a una economía que está destruyendo los derechos y las libertades civiles (bajo la demanda de grandes multinacionales). Creo que pueden solucionar estos problemas, razón que por sí sola es suficiente para darles mi apoyo.
Pero la razón más importante es que pueden defender del pasado a la humanidad. Como son un movimiento internacional, pueden unificar muchos países, y hacer que los prejuicios del pasado desaparezcan. Esto proporciona una protección muy buena contra una lección que aprendimos del siglo pasado: no canalizar el odio contra el sistema hacia una minoría social. Todos sabemos lo que pasó después de esto… Y si no, pregúntele a su abuela. Ella se lo explicará perfectamente. Espero haber dejado este punto lo suficientemente claro.
Así que espero que ya entienda por qué apoyo a los Partidos Pirata. Si tiene preguntas o cualquier cosa que añadir, me puede escribir a raaj (punto) moretti (arroba) gmail (punto) com (en inglés, el autor es holandés).
Aquest cop ens ha agafat ben en pilotes. I a sobre, ara vénen amb que hem de tornar a fer la comèdia dels maleïts avals, però amb la meitat de temps. No tenen vergonya! Jo ja us ho vaig dir a l’abril que això passaria, però, com sempre, ningú no em va fer ni puto cas. Estava claríssim que era la jugada perfecte per a qui ja saps. Sí, tu sempre ho endevines tot…
Deixeu-vos de picabaralles i posem-nos a treballar.
Jo us aviso que no m’hi podré dedicar gaire aquest cop. M’estic preparant per presentar-me a unes oposicions que comencen a principis d’any.
Vaja, tant criticar el govern i ara resulta que també vols ser funcionari.
Doncs jo estic de vacances per Europa des del dilluns que ve fins el 18 de novembre. Ho sento però si no ho faig perdo tots els diners dels vols i la meva xicota em mata.
Bé, almenys et presentaràs com a candidat, espero.
D’acord però, de fet, allò que sempre ens fa falta són dones, per la qüestió de la paritat. A veure, aixequeu la mà els que us pogueu comprometre a fer alguna tasca per a la campanya.
Doncs endavant, a partir de demà ja podeu començar a recollir avals.
Perdoni, senyora. Som de Pirates de Catalunya. No, no és una broma. Som un partit que defensa la democràcia líquida i la transparència. Sí, senyora, molt bo l’acudit: si es líquida, ha de ser forçosament transparent! Però no del tot cert, pensi en la tinta xinesa. Doncs vet aquí que els partits grans ens volen fotre i ens exigeixen que recollim 6.000 avals per poder-nos presentar a les eleccions. Si li sembla bé, es pot emportar uns fulls d’aquests i demanar a les seves amigues del casal que també signin.
Que per què ens diem pirates? Miri, li dono un fulletó que explica molt bé el que defensarem si entrem al Parlament.
I vostè, senyor, diu que ja ha sentit a parlar de nosaltres? Espero que bé. Gràcies per recolzar-nos. No, la Penélope Cruz encara no s’ha afiliat al partit, què més voldríem!
Quants avals tenim, ja? Encara ens en falten el 40%? Doncs tan sols ens queden tres dies per entregar-los.
Que a Tarragona creieu que és millor deixar-ho córrer i anar en coalició amb els TIC? És que us heu begut l’enteniment? I qui són aquests? Un altre partit d’informàtics? No, Tortosins Independents i Catalans.
I de candidats com anem? Jo li vaig fer signar el full a la meva tieta, garantint-li que era per demanar que pugessin les pensions. Doncs el meu besavi, que havia estat de la CNT, em va demanar per firmar ell mateix, però li tremola tant el pols que semblava que la signatura fos falsificada. Total, que vaig haver de firmar jo per ell.
Creieu que comprovaran les signatures una per una? Quin estrès!
Ja heu encarregat les samarretes, els pins i els cartells? Nosaltres necessitem 50.000 flyers per posar a les bústies. 50.000? Si penseu empaperar la ciutat, serà més fàcil que ho feu amb cartells. És que tenim un afiliat molt trempat que està a l’atur i està disposat a dedicar-se el temps que calgui per distribuir-los a totes les cases. Però si el vostre poble tan sols té 6.000 habitants!
Per cert, quin pressupost de campanya tenim? Encara no ho sabem, uns 3.000 euros, potser. L’altre dia vaig llegir que el Romney es gastarà uns 3.000 milions de dòlars en la seva campanya. Us imagineu quants cartells i samarretes podríem comprar amb 3.000 milions de dòlars? Amb aquests diners no caldria comprar res d’això, podríem comprar directament tots els escons del Parlament. Va, pareu de dir bajanades i comenceu a moure les xarxes socials, que d’això en sabem més que la competència. Es tracta que cadascú obri deu o vint comptes i ens tuitegem i retuitegem qualsevol missatge que posi “Pirates”.
Ah, i heu de fer venir tots els amics i coneguts a la festa del segon aniversari. Aprofiteu per portar els avals i candidatures que hagueu recollit. Per cert, com anem d’avals? A Girona i Barcelona anem sobrats, però algú hauria d’anar a ajudar als de Lleida, que sols no hi arribaran.
Que en penseu d’oferir els avals que ens sobrin a algun altre partit que no en reculli prous? I ara, segur que encara diuen que som uns prepotents. I a més a més no estic segur que sigui legal.
Creieu que doblarem els vots de les darreres eleccions? Si no es així, jo ho consideraria un fracàs. Ja comencem! Entre aquesta conya de la in, inde, inde-pen-dèn-ci-a i que els independentistes de veritat es presenten aquest cop com a partit, si aconseguim no baixar, ja ens podem donar per satisfets.
Hem rebut una enquesta en la qual ens pregunten si estem d’acord amb la política macroeconòmica del govern d’apujar els impostos a fi i efecte de reduir el dèficit, de manera que augmenti la credibilitat del país en els mercats financers, per tal que baixi la prima de risc i així torni a fluir el crèdit i augmenti l’activitat econòmica, la qual cosa reduirà l’atur, i evitarem en darrer terme que haguem de demanar el rescat a la Unió Europea i acabem com Grècia? Hi diu alguna cosa d’això el programa electoral? Doncs contesteu que aquestes coses nosaltres les decidirem per democràcia directa. Genial!
També ens pregunten què pensem fer, si entrem al govern, en el tema de les hipoteques, els desnonaments i la dació de l’habitatge? Digueu que organitzarem un referèndum. Ara que ho esmentes, a mi un periodista em va preguntar quina és la nostra posició sobre la independència, la sobirania i el referèndum. Jo li vaig contestar que d’entrada Pirates de Catalunya està a favor del dret a decidir i de l’autodeterminació dels pobles, però no necessàriament a favor de la independència de Catalunya modalitat “voteu-me i confieu en mi”. Però no em devia entendre bé, o jo em vaig fer un embolic, perquè al final ha escrit que estem a favor del dret a decidir l’autodeterminació per convocar un referèndum sobirà i aconseguir la independència. Sí, un embolic. Estic força segur que jo no vaig dir exactament allò que ha escrit. No, crec que no era de TV3. I no em fumeu a mi les culpes; jo vaig enviar un missatge a la llista de campanya demanant que us pronunciéssiu urgentment sobre aquesta qüestió i no va contestar ningú. Ara que ho dius, és veritat, però jo és que fa una setmana que tinc entre 500 i 1.000 missatges de la llista de campanya a la safata d’entrada per contestar i, sincerament, no dono a l’abast.
A la feina ja m’havia cridat l’atenció tres o quatre cops, però ahir el cap de secció em va enxampar dormint amb la cara encastada al teclat i em va despertar dient-me en to mofeta que si em feia res roncar una mica més baix per no destorbar els altres companys que també volguessin dormir. Sí, a mi també em va fer molta gràcia, perquè m’hi jugo el que vulguis que el proper cop que m’enganxi em fot al carrer. És que no dormo ni tres hores al dia! I als pocs que treballem de valent encara ens foteu “bronques”, dient a sobre que són per motivar-nos. Quins genis de la psicologia conductista esteu fets! Va, pareu ja de discutir com criatures! Que hi hagi pau i sortim tots a enganxar cartells.
Algú sap quants dies resten de campanya?
Joan Rovira
Cap de llista (per incompareixença) de Pirates de Catalunya a les eleccions del Parlament de Catalunya 2012
Renúncia de responsabilitat legal: Els personatges i les situacions descrits en aquesta ficció electoral són totalment imaginaris i no s’inspiren ni pretenen reflectir en absolut els personatges i situacions reals…manifestament més caòtics.
