Tema: Pirates de Catalunya

El somni pirata: una Catalunya a la islandesa

Fa poc ens va arribar un correu a la nostra adreça de contacte, preguntant-nos quin és el nostre somni. Bona pregunta, millor resposta: somiem amb una societat més lliure, transparent, oberta i participativa però per arribar-hi abans hem de rescatar la democràcia.

Però, com ho podem fer? Comencem per mirar països on s’han produït canvis. I això ens porta, entre altres, a Islàndia. Un petit país que ha esdevingut referent del que pot assolir la ciutadania, fora i dins de les institucions. El camí no és fàcil i les coses no sempre surten com esperem, però l’important és continuar caminant cap als nostres objectius.

Islàndia està en el camí d’assolir la societat amb transparència que volem, on els governs no puguin amagar cap factura, ni afavorir als seus amics. Amb participació, on la ciutadania pugui construir i proposar noves legislacions o reformar les vigents. I oberta, on no existeixi discriminació; lliure, on el coneixement pugui ser compartit i es promogui el procomú, així com garantir la llibertat d’expressió i opinió, a tots els mitjans disponibles.

Però res millor que sentir-ho d’una veu propera. I islandesa. A continuació trobareu la xerrada* de Birgitta Jónsdóttir a la trobada a Barcelona dels pirates europeus, amb transcripció a continuació (dura uns 30 minuts), diputada del parlament i fundadora del Partit Pirata Islandès. I és que el somni pirata és una Catalunya a la islandesa.

* Nota: els subtítols comencen cap al minut 1:40. Perdoneu el so dels primers minuts, van haver-hi problemes tècnics, resolts sobre la marxa.

Si el 99% vol reclamar el nostre poder, les nostres societats, hem de començar per algun lloc. Un important primer pas és tallar els vincles entre les corporacions i l’Estat fent el procés de legislar més transparent i accessible per tothom que es preocupi d’esbrinar-ho o de contribuir-hi.

Hem de saber de què està feta la “botifarra” legislativa; el monopoli dels lobbies corporativistes ha d’acabar, especialment quan fa referència a lleis que regulen la banca i Internet.

La nació islandesa només compta amb 311.000 ànimes, amb una estructura burocràtica relativament petita i es pot moure més ràpidament que en altres països. Molts han vist Islàndia com el país ideal per experimentar noves solucions en una era de transformacions.

Hem tingut la primera revolució després del col·lapse financer de 2008. Degut a una manca de transparència, corrupció i nepotisme, Islàndia va tenir el tercer major col·lapse financer de la història, i ens va impactar profundament.

El poble islandès va adonar-se que tot allò en què confiàvem ens havia fallat. Una de les moltes demandes durant les protestes que varen seguir i que van dur a desfer-se del govern, del gestor del banc central i del cap de l’autoritat financera va ser que poguéssim reescriure la constitució. “Nosaltres” entés com el 99%, no els polítics que ens varen fallar.

Una altra demanda va ser que hauríem de tenir autèntiques eines democràtiques, com per ser capaços de convocar directament un referèndum nacional i disoldre el parlament.

En 2007, segons l’ONU, Islàndia era el país més desenvolupat del món. En 2010 vàrem baixar fins la posició 17ª en l’informe director de l’ONU.

Erem, segons l’organització Transparència Internacional, el país menys corrupte del món en 2005. Irònicament, encara som entre els països menys corruptes del món en aquesta estranya llista. Potser això es degui al fet que a Islàndia, així com en altres nacions dites democràtiques, les coses mai se les anomeni pel seu nom.

A la corrupció corporativa cap a partits polítics se l’anomena patrocini. Als mitjans controlats pel govern o per les corporacions se’ls anomena premsa lliure. A la propaganda se l’anomena informació. El feixisme és el matrimoni perfecte entre les corporacions i l’Estat.

Corpocràcia és deutecràcia.

Ens han dit que necessitem corpocràcia per tal de tenir democràcia, quan de fet va ser Mussolini qui primer va definir el seu model polític com a corpocràcia abans que ell mateix l’anomenés feixisme.

La democràcia s’ha transformat en una dictadura amb molts personatges que ens han fet creure que ens representen, gràcies a gent que sap parlar bé i als “assessors d’imatge”.

El malson orwellià de 1984 ja és aquí i l’experiència i l’experiment islandesos podrien establir una norma com a exemple de com podríem transformar les nostres democràcies tornant a allò que la paraula realment implica: el poder del poble.

Podem començar anomenant les coses pel seu nom i crear les eines per tal de retornar al poble la responsabilitat de controlar les societats.

Com pot ser doncs, que Islàndia hagi passat de ser el país més desenvolupat, menys corrupte segons estàndards internacionals, fins a ser un dels països amb el pitjor col·lapse financer?

En els anys 2002 i 2003, sota el mandat del Primer Ministre del moment Davíð Oddson, antic líder del Partit de la Independència (en el govern durant 18 anys sense interrupcions), dos bancs islandesos van ser privatitzats:

Landsbanki, el més gran d’Islàndia, i Búnaðarbanki, un relativament més petit. Els bancs havien de ser suposadament venuts a inversors estrangers amb experiència en el sector bancari i inversions estrangeres. Tanmateix, tot va anar terriblement malament.

Els bancs varen ser venuts a gent amb estrets vincles amb els partits polítics amb major implantació a Islàndia. Molts ho varen justificar al·legant que els compradors estaven aportant molts diners a l’economia islandesa.

Va ser una mentida de la qual molt pocs en saberen res fins 2010 quan l’informe que determinava els fets, a càrrec del comitè especial designat pel parlament per investigar que va passar realment com a conseqüència del col·lapse financer a Islàndia, va ser publicat.

En aquest, els fets mostraven que els qui compraren els dos bancs mai varen pagar res, ja que crearen un sofisticat esquema de ponzi on es donaren entre ells préstecs en concepte de bestreta a cada banc.

Els anys del boom varen resultar ser una farsa, tot basat en decepcions similars al funcionament intern d’Enron. Els mitjans controlats pel govern i les corporacions varen fer el seu joc de llums i efectes i la nació s’oblidà que no es regalen duros a 4 pessetes.

La majoria del poble islandès volia creure desesperadament en el miratge de recursos il·limitats, que varen recompensar el creixent esperit neo-con del Partit per la Independència votant per ells un cop i un altre, malgrat les veus que arribaven des de fora intentant advertir-nos que que tot allò acabaria caient-nos al damunt.

Hi ha hagut molts mites sobre Islàndia i com vàrem gestionar la crisi. Potser la major mentida és que el govern durant el crash va decidir no rescatar els bancs per obra i gràcia de la seva generositat.

La realitat va ser que ningú va voler deixar diners al govern islandès per rescatar els bancs. Malgrat que això va ser una benedicció, varem quedar a la sort del FMI (Fills de Mala mare Internacional), per si el govern no havia aconseguit generar prou deute encara preparaven el rescat dels bancs.

El nou govern islandès va ser forçat a cedir i no caure en una presó de deute per les pròximes generacions a través de la nacionalització del deute privat.

Va ser la nació, amb les seves eines, qui va aturar aquesta perillosa via cap a l’autodestrucció. Reclamant un referèndum nacional sobre el tema d’Icesave i rebutjant assumir més deute estranger del que realment podríem acceptar, ara som camí a la recuperació.

Com activista, desenvolupadora web i poetessa, mai vaig somniar ser política i tampoc mai he volgut ser part d’un partit polític. Això havia de canviar en aquests temps excepcionals.

Vaig ajudar a crear un moviment polític a partir dels diversos moviments promoguts pel poble com a resultat de la crisi. Oficialment, vàrem ser creats vuit setmanes abans de les eleccions i basàvem la nostra estructura en l’horitzontalitat i el consens.

No teníem líders, sinó portaveus rotatoris; no ens definíem ni com a esquerres ni dretes sinó entorn a una agenda basada en la reforma democràtica, la transparència i el rescat del poble, no pas dels bancs.

Vàrem prometre que ningú romandría en el parlament més enllà de vuit anys i que el nostre moviment es disoldria si els nostres objectius no s’assolien en vuit anys.

No teníem diners, ni experts; erem tan sols gent ordinària que ja en teníem prou i que necessitàvem tenir poder tant dins el sistema com fora d’ell. Vàrem obtenir el 7% dels vots i quatre dels nostres varen entrar a la gola del llop.

Moltes grans coses han passat a Islàndia d’ençà el nostre xoc allà en 2008.

La nostra constitució ha estat reescrita pel poble i per al poble. Una constitució és una important reflex del tipus de societat que la gent vol per viure-hi. És l’acord social.

Un cop sigui aprovada, la nostra nova constitució ens durà més poder pel poble i ens donarà les eines adients per restringir aquells que governen.

La constitució va ser creada per un miler de persones escollides a l’atzar a partir del registre nacional. Vàrem escollir 25 persones perquè posessin en paraules la seva visió.

La nova constitució es troba ara al parlament. Si la constitució és aprovada, el Moviment haurà aconseguit pràcticament tot el que es proposava fer.

La nostra agenda va ser escrita en diverses plataformes obertes; la democràcia directa és el principal nord de la nostra brúixola política en tot allò que fem. Però Tenir les eines per la democràcia directa no és suficient.

Hem de trobar vies per inspirar el públic a participar en la co-creació de la realitat en la qual volen viure. Això tan sols pot donar-se fent la democràcia directa més local. Així, la gent sentirà l’impacte directe de la seva aportació.

No ens calen grans sistemes, necessitem reduir-los de manera que puguin servir-nos realment i que puguem veritablement donar-los forma.

La capital, Reykjavík, ha llançat una plataforma de democràcia directa, on qualsevol pot fer suggeriments en un fòrum comunitari sobre coses que volen que es facin a la ciutat. Cada mes, l’Ajuntament ha d’agafar els cinc primers suggeriments i estudiar-los.

El següent pas és tenir un sistema similar en el parlament, i el lògic pas següent és tenir el mateix sistema pels ministeris.

A partir de converses que he tingut amb gent de tot el món és evident que tots estem alineats. Tots els sistemes han fallat: la banca, l’educació, la salut, socialment, políticament.

El més lògic seria començar de zero amb un sistema fresc basat en valors diferents al consumisme, que maximitza els beneficis i l’autodestrucció.

Som forts, el poder és nostre: som molts, ells són pocs.

Vivim en temps de crisi. Donem la benvinguda a aquest temps, l’únic temps on els canvis reals són possibles gràcies a les masses.

Les ideologies de la vella escola dels polítics, els mitjans, els sistemes monetaris, les corporacions i totes les estructures conegudes són en estat de transformació. S’estan esfondrant.

És hora de canvis fonamentals a tots nivells, hem d’aprofitar aquest moment. Perquè aquest és EL moment. Ara seguir la meva intuïció de polític té més sentit per a mi que la rivalitat i manipulació de les ideologies d’esquerres i dretes.

La ideologia correcta o incorrecta del vell món, simplement, ha estat superada. Ja no tenim parlaments forts que connectin directament el públic general i aquells qui prenen decisions.

Tenim polítics que anomenem “professionals” però que són ben lluny de la realitat que la majoria vivim. Partits i polítics són sovint un matrimoni poc saludable amb les corporacions i la corrupció creix amb força a l’arena política de tot el món.

Molts governs i polítics parlen de transparència, encara que la política i les lleis es facin embolcallades en el secretisme.

El ministre holandès d’Interior va dir en un discurs durant el dia de la premsa lliure d’aquest any: “Legislar és com una botifarra, ningú vol saber què hi porta dins”.

Es referia a l’elevat preu que té la Llei per la Llibertat de la Informació, i suggeria que els periodistes no haurien de preguntar tan sovint per informació governamental.

Les seves paraules plantegen un dels problemes clau de les nostres democràcies: massa gent es despreocupa del que hi ha dins la “botifarra”, ni els anomenats legisladors, els parlamentaris.

Quan tot es col·lapsà a Islàndia, al 2008, vaig sentir que dins d’aquesta crisi s’hi trobava una increïble oportunitat de canvi.

A Islàndia estem creant un refugi per a la llibertat d’informació. Perquè la informació us farà lliures i per tant hauria de ser lliure per poder-hi accedir tothom. Vàrem anar a la recerca de les millors possibles lleis d’arreu del món que asseguressin la llibertat d’expressió i la informació.

Basant les nostres lleis en lleis que ja s’havien demostrat prou fortes per resistir atacs d’aquells que ens volen vivint en un món amb menor flux d’informació sobre el costat fosc de polítics, corporacions internacionals, guerra i opressió.

La informació ja no té fronteres. Vivim en un món on els super poders volen posar lleis de censura global a internet. Hem d’anar un pas per davant d’ells.

Vaig sumar-me a Wikileaks al 2009 perquè crec que és increïblement important que hi hagi llocs en el nostre món on els informants i fonts puguin sentir-se segurs per dipositar-hi importants documents que els governs i corporacions volen ocultar-nos.

L’atac a Wikileaks des de la primera vegada que es va empènyer als principals mitjans de comunicació a l’abril de 2010 quan vaig participar en la preparació i coproducció del vídeo de l’Iraq, mostrant els pilots dels helicòpters disparant als periodistes i a la població civil, ha estat un atac als nostres drets a tenir accés a la informació que ha de pertànyer al domini públic.

Molts de nosaltres venim de nacions que o eren part o van donar suport a les guerres a l’Afganistan i l’Iraq. Quan se succeeixen crims de guerra hi ha informació a la qual hem de tenir accés per tal de prendre decisions informades per a les accions futures.

Els registres de la guerra de l’Iraq, els registres de la guerra de l’Afganistan, els arxius de Guantánamo, els arxius espies, els cables diplomàtics són informació crítica que ha fet del nostre món una mica més comprensible i ha donat a molta gent inspiració per actuar.

Estic a favor de Wikileaks i qualsevol altre lloc de filtracions que albergui una plataforma segura per a les fonts de filtracions sobre el comportament criminal de les empreses, l’Estat o l’exèrcit.

Mai hem de perdre de vista el fet que el que WikiLeaks va fer i fa és actuar simplement com un intermediari entre la font i el periodista o el públic en general. Si cau, el següent en la llista són els periodistes i mitjans de comunicació que s’atreveixen a publicar la veritat.

Però recordem també que, encara que WikiLeaks fos enderrocat, hi haurà molts més. Van crear una nova cultura de burlar-se de la legió d’advocats de les grans corporacions multinacionals i dictadors.

Continuem, més intel·ligents que ells estant sempre un pas per davant seu.

Ara, l’objectiu de la iniciativa islandesa de modernització de medis (IMMI), és fer exactament això, i un cop estigui complet, farà possible que els periodistes d’investigació d’arreu del món publiquin les seves històries si estan amenaçats per ordres de mordassa als seus països.

Tothom hauria de tenir accés lliure a la informació, en el nostre món no hi ha d’haver ordres de mordassa ni restricció prèvia. IMMI proporcionarà un escut contra això.

Hem de tenir un refugi per a aquells que estan disposats a arriscar les seves vides per escriure notícies o blocs sobre les coses del seu propi entorn, encara que no fóssim capaços de salvar-los del risc que assumeixen, podríem almenys assegurar-nos que no podran eliminar les seves històries d’Internet, no importa quines.

La meva esperança és que la IMMI es transformarà en la Iniciativa Internacional de Modernització de Medis perquè cada dia les llibertats que desitja protegir amb això s’estan erosionant a un ritme alarmant.

Gent de tot el món ha estat seguint el procés d’aprovació de la IMMI a llei, incloent a eurodiputats al Parlament Europeu i hem tingut èxits pressionant la idea a través d’una visió per tenir en el futur un conjunt de lleis semblant a tota la UE.

L’Eurocambra va aprovar una resolució el 14 de març d’aquest any en relació amb l’informe de situació de 2011 sobre Islàndia on s’afirma el següent:

Reitera el seu suport a la Iniciativa Islandesa de Modernització de Medis (IMMI) i s’interessa per la seva transposició a la legislació i pràctica judicial, el que permet tant a Islàndia com a la Unió Europea per posicionar fortament en matèria de protecció jurídica a la llibertat d’expressió i d’informació.

Ara, vull remarcar que no hem presentat totes les lleis, proposta del Parlament vol dir que el parlament li està dient al govern el que ha de fer. Va ser el que el parlament Islandès va fer amb IMMI, tots els que van votar van dir sí.

Actualment estem treballant en l’escriptura de les 10 lleis diferents amb el ministeri en càrrec i algunes de les lleis ja han estat aprovades o debatudes al parlament.

Les següents lleis que presentarem al parlament en el proper mes o així són les lleis de protecció de filtracions i de limitació de la censura prèvia.

Nosaltres, els humans, hem fet tot tan complex i gran, potser és hora de tornar a formes més simples, formes més auto-sostenibles, podem fer que en aprendre l’un de l’altre, ajudant els uns als altres tant a nivell local com a nivell mundial i recordant que nosaltres, com a individus podem canviar el món, i ara és el moment de fer un pas endavant assumiu aquest repte i sigueu l’agent del canvi.

No cal esperar que altres ho facin, el vostre temps per marcar la diferència ha arribat! Perquè la gent ordinària com nosaltres puguem co-crear la nostra societat hem de tenir les eines democràtiques per fer-ho.

La gent ha d’entrar en els parlaments per canviar les lleis perquè tots puguem tenir el poder que legítimament ens correspon, per impactar la nostra societat i pressionar als governants perquè treballin per a nosaltres, no per l’elit.

Una de les raons per les quals és tan important per als grups obtenir representants en el poder és que és molt més fàcil cridar l’atenció dels mitjans de comunicació sobre les seves causes, i és molt útil per poder abordar o parlar amb els ministres i altres parlamentaris sobre qüestions importants sense demora. Arracono els ministres a la cafeteria. És molt pràctic.

Quan estava treballant com a activista un dels desafiaments més durs era aconseguir l’atenció a la causa tant dels mitjans com de la gent en el poder, aconseguir realitzar alguns canvis era gairebé impossible.

Ara que tinc una millor comprensió de com funcionen les coses en el cos legislatiu tinc moltes més possibilitats d’ajudar a altres activistes i el públic en general per cridar l’atenció i fins i tot aconseguir canvis legislatius i resolucions sobre temes que els preocupen.

El que ara podria semblar impossible podria ser molt factible demà, perquè estem experimentant canvis molt ràpids a tots els nivells.

Així que us animo a començar a definir l’esborrany del futur en què voleu viure, sigueu apassionats de la vostra causa i de creure que tot és possible, els errors d’avui podrien convertir-se en èxits del demà.

Però el més important si teniu l’oportunitat de treballar en el ventre de la bèstia és que no sigueu com ells, escolteu el vostre cor, escolteu la vostra intuïció i sigueu impecables amb les vostres paraules.

I finalment, que no us importi perdre vostre lloc en el poder. Un dels resultats més positius de la nostra crisi a Islàndia és la reescriptura de la nostra constitució.

La raó principal per la qual vaig ajudar a crear un moviment polític arran de la crisi va ser la creació de les eines perquè el públic en general pugui influir en la redacció de lleis i també per inspirar la gent a formar part de la presa de decisions.

L’objectiu principal era tenir la nostra vella constitució de copia-i-enganxa danesa reescrita pel poble d’Islàndia. Aquest procés ha tingut lloc i s’ha lliurat al Parlament d’Islàndia, un projecte de llei escrit per la gent que nosaltres vam triar per ajudar-nos.

El comitè constitucional va encoratjar al públic en general a formar part del procés de diverses maneres tals com animar a la gent a comentar cada nou segment mitjançant el sistema de comentaris de Facebook. El 80% dels islandesos de més de 13 anys d’edat són a Facebook.

La nova Constitució inclou algunes lleis de llibertat d’informació i expressió bastant impressionants. Es protegeixen les fonts i és l’únic esborrany de llei constitucional amb el següent:

Els poders públics han de garantir les condicions per a un diàleg obert i un discurs informat.

L’accés a Internet i les tecnologies d’informació no està limitat a menys que per una sentència judicial i lligada a les mateixes condicions que s’apliquen als límits de l’expressió de l’opinió.

Tenim una baralla molt seriosa en fer una llei d’això, però en el pròxim mes es votarà, a finals d’octubre. Espero que per l’any 2013 tinguem una constitució que sigui el que la nació unida va somiar fet realitat. Un acord sobre el tipus de societat que volem per viure junts.

Crec que potser totes les nacions haurien de permetre que cada generació aporti alguna cosa a la constitució perquè és una plataforma genial per a un debat sa sobre el que imaginem com societats unides.

Jo sóc una hacker al parlament, vaig entrar al sistema per tal d’entendre com funciona i la meva conclusió és clara:

Instal·lar un nou sistema amb una nova forma de democràcia del futur, on ens passem de la democràcia dictatorial amb alguns líders representatius a la responsabilitat directa de la democràcia directa líquida.

I vull donar-li les gràcies a tots els pirates, els meus estimats pirates.

M’he convertit en un pirata jo mateixa, estic establint el Partit Pirata a Islàndia i poder dissoldre el Moviment de tres anys, l’any següent.

Sé que estic vivint un moment veritablement històric aquí avui per la formació contínua del Partit Pirata EU i el creixement continu del Partit Pirata a tot el món. Crec que ara estem en seixanta països.

I vull donar-los les gràcies a tots els que s’atreveixen a ser part d’aquest gran moviment de transformació de la política.

El futur és nostre i ho és ara. Gràcies!

Dario Castañé amb la inestimable col·laboració de Birgitta Jónsdóttir. Takk fyrir!

Opacidad en la futura Ley de Transparencia

Versió en català. Versión en castellano.


El acceso a la información es un derecho reconocido en los tratados internacionales como un derecho fundamental. Si bien la Constitución Española, en el artículo 20 y en el 105 b, hace mención al derecho a la información, no es un texto demasiado explícito. Pero el proyecto de la Ley de la Transparencia, Acceso a la Información y Buen Gobierno, que el Partido Popular aprobó el 27 de julio de 2012 en el Consejo de Ministros, lo cambiará todo. Bien, no exactamente.

La nueva normativa es un parche a una reclamación histórica de organizaciones y ciudadanos que entienden que la transparencia debería ser una de las máximas de los gobiernos. Pero la futura ley, tal y como está contemplada actualmente, tiene muchas deficiencias. En primer lugar, es una ley de transparencia reactiva, ya que el ciudadano deberá solicitar la información de manera formal a la administración.

Además de excluir a la Casa Real, la futura norma tiene muchas otras excepciones como, por ejemplo, las recogidas en el artículo 11, que limitan el derecho de acceso también a la información relacionada con la seguridad nacional; la defensa; las relaciones exteriores; la seguridad pública; la prevención, investigación y sanción de los ilícitos penales, administrativos o disciplinarios; la igualdad de las partes en los procesos judiciales y la tutela judicial efectiva; las funciones administrativas de vigilancia, inspección y control; los intereses económicos y comerciales; la política económica y monetaria; el secreto profesional y la propiedad intelectual e industrial; la garantía de la confidencialidad o el secreto requerido en procesos de toma de decisión y la protección del medio ambiente. Es decir, casi toda la información de la administración forma parte de estas excepciones y no se podrá solicitar.

Desde que salió a la luz el proyecto de Ley, muchas organizaciones han señalado las enormes carencias que presenta y critican que no se considere el acceso a la información un derecho fundamental. Por si esto fuera poco, el Gobierno ha recibido acusaciones por haber escondido las sugerencias de los ciudadanos durante el plazo para presentar propuestas al proyecto de ley.

La transparencia es uno de los pilares fundamentales de Pirates de Catalunya, y así lo contempla el programa electoral de las elecciones del 25 de noviembre al Parlament de Catalunya. El acceso a la información debería ser un derecho ciudadano y la transparencia debería ser un deber y la práctica habitual de las administraciones. Pero no solamente como respuesta a las peticiones de los ciudadanos, sino que deberían facilitar información de forma proactiva, especialmente la relacionada con la actividad económica de la administración.

Como derecho fundamental, los ciudadanos deberían acceder de manera libre, simple y gratuita a la información, datos y documentación relacionada con proyectos subvencionados con dinero público. Así, se deberían evitar casos como el de la organización Access Info Europe, quién ha sido condenada por el Tribunal Supremo a pagar los 3.000 euros de las costas judiciales tras querer conocer las medidas que ha adoptado España para luchar contra la corrupción.
España, junto a Grecia, Chipre, Malta y Luxenburgo, aún ha aprobado una ley de transparencia. En 2008, el Consejo de Europa aprobó el convenio sobre el acceso a documentos públicos. En ese momento, algunos países del Consejo firmaron dicho convenio, mientras que otros se comprometieron a hacerlo en el futuro. Pues bien, cuatro años después, el Estado Español aún no se ha pronunciado sobre el tema y sigue siendo uno de los pocos estados miembro del Consejo (47) que tampoco cuenta con una normativa propia específica.

España necesita urgentemente una normativa que regule la transparencia de las administraciones, instituciones y empresas públicas y partidos políticos, entre otros. Pero no sirve una ley cualquiera, no queremos una ley a medias que siga sin considerar el acceso a la información como un derecho de los ciudadanos y que continúe permitiendo guardar bajo llave la información pública.

Nerea Zambrano
Pirates de Catalunya


 

L’accés a la informació és un dret reconegut en els tractats internacionals com un dret fonamental. Si bé la Constitució Espanyola, en els articles 20 i en el 105b, , fan menció al dret a la informació, no és un text massa explícit. Però el projecte de Llei de la Transparència, Accés a la Informació i Bon Govern, que el Partit Popular va aprovar el 27 de juliol de 2012 al Consell de Ministres, ho canviarà tot. Bé, no exactament.
La nova normativa és un pedaç a una reclamació històrica d’organitzacions i ciutadans que entenen que la transparència hauria de ser una de les màximes dels governs. Però la futura llei, tal i com està contemplada actualment, té moltes deficiències. En primer lloc, és una llei de transparència reactiva, ja que el ciutadà haurà de sol·licitar la informació de manera formal a l’administració. A més d’excloure a la Casa Reial, la futura norma té moltes altres excepcions com, per exemple, les recollides en l’article 11, que limiten el dret d’accés també a la informació relacionada amb la seguretat nacional; la defensa; les relacions exteriors; la seguretat pública; la prevenció, la investigació i sanció dels il·lícits penals, administratius o disciplinaris; la igualtat de les parts en els processos judicials i la tutela judicial efectiva; les funcions administratives de vigilància, inspecció i control; els interessos econòmics i comercials; la política econòmica i monetària; el secret professional i la propietat intel·lectual i industrial; la garantia de la confidencialitat o el secret requerit en processos de presa de decisions i la protecció del medi ambient. És a dir, gairebé tota la informació de l’administració forma part d’aquestes excepcions i no es podrà sol·licitar.
Des de que va sortir a la llum del projecte de llei, moltes organitzacions han assenyalat les enormes carències que presenta i critiquen que no es consideri l’accés a la informació un dret fonamental. Per si això no fos suficient, el Govern ha rebut acusacions  per haver amagat els suggeriments dels ciutadans durant el termini per a presentar propostes al projecte de llei.
La transparència és un dels pilars fonamentals de Pirates de Catalunya, i així ho contempla el programa electoral de les eleccions del 25 de novembre al Parlament de Catalunya. L’accés a la informació hauria de ser un dret ciutadà i la transparència hauria de ser un deure i la pràctica habitual de les administracions. Però no només com a resposta a les peticions dels ciutadans, sinó que haurien de facilitar la informació de forma proactiva, especialment la relacionada amb l’activitat econòmica de l’administració.
Com a dret fonamental, els ciutadans haurien d’accedir de manera lliure, simple i gratuïta a la informació, dades i documentació relacionada amb els projectes subvencionats amb diners públics. Així, s’haurien d’evitar casos com el de l’organització Accés Info Europe, que ha estat condemnada pel Tribunal Suprem a pagar els 3.000 euros de les costes judicials després de voler conèixer les mesures que ha adoptar España per a lluitar contra la corrupció.
Espanya, junt a Grècia, Xipre, Malta i Luxemburg, encara no ha aprovat una llei de transparència. El 2008, el Consell d’Europa va aprovar el conveni sobre l’accés a documents públics. En aquell moment, alguns països del Consell van signar aquest conveni, mentre que altres es van comprometre a fer-ho en el futur. Doncs bé, quatre anys després, l’Estat Espanyol encara no s’ha pronunciat sobre el tema i segueix sent un dels pocs estats membre del Consell (47) que tampoc compta amb una normativa pròpia específica.
Espanya necessita urgentment una normativa que reguli la transparència de les administracions, institucions i empreses públiques i els partits polítics, entre d’altres. Però no serveix una llei qualsevol, no volem una llei a mitges que continuï sense considerar l’accés a la informació com un dret dels ciutadans i que continuï permetent guardar sota clau la informació pública.
Nerea Zambrano

Reforma de los derechos de autor, procomún, conocimiento libre y democracia

Intervención de Javier de la Cueva en el debate Copyright: what is broken, how to mend it? del 18 de octubre de 2012 en el Parlamento Europeo.
Original, en inglés:  Copyright reform, commons, free knowledge and democracy

El texto responde perfectamente al ideario de Pirates de Catalunya, indicando la profunda problemática de la “propiedad intelectual”.

Gracias por su invitación como ponente en este debate abierto sobre la reforma de los derechos de autor.

Durante dos horas hemos escuchado acerca de autores, obras, vulneraciones de los derechos de autor y lo que me sorprende es que nadie haya mencionado todavía la obra de mayor riqueza construida al amparo de la propiedad intelectual.

En 19861 un grupo de autores continuaron con la redacción de un conjunto de documentos que se hallaba licenciado bajo un modelo permisivo de propiedad intelectual: la copia de los documentos no sólo estaba permitido sino que se promovía la copia. El grupo de autores con habilidades técnicas constituyeron lo que se conoció como IETF,2 Internet Engineering Task Force. El conjunto documental consiste en los llamados RFCs,3 Request For Comments, y ello ha supuesto una aventura afortunada que ha transformado radicalmente, entre otras cosas, la manera en la que nos comunicamos, la economía, el tipo de sociedad en la que vivimos y la manera en la que hacemos política. Me refiero a la fundación de internet y la función de esta documentación licenciada bajo un modelo permisivo4 es permitir que los ordenadores hablen entre sí.

Aunque internet es la obra más importante bajo propiedad intelectual y de mayor riqueza construida en los últimos tiempos, sin embargo parece invisible. Aun cuando las obras libres son el núcleo de nuestra sociedad, no está en el discurso público el estudio de los efectos sufridos por tales obras cuando se modifican las leyes. Pero antes de llegar a temas de propiedad intelectual, permítanme hablar sobre el contexto en que operará la reforma de la normativa de los derechos de autor, para que así podamos analizar como es debido sus implicaciones.

Per què dono suport als Partits Pirata

Original: Why I support Pirate Parties, de Roberto Moretti

Versió en català. Versión en castellano.


Per què dono suport als Partits Pirata
Moltes persones em feien la mateixa pregunta sovint: Per què dónes suport als Partits Pirata? Explicaré les raons per les quals els dóno suport en el següent article.

Sobre el moviment del Partit Pirata
El moviment Partit Pirata és un moviment polític, que comprèn més de 50 països actualment. Es tracta d’una ideologia completament nova, que no es pot comparar amb cap altra fins a l’actualitat.

El seu enfoc de les problemàtiques prové principalment d’una combinació de drets civils, activisme, participació ciutadana en la democràcia, solució dels mals de la definició neoliberal del sistema capitalista, l’humanisme i una política justa. Recentment han aconseguit un gran èxit a Berlín, guanyant un 9% dels vots. Molts mitjans de comunicació els estan comparant amb l’ascens dels Verds en els anys 80. Són dos fets comparables, però aquest impulsarà el proper canvi en la democràcia. Donat que els Partits Pirates tenen un coneixement cert de les coses, en l’enfocament dels problemes, en solucions per aquests i una atmosfera dins dels propis partits, els veig com els primers a ser capaços de portar un canvi real.

La seva lluita no acaba un cop les eleccions han acabat. Continuen fins que tots els seus desitjos s’han complert. No cedeixen a grups de pressió corporatius, i fins i tot inoculen la legislació contra certes formes de pressió. Les seves solucions no provenen d’una ideologia determinada, sinó que utilitzen la millor solució existent. Encara que aquesta no provingui del Partit Pirata en sí. Això és el que jo anomeno legislatura de qualitat. Utilitzen molt el terme infopolicy/infopolitics (polítiques de la informació), i és just que ho facin. El seu actiu més important és la informació. Precisament, l’actiu més important a partir del segle XXI. Volen donar informació a la gent, que dóna el poder. I aquest és el seu objectiu, donar poder a la gent normal i corrent, perquè puguin controlar el govern, en lloc de que el govern els controli a ells.

Per què els dono suport?
Tinc diverses raons per recolzar-los. En primer lloc, crec que són dels pocs capaços d’arreglar el sistema polític trencat i corrupte. En segon lloc, proposen solucions reals a certs problemes, com ara la mala qualitat de l’educació (o la manca d’educació!), l’augment dels costos sanitaris, una economia que està destruïnt els drets i les llibertats civils (sota demanda de diverses grans multinacionals). Crec que poden solucionar aquests problemes, raó que per sí sola és suficient per donar-los el meu suport.

La raó més important és, però, que poden defensar del passat a la humanitat. Com que són un moviment internacional, poden unificar molts països, i fer que prejudicis del passat desapareguin. Això proporciona una protecció molt bona contra una lliçó que vam aprendre al segle passat: no canalitzar l’odi contra el sistema cap a una minoria social. Tots sabem el que va passar després d’això… I si no, pregunti-li a la seva àvia. Ella li ho explicarà perfectament. Espero haver deixat aquest punt prou clar.

Així que espero que ja sàpiga perquè dono suport als Partits Pirata. Si té preguntes o qualsevol cosa a afegir pot escriure’m a raaj (punt) moretti (arroba) gmail (punt) com (en anglès, l’autor és holandès).

Roberto Moretti


Por qué apoyo a los Partidos Pirata

Muchas personas me hacían la misma pregunta a menudo: ¿Por qué apoyas los Partidos Pirata? Explicaré las razones por las cuales les doy mi apoyo en el siguiente artículo.

Sobre el movimiento del Partido Pirata
El movimiento Partido Pirata es un movimiento político, que engloba a más de 50 países actualmente. Se trata de una ideología completamente nueva, que no se puede comparar con ninguna otra en la actualidad.

Su enfoque de las problemáticas proviene principalmente de una combinación de derechos civiles, activismo, participación ciutadana en la democracia, solución de los males de la definición neoliberal del sistema capitalista, el humanismo y una política justa. Recientemente han conseguido un gran éxito en Berlín, ganando un 9% de los votos. Muchos medios de comunicación los están comparando con el ascenso de los Verdes en los años 80. Son dos hechos comparables, pero éste impulsará el próximo cambio en la democracia. Dado que los Partidos Pirata tienen un conocimiento cierto de las cosas, en el efoque de problemas, en soluciones para éstos y una atmósfera dentro de los propios partidos, los veo como los primeros en ser capaces de traer un cambio real.

Su lucha no acaba una vez las elecciones se acaban. Continúan hasta que todos sus deseos se han cumplido. No ceden a grupos de presión corporativos, y hasta inoculan la legislación contra ciertas formas de presión. Sus soluciones no provienen de una ideología determinada, sino que utilizan la mejor solución existente. Aunque ésta no provenga del Partido Pirata en sí. Esto es lo que yo llamo legislatura de calidad. Utilizan mucho el término infopolicy/infopolitics (políticas de la información), y es justo que lo hagan. Su activo más importante es la información. Precisamente, el activo más importante a partir del siglo XXI. Quieren dar información a la gente, que les da poder. Y éste es su objetivo, dar poder a la gente normal y corriente, para que puedan controlar el gobierno, en vez de que el gobierno los controle a ellos.

¿Por qué los apoyo?
Tengo varias razones para apoyarlos. En primer lugar, creo que son de los pocos capaces de arreglar el sistema político roto y corrupto. En segundo lugar, proponen soluciones reales a ciertos problemas, por ejemplo: a la mala calidad de la educación (¡o la falta de la misma!), al aumento de los costes sanitarios, a una economía que está destruyendo los derechos y las libertades civiles (bajo la demanda de grandes multinacionales). Creo que pueden solucionar estos problemas, razón que por sí sola es suficiente para darles mi apoyo.

Pero la razón más importante es que pueden defender del pasado a la humanidad. Como son un movimiento internacional, pueden unificar muchos países, y hacer que los prejuicios del pasado desaparezcan. Esto proporciona una protección muy buena contra una lección que aprendimos del siglo pasado: no canalizar el odio contra el sistema hacia una minoría social. Todos sabemos lo que pasó después de esto… Y si no, pregúntele a su abuela. Ella se lo explicará perfectamente. Espero haber dejado este punto lo suficientemente claro.

Así que espero que ya entienda por qué apoyo a los Partidos Pirata. Si tiene preguntas o cualquier cosa que añadir, me puede escribir a raaj (punto) moretti (arroba) gmail (punto) com (en inglés, el autor es holandés).

Roberto Moretti.

Temps de campanya

Aquest cop ens ha agafat ben en pilotes. I a sobre, ara vénen amb que hem de tornar a fer la comèdia dels maleïts avals, però amb la meitat de temps. No tenen vergonya! Jo ja us ho vaig dir a l’abril que això passaria, però, com sempre, ningú no em va fer ni puto cas. Estava claríssim que era la jugada perfecte per a qui ja saps. Sí, tu sempre ho endevines tot…

Deixeu-vos de picabaralles i posem-nos a treballar.
Jo us aviso que no m’hi podré dedicar gaire aquest cop. M’estic preparant per presentar-me a unes oposicions que comencen a principis d’any.
Vaja, tant criticar el govern i ara resulta que també vols ser funcionari.
Doncs jo estic de vacances per Europa des del dilluns que ve fins el 18 de novembre. Ho sento però si no ho faig perdo tots els diners dels vols i la meva xicota em mata.
Bé, almenys et presentaràs com a candidat, espero.
D’acord però, de fet, allò que sempre ens fa falta són dones, per la qüestió de la paritat. A veure, aixequeu la mà els que us pogueu comprometre a fer alguna tasca per a la campanya.

Doncs endavant, a partir de demà ja podeu començar a recollir avals.

Perdoni, senyora. Som de Pirates de Catalunya. No, no és una broma. Som un partit que defensa la democràcia líquida i la transparència. Sí, senyora, molt bo l’acudit: si es líquida, ha de ser forçosament transparent! Però no del tot cert, pensi en la tinta xinesa. Doncs vet aquí que els partits grans ens volen fotre i ens exigeixen que recollim 6.000 avals per poder-nos presentar a les eleccions. Si li sembla bé, es pot emportar uns fulls d’aquests i demanar a les seves amigues del casal que també signin.

Que per què ens diem pirates? Miri, li dono un fulletó que explica molt bé el que defensarem si entrem al Parlament.

I vostè, senyor, diu que ja ha sentit a parlar de nosaltres? Espero que bé. Gràcies per recolzar-nos. No, la Penélope Cruz encara no s’ha afiliat al partit, què més voldríem!

Quants avals tenim, ja? Encara ens en falten el 40%? Doncs tan sols ens queden tres dies per entregar-los.

Que a Tarragona creieu que és millor deixar-ho córrer i anar en coalició amb els TIC? És que us heu begut l’enteniment? I qui són aquests? Un altre partit d’informàtics? No, Tortosins Independents i Catalans.

I de candidats com anem? Jo li vaig fer signar el full a la meva tieta, garantint-li que era per demanar que pugessin les pensions. Doncs el meu besavi, que havia estat de la CNT, em va demanar per firmar ell mateix, però li tremola tant el pols que semblava que la signatura fos falsificada. Total, que vaig haver de firmar jo per ell.

Creieu que comprovaran les signatures una per una? Quin estrès!

Ja heu encarregat les samarretes, els pins i els cartells? Nosaltres necessitem 50.000 flyers per posar a les bústies. 50.000? Si penseu empaperar la ciutat, serà més fàcil que ho feu amb cartells. És que tenim un afiliat molt trempat que està a l’atur i està disposat a dedicar-se el temps que calgui per distribuir-los a totes les cases. Però si el vostre poble tan sols té 6.000 habitants!

Per cert, quin pressupost de campanya tenim? Encara no ho sabem, uns 3.000 euros, potser. L’altre dia vaig llegir que el Romney es gastarà uns 3.000 milions de dòlars en la seva campanya. Us imagineu quants cartells i samarretes podríem comprar amb 3.000 milions de dòlars? Amb aquests diners no caldria comprar res d’això, podríem comprar directament tots els escons del Parlament. Va, pareu de dir bajanades i comenceu a moure les xarxes socials, que d’això en sabem més que la competència. Es tracta que cadascú obri deu o vint comptes i ens tuitegem i retuitegem qualsevol missatge que posi “Pirates”.

Ah, i heu de fer venir tots els amics i coneguts a la festa del segon aniversari. Aprofiteu per portar els avals i candidatures que hagueu recollit. Per cert, com anem d’avals? A Girona i Barcelona anem sobrats, però algú hauria d’anar a ajudar als de Lleida, que sols no hi arribaran.

Que en penseu d’oferir els avals que ens sobrin a algun altre partit que no en reculli prous? I ara, segur que encara diuen que som uns prepotents. I a més a més no estic segur que sigui legal.

Creieu que doblarem els vots de les darreres eleccions? Si no es així, jo ho consideraria un fracàs. Ja comencem! Entre aquesta conya de la in, inde, inde-pen-dèn-ci-a i que els independentistes de veritat es presenten aquest cop com a partit, si aconseguim no baixar, ja ens podem donar per satisfets.

Hem rebut una enquesta en la qual ens pregunten si estem d’acord amb la política macroeconòmica del govern d’apujar els impostos a fi i efecte de reduir el dèficit, de manera que augmenti la credibilitat del país en els mercats financers, per tal que baixi la prima de risc i així torni a fluir el crèdit i augmenti l’activitat econòmica, la qual cosa reduirà l’atur, i evitarem en darrer terme que haguem de demanar el rescat a la Unió Europea i acabem com Grècia? Hi diu alguna cosa d’això el programa electoral? Doncs contesteu que aquestes coses nosaltres les decidirem per democràcia directa. Genial!

També ens pregunten què pensem fer, si entrem al govern, en el tema de les hipoteques, els desnonaments i la dació de l’habitatge? Digueu que organitzarem un referèndum. Ara que ho esmentes, a mi un periodista em va preguntar quina és la nostra posició sobre la independència, la sobirania i el referèndum. Jo li vaig contestar que d’entrada Pirates de Catalunya està a favor del dret a decidir i de l’autodeterminació dels pobles, però no necessàriament a favor de la independència de Catalunya modalitat “voteu-me i confieu en mi”. Però no em devia entendre bé, o jo em vaig fer un embolic, perquè al final ha escrit que estem a favor del dret a decidir l’autodeterminació per convocar un referèndum sobirà i aconseguir la independència. Sí, un embolic. Estic força segur que jo no vaig dir exactament allò que ha escrit. No, crec que no era de TV3. I no em fumeu a mi les culpes; jo vaig enviar un missatge a la llista de campanya demanant que us pronunciéssiu urgentment sobre aquesta qüestió i no va contestar ningú. Ara que ho dius, és veritat, però jo és que fa una setmana que tinc entre 500 i 1.000 missatges de la llista de campanya a la safata d’entrada per contestar i, sincerament, no dono a l’abast.

A la feina ja m’havia cridat l’atenció tres o quatre cops, però ahir el cap de secció em va enxampar dormint amb la cara encastada al teclat i em va despertar dient-me en to mofeta que si em feia res roncar una mica més baix per no destorbar els altres companys que també volguessin dormir. Sí, a mi també em va fer molta gràcia, perquè m’hi jugo el que vulguis que el proper cop que m’enganxi em fot al carrer. És que no dormo ni tres hores al dia! I als pocs que treballem de valent encara ens foteu “bronques”, dient a sobre que són per motivar-nos. Quins genis de la psicologia conductista esteu fets! Va, pareu ja de discutir com criatures! Que hi hagi pau i sortim tots a enganxar cartells.

Algú sap quants dies resten de campanya?

Joan Rovira
Cap de llista (per incompareixença) de Pirates de Catalunya a les eleccions del Parlament de Catalunya 2012

Renúncia de responsabilitat legal: Els personatges i les situacions descrits en aquesta ficció electoral són totalment imaginaris i no s’inspiren ni pretenen reflectir en absolut els personatges i situacions reals…manifestament més caòtics.

La transparencia, la corrupción y Artur Mas

La semana pasada tuvimos conocimiento, a través de informaciones publicadas en el diario “El Mundo”, de una noticia según la cual existiría -caso de confirmarse los datos- una trama de comisiones ilegales que habrían ido a parar a cuentas del President Artur Mas y su familia, así como al entorno de Jordi Pujol.

De inmediato, el President Mas ha respondido asegurando que tales afirmaciones son falsas y que entablaría las acciones judiciales que estime oportunas.

Desde Pirates de Catalunya creemos que es una lástima que altos cargos de la Administracion se vean salpicados por escándalos de corrupción. Especialmente en mitad de una campaña electoral en la que se decide si esos altos cargos son las personas más adecuadas para gobernar Cataluña.

Ahora bien, entendemos que si existiera la transparencia gubernamental que nosotros defendemos, nada de esto habría ocurrido. El Sr. Mas no habría tenido que defenderse de ninguna acusación… porque la ciudadanía sabría a ciencia cierta dónde está cada céntimo de euro de los presupuestos o cómo se contrata desde las Administraciones.

Con transparencia, en otras palabras, no habría corrupción.

Por desgracia, nuestro sistema dista mucho de ser transparente. Ni siquiera con la aprobación de una Ley que -al menos en nombre- se suponía que iba a aportar transparencia… pero que en realidad ha resultado ser un maquillaje sin auténticos efectos jurídicos.

A día de hoy, no sabemos con claridad en qué se gasta el dinero público. A día de hoy, ignoramos de manera detallada qué patrimonio tienen nuestros políticos antes y después de ocupar un cargo público. A día de hoy, no sabemos con quién se reúnen los altos cargos de la Administración, o de qué temas hablan. A día de hoy, no sabemos quién vota qué o quién propone qué en los Consejos de Ministros o en las reuniones de Consellers.

A día de hoy, vivimos en la más absoluta opacidad gubernamental. Por eso surgen acusaciones como esa de la que ahora tiene que defenderse Artur Mas en mitad de una reñida campaña electoral.

La corrupción necesita opacidad para sobrevivir, y nuestro sistema jurídico ofrece toda la que los corruptos necesitan.

Opacidad para contratar en la sombra, para que nadie sepa el auténtico coste de los proyectos gubernamentales, para que desconozcamos quién se beneficia económicamente de ellos y por qué.

El Sr. Mas no puede quejarse, pues, de que fruto de esta opacidad salgan acusaciones. Si el sistema fuera verdaderamente transparente, nadie recibiría acusaciones de corrupción. Nadie salvo quien fuera culpable de ella sin duda alguna. Pero el sistema no es transparente. Y no lo es por culpa de quienes durante décadas han tenido el poder… y nada han hecho para cambiar el “statu quo” jurídico.

Quizá va siendo hora de llevar a cabo el cambio de sistema que propugna Pirates de Catalunya. Una nueva forma de entender política que tenga como pilar la más amplia de las transparencias.

Es la mejor manera de acabar, de una vez por todas, con la corrupción. Y en tiempos de crisis, esto no solo es adecuado sino imprescindible. No estamos pidiendo nada del otro mundo. De momento, con una legislación semejante a la que existe en el resto de países de la UE nos conformaríamos.

Fabián Plaza Miranda

Desintermediación en democracia ¿en qué sentido?

¿Es la democracia directa, la proliferación de referendos y consultas ciudadanas, la única forma de desintermediar el ejercicio de la democracia?

A menudo parece que la única respuesta a dicha pregunta es un sí rotundo. Las Tecnologías de la Información y la Comunicación — Internet, la telefonía móvil… — han supuesto, sin duda alguna, una revolución en el potencial de la participación directa: información ingente, ubícua y a coste prácticamente nulo; incontables formas de deliberar y negociar con nuestros pares, sin límites de espacio ni de tiempo; crecientes posibilidades de emitir votos u opiniones de forma fiable y segura; etc.

Sin embargo, y a pesar de las grandes oportunidades que ofrecen dichas tecnologías, hay dos grandes barreras que todavía estamos lejos de salvar:

  1. Que el ejercicio de la democracia directa requiere tiempo, mucho tiempo: informarse, deliberar, negociar y, finalmente, votar, para después pasar cuentas con quien ha implementado la política elegida. Todo el tiempo que uno pasa “votando” no lo pasa “pagando la hipoteca”. Votar, pues, tiene un coste por mucho que reduzcamos las barreras técnicas que dificultan su ejercicio. El coste del tiempo invertido en el ejercicio de la democracia o, mejor dicho, el coste de oportunidad de dejar de hacer otras cosas por tener que participar, como por ejemplo ganarse el propio sustento o pasar más tiempo con los seres queridos.
  2. Que el ejercicio de cualquier modalidad de democracia pasa por ejercer un voto bien informado, y que para estar bien informado no basta con tener acceso a la información y poder leerla, sino que hay que comprenderla. Y comprender una determinada información a veces hay que realizar grandes inversiones en comprender información previa más elemental: ¿cuándo hay que desmantelar una central nuclear?, ¿qué terapias deben financiarse con fondos públicos? o ¿cuál es el presupuesto óptimo de un ministerio de cultura? no tienen respuesta ni inmediata ni fácil sin antes una profunda y amplia comprensión de la materia así como de su contexto.

Estas dos barreras no son en absoluto menores y son, en cierto modo, insalvables si nos obstinamos en en ese óptimo ideal de la democracia directa pura. Mientras queremos volver a la antigua democracia griega nos olvidamos que, entonces, la mayoría de ciudadanos o lo eran de segunda clase o eran, simplemente, esclavos que convertían el ejercicio de la democracia en, de hecho, un trabajo a tiempo completo.

Entre ese óptimo ideal de participar en literalmente todo — irrecuperable salvo que degrademos o esclavicemos a gran parte de los ciudadanos — y dejar las cosas como están cediendo toda la soberanía a los representantes electos, hay al menos tres vías posibles que, además, son más que factibles.

Comportamientos emergentes y reconocimiento de patrones

Hay un clásico durante las campañas electorales que es el del político entrando en un mercado y, besuqueo de niños mediante, le pregunta a la pescatera o al camarero de la tasca “qué es lo que le preocupa” y “qué es lo que habría que hacer para resolverlo”.

Convertida Internet en un mercado y en una tasca global, abierta todo el día para todo el mundo, donde cualquiera puede opinar y decir “qué es lo que le preocupa” y “qué es lo que habría que hacer para resolverlo“, no deja de ser sorprendente no lo poco que se llega a escuchar, sino lo mucho que se llega a despreciar el medio como lugar para hacerlo. Cabe preguntarse si lo que se desprecia es Internet o la población en general, también las pescateras y los camareros de bar.

Con sus sesgos, con sus altercados, con su intoxicación informativa, con todos sus fallos, Internet proporciona información en cantidad y en calidad para quien sabe escuchar. Y saber escuchar no es arrimar la oreja a esas cámaras de resonancia que nos dan la razón, o a dos o tres voces más o menos populares en la Red que se cierran sobre dos o tres lemas machacantes. Se trata de unir los miles de millones de puntos para que al final nos den como resultado una figura. Se trata de entender cada pequeña opinión, cada me gusta, cada comentario como millones de microvotos que no tienen peso en sí mismos, pero que ganan masa y velocidad una vez combinados y puestos en relación unos con otros.

Partidos abiertos

Un siguiente paso incluye ese mismo saber escuchar, pero esta vez dentro de las instituciones tradicionales de la democracia, especialmente los partidos.

Es una afirmación vehemente pero ampliamente difundida el decir que los partidos se han convertido en perfectas maquinarias de expulsar talento. Las complejas estructuras internas, verticales y jerarquizadas, con adscripciones a largo plazo y que fomentan la no disensión, acaban pasando por encima de participaciones más horizontales, puntuales, especializadas en un aspecto o interés concreto.

Si las jerarquías podían justificarse en aras de la eficiencia y la eficacia para organizar la empresa de ganar votos, Internet pone en tela de juicio ambos supuestos: ni la jerarquía es necesariamente más eficaz ni más eficiente.

Por contra, en el acto de decidir quién forma parte del partido y quién no, quien forma parte de la ejecutiva o la sectorial y quién no, necesariamente optamos por dejar fuera una importante cantidad de capital humano.

Los partidos pueden buscar talento más allá de la filiación política, de la adscripción al partido. Los partidos pueden colaborar puntualmente con plataformas ciudadanas, con ONG, incluso con otros partidos en cuestiones que les sean comunes — aunque difieran en otros puntos de los respectivos programas.

Este tipo de colaboración más horizontal requiere valentía: valentía para colaborar con “oponentes” políticos, valentía para poder actuar bajo “marcas blancas” para hacer visibles las políticas y no los políticos. Valentía, al fin y al cabo, para trabajar para los fines y no para los instrumentos (los partidos).

Participación híbrida

Por último, y sin necesidad de prescindir o reemplazar instituciones de la democracia representativa como los parlamentos o los partidos, sí es posible prescindir de algunas de sus funciones trasladándolas directamente al ciudadano.

La primera función con opciones a ser reemplazada ha sido, porpularmente, el voto. No el voto para elegir los representantes de los ciudadanos, sino el voto de dichos representantes para elegir las políticas públicas que se llevarán a cabo o las normas que van a regular la vida de los ciudadanos.

Vale la pena apuntar que el voto no es sino una pequeña fase del ejercicio de la democracia, precedido por la información, la deliberación y la negociación, para ser seguido por la transparencia y la rendición de cuentas.

Más allá, mucho más allá de la mera substitución de unos representantes por unas urnas virtuales, lo interesante es poder mejorar, enriquecer, el resto de procesos. Iniciativas como Democracia 4.0, herramientas como Liquid Feedback usada por el Partido Pirata alemán, o propuestas como el hybrid model of direct-representative democracy persiguen mantener las instituciones de la democracia representativa a la vez que pretenden (re)introducir al ciudadano en las mismas: en la medida que quiera, en la medida que pueda.

Se trata de que la información no circule únicamente entre instituciones o dentro de ellas, sino también entre los ciudadanos. Se trata de que estos puedan deliberar entre ellos así como con sus representantes electos, apuntándoles sus necesidades, contribuyendo con sus conocimientos especializados. Se trata de que en la elaboración de prioridades que persigue la negociación no se deje nada ni nadie de lado, a ninguna voz por escuchar. Se trata, también, por qué no, de recuperar la facultad de votar directamente cuando uno así lo considere conveniente. Se trata, por último, de realizar una acción de rendición de cuentas constructiva y no combativa, desde las ideas y no desde los partidos.

En el fondo, se trata de recuperar cierta soberanía sin morir en el intento, manteniendo lo que funciona en las instituciones y eliminando, transformando o traspasando al ciudadano lo que a este pueda interesar o donde este pueda contribuir.

Es co-responsabilizar (de nuevo) al ciudadano en la toma de decisiones. Es, sobre todo, más democracia.

Ismael Peña-López
http://ictlogy.net

La NASA, PIRATA.CAT i la importància de compartir el coneixement

Versió en català. Versión en castellano. English version.


La NASA comparteix sense copyright la majoria d’imatges que aconsegueix arreu de l’Univers, perquè considera que la humanitat ja ha pagat per elles.

Tots hem sentit teories de la conspiració al voltant de la forma en què la NASA gestiona la informació: “L’home mai va arribar a la lluna”, “amaguen proves de l’existència d’extraterrestres”, etcètera. El cas és que l’agència fa un esforç enorme, no només per apropar la ciència als ciutadans, si no també per deixar-los participar en el procés i supervisar com es gasten els seus impostos. Al seu portal sobre “govern obert” asseguren que estan “expandint la transparència, la participació, la col·laboració i creant un nou nivell d’obertura i responsabilitat”. Per si no ens coneixieu, us direm que aquests són punts clau de l’ideari pirata. Entre d’altres, la NASA aposta pel programari lliure, l’obertura de dades i la supervisió ciutadana sobre les seves iniciatives.

És només irònic que una organització objecte de suspicàcies desenvolupi un pla d’aquestes característiques? O n’és una conseqüència directa? Llavors, no seria una bona idea que els nostres polítics implementéssin mètodes similars per millorar els ínfims nivells de confiança que generen entre la població?

Estem esperant.


La NASA comparte sin copyright la mayoría de imágenes que consigue por el Universo, porque considera que la humanidad ya ha pagado por ellas.

Todos hemos oído teorías de la conspiración alrededor de la forma en que la NASA gestiona la información: Que si “el hombre nunca llegó a la Luna”, que si “esconden pruebas de vida extraterrestre”, etcétera. El caso es que la agencia hace un esfuerzo enorme, no sólo para acercar la cienca a los ciudadanos, sino también para dejarles participar en el proceso y supervisar cómo se gastan sus impuestos. En su portal sobre “gobierno abierto” aseguran que están expandiendo la transparencia, la participación, la colaboración y creando un nuevo nivel de apertura y responsabilidad. Por si no nos conocíais, os diremos que éstos son puntos claves del ideario pirata. Entre otras cosas, la NASA apuesta por el software libre, la apertura de datos y la supervisión ciudadana sobre sus iniciativas.

¿Es sólo irónico que una organización objeto de suspicacias desarrolle un plan de estas características? ¿O es una consecuencia directa? Entonces, ¿no sería buena idea que nuestros políticos implementaran métodos similares para mejorar los ínfimos niveles de confianza que generan entre la población?

Estamos esperando.


NASA shares without Copyright most of the images they get from around the Universe. They consider Humanity has already paid for them.

We all have heard conspiration theories involving NASA and the way they manage information: “Men never went to the moon”, “they are hiding evidence of extraterrestrial life”, and so on. The fact is that the Agency makes an enormous effort, not only to improve science outreach, but also to allow public participation in the process and accountability over the way they spend taxpayers’ money. On their open government website, they claim to be “expanding transparency, participation, and collaboration and creating a new level of openness and accountability.” For those of you that did not know about us, let us tell you that those are core principles of the pirate ideology. For example, NASA is promoting free software, open data and accountability over their actions.

Is it just ironic that an organisation that is prone to be mistrusted is developing such a plan? Or is it a direct consequence? Then, would not it be a great idea for our polititians to implement similar methods, so that they can improve their currently negligible levels of reputation and confidence among the population?

We are waiting.

¿Democracia participativa? o Qué miedo da el pueblo ignorante

Versión en castellano. Versió en català.


Democracia participativa? o Qué miedo da el pueblo ignorante.

Mis amigos han asistido con una mezcla de diversión y sorpresa a mi mutación de animal apolítico a afiliada de Pirates de Catalunya. Una buena parte de ellos pasa ya de los cuarenta y es curioso cómo, en general, todos expresan las mismas dudas. Y he querido compartir la más común con vosotros: las críticas, los peros y mis respuestas respecto a la democracia participativa. Aviso para navegantes: en la más pura línea pirata, mis respuestas no han de por qué coincidir con las del partido.

La democracia directa, lo confieso, es el punto del Ideario Pirata respecto al que mi transformación ha sido mayor. De hecho, aún ahora, si existiera Multivac, seguramente le cedería el poder de decidir a él. Pero no existe. La alternativa a los peligros/dificultades de la democracia participativa no es una democracia infalible, sino lo que tenemos. Nuestros dirigentes no son una élite de eruditos honestos. Entre que se equivoquen unos pocos, de buena fe o manipulados, o que se equivoque todo el mundo, me quedo con la campana de Gauss. ¡Eso sí! Teniendo claro que la educación, información y transparencia son los ingredientes imprescindibles para el buen funcionamiento de la democracia participativa. Y ahora, tras el sorbo a la copa de vino, viene la avalancha de peros:

  • Pero la gente sólo quiere ver el fútbol. No necesariamente. Las conductas se reproducen de padres a hijos; no es un gen el que transmite la religión o la preferencia por un equipo de fútbol determinado. La educación, entendida como aprender a disfrutar de comprender, es la clave.
  • Pero hay mucha gente que es tonta. No tanta. Hay personas poco informadas y personas que no han tenido la oportunidad de ir más allá de los confines de Telecinco. Pero de nuevo, la educación es la respuesta.
  • Pero qué pasa si la gente, que ya hemos dicho que es tonta, decide “matar/discriminar/maltratar” al colectivo X que no le cae bien. La democracia participativa no puede anular lo que se deduce de los derechos humanos y del ideario Pirata ( https://pirates.cat/ideari/ ) por tanto, aberraciones claras no podrán ser ni siquiera votadas. Otro tema es la zona de grises, en la que tendremos que aprender a movernos.
  • Pero se tardarán muchos años en conseguir nada. Bueno, cuanto antes empecemos antes lo conseguiremos. Obviamente, sin hacer nada tampoco se conseguirá nada. Y hay que cambiar los cimientos: ese es el objetivo pirata, crear unos cimientos sólidos sobre los que construir.
  • Pero entonces, ¿Cuál es la posición del partido respecto a X? con X = “cualquier problema actual” o dime por favor lo que quiero oír. Ninguna. Con la salvedad de lo que se deduce de los DH y del Ideario, no tenemos posición. Pero ofrecemos algo más importante: la versatilidad de hacer nuestra cualquier posición que entre todos decidamos que es la adecuada a tomar. “Convénceme ofreciéndome argumentos racionales”, podría ser una buena descripción de la forma de pensar de un pirata tal y como yo la interpreto: ni fanatismos ni ideas inmóviles, sólo el firme deseo de tener la mayor perspectiva posible y poder decidir en base a ella.

Y, ya en los cafés, si mi interlocutor dice algo parecido a “le daré una vuelta a lo que hemos hablado”, me siento feliz.

Salud y ron!!

Yolanda


Versió en català.

 

¿Democràcia participativa? O Quina por fa el poble ignorant

 

Els meus amics han assistit, amb una barreja de diversió i sorpresa, a la meva mutació d’animal apolític a afiliada de Pirates de Catalunya. Una bona part d’ells passa dels quaranta i és curiós com, en general, tots expressen els mateixos dubtes. I he volgut compartir el més comú amb vosaltres: les crítiques, els peròs i les meves respostes respecte la democràcia participativa. Avis per a navegants: en la més pura línia pirata, les meves respostes no tenen perquè coincidir amb les del partit.
La democràcia directa, ho confesso, és el punt de l’ideari respecte el qual la meva transformació ha estat més gran. De fet, encara ara, si existís Multivac, segurament li cediria el poder a ell. Però no existeix. L’alternativa als perills/dificultats de la democràcia participativa no és una democràcia infal·lible sinó el que tenim. Els nostres dirigents no són una elit d’erudits honestos. Entre que s’equivoquin uns quants, de bona fe o manipulats, o que s’equivoqui tothom, em quedo amb la Campana de Gauss. Això sí! Tenint clar que l’educació, la informació i la transparència són els ingredients imprescindibles per al bon funcionament de la democràcia participativa. I ara, després de fer un glop a la copa de vi, ve l’allau de peròs:

  • Però la gent només vol veure futbol. No necessàriament. Les conductes es reprodueixen de pares a fills; no és un gen el que transmet la religió o la preferència per un equip de futbol determinat. L’educació, entesa com aprendre a gaudir de comprendre, és la clau.
  • Però hi ha molta gent que és tonta. No tanta. Hi ha persones poc informades i persones que no han tingut l’oportunitat d’anar més enllà de Telecinco. Però, un altre cop, l’educació és la resposta.
  • Però què succeeix si la gent, que ja hem dit que és tonta, decideix “matar/discriminar/maltractar” al col·lectiu X que no li cau bé?. La democràcia participativa no pot anul·lar el que es dedueix dels drets humans i de l’Ideari Pirata (https://pirates.cat/ideari/), per tant, les aberracions clares no podran ser ni tan sols votades. Un altre tema és la zona de grisos, en la qual haurem d’aprendre a moure’ns.
  • Però es trigarà molts anys en aconseguir res. Bé, quan abans comencem abans ho aconseguirem. Òbviament sense fer res tampoc s’aconseguirà res. I s’han de canviar els fonaments, aquest és l’objectiu pirata, crear uns fonaments sòlids sobre els que construir.
  • Però aleshores, Quina és la posició del partit respecte a X? Amb X = “qualsevol problema actual” o diguem si us plau el que vull sentir. Cap. Amb l’excepció del que es dedueix dels DH i de l’Ideari, no tenim posició. Però oferim quelcom més important: la versatilitat de fer nostre qualsevol posició que entre tots decidim que és l’adequada a prendre. “Convencem oferint-me arguments racionals” podria ser una bona descripció de la forma de pensar d’un pirata tal i com jo la interpreto: ni fanatismes ni idees immòbils, solament el ferm desig de tenir la major perspectiva possible i poder decidir en base a ella.

I, arribats als cafès, si el meu interlocutor diu quelcom semblant a “li donaré un parell de voltes al que hem parlat”, em sento feliç.

Salut i rom

Yolanda